Ir al contenido principal

PREMSA CONTRA LA VERITAT



El meu avi em deia: abans, quan dos homes es donaven la mà tenia més valor que un contracte a cal notari. Hom podia confiar en la paraula de l'altre perquè tothom era conscient que s'adquiria un compromís. Però la mateixa paraula "compromís" va anar perdent valor. De la mateixa manera, hom creia que els periodistes tenien un compromís amb la seva funció d'explicar la veritat. Alguns s'hi jugaven el coll, el lloc de treball. Ara les coses ja no van així. Ara potser calen periodistes que investiguin periodistes, així com tenim policies que investiguen policies i nens que vigilen la llengiua en què parlen els seus companys al pati.

Que li ho preguntim al senyor José Antich, director del digital El Nacional, a veure què n'opina. El Nacional va publicar el dia 8 d'agost, durant la sessió d'investidura del president de la Generalitat, que un jutge havia ordenat la detenció de Jordi Turull, acusat d'haver ajudat a la fugida del senyor Puigdemont. El prsident del Parlament, senyor Josep Rull, va suspendre la sessió i és pensable que vulgués suspendre-la no pas per unes hores si no fins a una data incerta, ja veurem quan i com. La notícia era falsa i havia sortit de l'imaginació d'Antich, disposat a fer el que calgui per evitar la investidura de Salvador Illa. És un acte premeditat que necessita d'uns còmplices que son diputats, un d'ells president del Parlament. Catalunya Ràdio va donar per bona la informació de El Nacional, encara que poc després va esborrar la notícia.

No estem gaire lluny de l'operació per sabotejar la investidura de Joe Biden que van perpretar els seguidors de Trump organitzats en l'artefacte Stop the Steal, una organització borrosa a mans de Roger Stone, un dels ideòlegs de l'ultradreta supremacista nord-americana i que, molts cops, recorda el Tsunami Democràtic.

El paper de la premsa independentista, d'ençà de l'inici del procés, ha estat un ball de mentides impunes. Més independentista que premsa, per dir-ho amb elegància.  Mitjans públics, com TV3 o Catalunya Ràdio li han donat amplificadors i l'han validat repetidament. Després de la proclamació de la independència de 8 segons de durada el 27 d'octubre de 2017, Vilaweb es va passar mesos afirmant que la república independent de Catalunya era un fet i que tan sols li faltava un petit detall: implementar-la. Sembla un acte ingenu i voluntariós, potser una resposta inconscient a la frustració. Però es fa estrany que una publicació periodística la repeteixi contra ota evidència de què la realitat és una altra. La premsa va desplaçar el periodisme cap a la ficció. Però la premsa no va al psiquiatre i al capdavall tot passa, tot se'n va, tot s'oblida. No hi ha compromisos que valguin i ja fa molt de temps que sento: la gent se n'oblida de tot molt ràpid, el món va molt depressa. Tant se li'n dona per tant, de la veritat, tu fot-li i que surti el sol per on vulgui.

El dia 8 d'agost d'enguany continuarà cuejant durant temps, perquè cada nova informació sembla més fosca que l'anterior. Però si hom es mira els fets se n'adona de seguida que es va conspirar des de diversos fronts per evitar la investidura d'un president que tardaran poc en qualificar d'il·legítim perquè no és dels nostres. I hom se n'adona que la conspiració (maldestre i grollera i, afortunadament, inútil) es va organitzar en despatxos, amb americana i corbata, amb sous públics i amb mitjans de comunicació subvencionats. La van organitzar persones que ens parlen de la veritat i del bé comú, que s'erigeixen en defensores dels drets i en els demòcrates més purs. Persones, però, que no dubten en retorçar la democràcia perquè en definitiva els interessa molt poc. Les democràcies es moren de moltes maneres, i la manera catalana nés una. 

Es podria parafrasejar Tolstoi quan diu que les famílies felices son totes iguals però que les desgraciades ho son cadascuna a la seva manera: hi ha una manera catalana de fer una democràcia disfuncional. En nom de la pàtria estimada, això sí.

Comentarios

  1. Lo que me jode es que me hagan pasar por tonto.
    El final no ha de ser tan gracioso, porque a toda acción, reacción.
    Esto no tiene buen acabar, las ultras derechas se tomarán su cuota de mercado, es lo que al final parece que se busca con estos actos.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Muchos periódicos online,poco dinero,se acercan a ideas y a opciones políticas. No hay solución, lo más seguro es la desaparición, por inviables.
    El asunto,que lo seguí por tv3,parecía que radiaban un partido,ahora pasará esto,luego tal cosa y cuadraba,hasta el momento en que el narrador ya no ve al protagonista,no entendía nada,se había salido del guión. No me cabe la menor duda,que se trataba de un golpe de efecto o de un golpe de estado a la catalana(el ridículo, como siempre).El colmo del delirio,cuando Rull,para la sesión. Ahora vendrá el presidente Puigdemont y tomará asiento de su escaño,hasta ahí.Todo cambió ,votación .Me recordaba las palabras del periodista,a las deTejero:Ahora vendrá la autoridad competente y no vino nadie,al contrario salieron por la ventana.
    Estamos viviendo tiempos interesantes,hasta hacemos de periodistas.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

JAUME COLLBONI Y LAS TENTACIONES DE UN SOCIALISTA BUSINESS FRIENDLY

Jaume Collboni es un político versátil. Fue teniente de alcalde con Ada Colau, aunque un teniente de alcalde poco fiable en varias ocasiones. Más de uno pensó que habría sido un gran teniente de alcalde de Xavier Trias, el alcalde de Convergència (o de Junts, o del PDCAT o como prefieran ustedes llamarle) ya que ambos coincidían algunas políticas liberales. Collboni se desmarcó de Colau en los últimos meses antes de las elecciones para posicionarse mejor ante la contienda. Le salió razonablemente bien y consiguió hacerse con el cargo. A Collboni le gustan el turismo y los hoteles y otros negocios afines, y los cruceros aparcados en el puerto, y suele contar que el turismo es una fuente de ingresos muy interesante para la ciudad. Quizás esta fuente de ingresos para las arcas municipales le impide ver el bosque. Y el bosque es, sin duda alguna, terrible: Barcelona exporta ciudadanos hacia las comarcas de su alrededor. Ciudadanos expulsados por la presión insoportable de los alquileres. L...

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla. "Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els lid...

PARA LEYES, LAS DE LA SELVA, Y PARA VIVIENDAS, LAS CUEVAS

Familia de clase trabajadora en España, 2025 Dicen que España necesita del ladrillo y del turista para vivir. Y a alguien, en alguna parte, más listo que el hambre, se le ha ocurrido juntar los dos asuntos. Así nace la ocurrencia del piso turístico que está asolando el país. Porque no se trata ya de los centros de las grandes ciudades: hay pueblos de montaña que se empiezan a llenar de apartamentos para turistas al tiempo que echan a los vecinos. Las leyes del mercado, dicen. En España no ganamos para sustos ni para disgustos: tras la alegría inicial del turismo low cost y Airbnb, que teóricamente ayudaba a las buenas gentes a ingresar un poquito más, vino la peste, en forma de grandes inversores dispuestos a sacar tajada, pero a lo grande. Los listos suelen olerse los espacios desregulados, adonde acuden dando grandes dentelladas. Tonto el último: cuando el vecino pone un piso turístico, el otro vecino hace lo mismo. En España es fácil hacerse rico: lo dijo Alfonso Guerra. Lo que no ...