EXEQUIAE PROCESSUS

"Procés" és paraula polissèmica en la majoria de les llengües, i ens pot remetre a la novel·la de Kafka en la qual ningú no espera justícia si no tan sols l'execució d'un error, però ens remet també a qualsevol acció que transcorre en el temps: el procés d'una malaltia, de creació d'una obra, d'enamorament.

En català, però, "procés" sembla que tan sols es refereixi a un conjunt d'accions maldestres i descabellades o erràtiques, sempre còmiques i de vegades tràgiques. "Procés", en català, es resisteix a no significar res més que l'encadenament de fets que haurien d'haver dut Catalunya cap a la seva independència política i jurídica d'Espanya i, per consegüent, de la Unió Europea. Un brexit a ritme de sardana, la rotllana que salta desacompassada al voltant d'una pila d'andròmines.

La premsa, després del nomenament de Salvador Illa com a president de la Generalitat, es debat en funció de la seva ideologia entre diverses opcions:

a) el procés s'ha mort per la victòria electoral dels partits no independentistes

b) el procés ha pres una nova forma tan perillosa i nociva com l'anterior (o tan gloriosa, si vostè és independentista).

c) hem entrat en una nova fase de reflexió, meditació i autoflagel·lació

El cas és que l'altre dia, mentre caminava prop del centre d'una vil·la de províncies, em vaig trobar una concentració processista. Es tracta de la legió irredempta, com la petita aldea d'Àsterix, un grup etnicista que es reuneix cada dimarts per celebrar la seva mania col·lectiva. O la seva dèria, o el seu ideal. Seuen a l'ombra del sicòmor mític, (és l'estiu canicular i el sol pot fer-te molt de mal), exhibeixen les seves banderes i estandarts, xerren, comenten l'actualitat, vaticinen victòries futures, entonen càntics patriòtics i, sobretot, recorden el passat medieval que tant els agrada, quan Catalunya era un embolic de senyors feudals, bisbes i delmes, monestirs i herois lesionats en batalles damunt d'un prat on a dia d'avui s'alcen urbanitzacions de xalets amb piscina i estelada al balconet.

Vist des d'aquí, el procés és un procés d'emblanquiment de cabells (de vegades amb tints de Can Llongueras), d'artrosi i de missatges del Cat Salut (el Cat que no hi falti). El procés és un camí cap a la nostàlgia dels darrers dies, aquella melanconia que l'Oscar Wilde lamentava: penedeix-te del que no vas fer, no pas del què vas fer. La torxa encesa del procés és aquí, els dimarts a la plaça entotsolada entre turistes i comercials de Acción contra el hambre que recullen donatius, parelles que busquen refugis climàtics al Zara i al Druni, o una cervesa i unes braves a la terrasseta sota el para-sol blanc. El procés conviu quasi invisible i anecdòtic entre universos paral·lels i somriures compassius, àdhuc tendres. Tal vegada sigui més rabiüt per les terres interiors del nord, prop de ca na Sílvia Orriols, que s'esmerça en mantenir-ne la flama ben encesa, ben alta i ben trempada.

On en obscures cambres de Waterloo, entre laments i cruiximent de dents sota un barret de palla.