LA SENYORA ENRIQUETA, INDEPE

Enriqueta Martínez i Sànchez (noti's l'accent obert) se'n va anar de bona hora a aplaudir el president legítim a l'Arc del Triomf. El sol de justícia li va recordar aquell esclat de llum i de calor del poble dels pares, prop d'Úbeda. Com que l'Enriqueta es va casar amb el Jaume Poncell i Despuig, d'Artesa de Segre, va decidir que era catalana i que la família d'Úbeda li quedava molt lluny. A en Jaume no li agradava la xarnegada i ella va aprendre el català amb celeritat: no hi ha millor integració nacional que per la via genital.

Una vegada van visitar el poble de Jaén, ella i en Jaume, i en Jaume va exclamar: I ara! Que atrassats que estan aquí! Ara en Jaume és al cel i ella a la glòria, i com que encara té forces no es perd cap convocatòria d'Òmnium. O de l'ANC, que amb tantes coses ja no sap qui és qui. Les convocatòries d'Òmnium li agraden molt, perquè allà estan tots els de la quinta i fa bo de veure'ls de tant en tant i preguntar-los com va l'artrosi, el reuma i aquelles analítiques que et van fer, què tal? Ui, fatal, tinc el colesterol pels núvols, la pressió disparada, els triglicèrids desmarxats i un doloret al genoll que em martiritza, una calcificació o una descalcificació, no me'n recordo.

A les convocatòries sempre ens trobem les mateixes, gairebé totes vídues i ben pinxes que anem. Tan sols la Quimeta ve amb el marit, que coixeja i està de mal humor però té una retirada a l'avi Macià, amb aquell bigoti blanc. Aplaudim i cridem visques i de vegades "puta Espanya", i que consti que a mi les paraulotes no m'agraden però de vegades s'han de dir les coses pel seu nom. L'Antonieta ha anat a Montserrat i ens porta unes medalletes, la verge pel davant i les quatre barres sobre el perfil de la muntanya, pel darrere. Avui hem aplaudit el president legítim, o potser això ja ho havia dit. Ha estat una mica estrany, vist i no vist, s'ha escapolit una altra vegada als nassos de la policia espanyola, ui, vull dir dels mossos. De vegades els confonc. Abans eren dels nostres i ara ja no saps, és clar, amb presidents sucursalistes pot passar qualsevol cosa.

A mi la policia em fa una mica de cosa. Quan hi havia en Franco no vaig anar a cap manifestació, tot eren comunistes i la poli pegava de valent, i al cap i a la fi tant en Jaume (al cel sigui) com jo sempre hem estat gent d'ordre i que diguin el que vulguin però en Franco ens va portar menjar, en va donar feina i pau. Les amigues tampoc no van anar mai a les manifestacions d'aquell temps però ara tenim tot el temps del món i volem una Catalunya lliure, i no volem pagar impostos per als andalusos ganduls. Allà al poble es veu que tots estan a l'atur i vivint de la sopa boba, és clar... amb els nostres quartos! 

L'Enriqueta cobra una pensió justeta i sap que amb la independència cobraria molt més, perquè els nostres eurus es quedaran a casa i seran per nosaltres. Ara diuen que el president legítim anirà al Parlament i els dirà quatre coses i hi haurà un daltabaix. Dignitat, caram, volem dignitat. A mi no m'acaba d'agradar el pentinat del president i m'agraden més els homes amb el clatell net però cadascú és lliure de decidir el pentinat que vol. En Jaume no podia escollir pentinat perquè es va quedar pelat, pobre home, pelat i panxut, pobre home. Ell era molt d'en Pujol i jo més aviat de la Marta.

El darrer viatge que vam fer en Jaume i jo va ser al Santuari de Meritxell, a Andorra, i a la tornada els guàrdies civils ens van fer obrir el maleter, quina repressió que hem de patir! Ui, mira, que diuen que el president l'han detingut, ai, no, que s'ha escapolit disfressat amb un barret i sense perruca, perquè la perruca no li cal. A en Turull sí, que també està tot pelat pobre home, com en Jaume. Al president l'he vist una mica panxut, és clar, tancat a l'exili i sense poder fer exercici, que si surt a caminar me'l detenen.