Ir al contenido principal

EXEQUIAE PROCESSUS

"Procés" és paraula polissèmica en la majoria de les llengües, i ens pot remetre a la novel·la de Kafka en la qual ningú no espera justícia si no tan sols l'execució d'un error, però ens remet també a qualsevol acció que transcorre en el temps: el procés d'una malaltia, de creació d'una obra, d'enamorament.

En català, però, "procés" sembla que tan sols es refereixi a un conjunt d'accions maldestres i descabellades o erràtiques, sempre còmiques i de vegades tràgiques. "Procés", en català, es resisteix a no significar res més que l'encadenament de fets que haurien d'haver dut Catalunya cap a la seva independència política i jurídica d'Espanya i, per consegüent, de la Unió Europea. Un brexit a ritme de sardana, la rotllana que salta desacompassada al voltant d'una pila d'andròmines.

La premsa, després del nomenament de Salvador Illa com a president de la Generalitat, es debat en funció de la seva ideologia entre diverses opcions:

a) el procés s'ha mort per la victòria electoral dels partits no independentistes

b) el procés ha pres una nova forma tan perillosa i nociva com l'anterior (o tan gloriosa, si vostè és independentista).

c) hem entrat en una nova fase de reflexió, meditació i autoflagel·lació

El cas és que l'altre dia, mentre caminava prop del centre d'una vil·la de províncies, em vaig trobar una concentració processista. Es tracta de la legió irredempta, com la petita aldea d'Àsterix, un grup etnicista que es reuneix cada dimarts per celebrar la seva mania col·lectiva. O la seva dèria, o el seu ideal. Seuen a l'ombra del sicòmor mític, (és l'estiu canicular i el sol pot fer-te molt de mal), exhibeixen les seves banderes i estandarts, xerren, comenten l'actualitat, vaticinen victòries futures, entonen càntics patriòtics i, sobretot, recorden el passat medieval que tant els agrada, quan Catalunya era un embolic de senyors feudals, bisbes i delmes, monestirs i herois lesionats en batalles damunt d'un prat on a dia d'avui s'alcen urbanitzacions de xalets amb piscina i estelada al balconet.

Vist des d'aquí, el procés és un procés d'emblanquiment de cabells (de vegades amb tints de Can Llongueras), d'artrosi i de missatges del Cat Salut (el Cat que no hi falti). El procés és un camí cap a la nostàlgia dels darrers dies, aquella melanconia que l'Oscar Wilde lamentava: penedeix-te del que no vas fer, no pas del què vas fer. La torxa encesa del procés és aquí, els dimarts a la plaça entotsolada entre turistes i comercials de Acción contra el hambre que recullen donatius, parelles que busquen refugis climàtics al Zara i al Druni, o una cervesa i unes braves a la terrasseta sota el para-sol blanc. El procés conviu quasi invisible i anecdòtic entre universos paral·lels i somriures compassius, àdhuc tendres. Tal vegada sigui més rabiüt per les terres interiors del nord, prop de ca na Sílvia Orriols, que s'esmerça en mantenir-ne la flama ben encesa, ben alta i ben trempada.

On en obscures cambres de Waterloo, entre laments i cruiximent de dents sota un barret de palla.

Comentarios

  1. En aquest temps de canvi i de prova, la nostra gent es troba en un punt d’inflexió, on les forces de la tradició i les de la innovació es confronten. És ara, en aquest moment clau, que hem de reafirmar la nostra identitat i el nostre dret a ser nosaltres mateixos. Si no ho fem ara, podríem perdre per sempre l’oportunitat de continuar el nostre camí cap a l’autoafirmació.
    És per això, que m'adapto a la formulació C. Som espiritualment vius.

    ResponderEliminar
  2. He leído,por ahí, que el acuerdo económico entre ER y PSOE,para Cataluña( el singular,nombre de torero),llevará consigo la pérdida de puestos de trabajo en el sector público (enseñanza, sanidad), en el resto de España.Todo por un puñado de dólares (votos).Los del proceso deben estar contentos,por lo conseguido,ya pueden manifestarse contentos.
    Es lo que pasa con el dinero,es el que hay
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LES COSES DE LES ROSES

Vaig a la farmàcia a comprar aigua oxigenada (3,90 euros el mig litre) i la senyora em regala una rosa minúscula, blanca i lila. Li dic que moltes gràcies, senyora, que se la guardi, que ja vindran altres senyors que apreciaran millor el detall, millor que no pas jo. Després passo pel súper per un parell coses que em feien falta (plàtans de Canàries i olives farcides d'anxova, 7,57 euros) i la caixera diposita una rosa fúcsia al damunt de la compra sense dir ni ase ni bèstia -ni tan sols no em mira. És Sant Jordi i toca la cosa de la rosa, de la mateixa manera avorrida i protocol.lària que toca el dia del Dòmund o el Dia del Caudillo el 18 de juliol. Deixo la rosa a una banda, li dic que no tinc targeta de client, pago i marxo. Quan era molt jove em dedicava a la pintura i feia exposicions de quadres pels bars i els restaurants. Passava algunes tardes al local i em convidaven a cerveses i de vegades venia alguna pintura. Després, ja més maduret, vaig posar-me a escriure i em van pu...

VILAWEB TAMBÉ PARLA DEL PAPA

El respectable públic està sofrint un publireportatge catòlic massiu i inacabable. Cal reconèixer que l'església de Roma té la mà trencada en litúrgies que alhora son espectacles, amb un poder hipnòtic que resulta fascinant. Però tal vegada era innecessari dedicar 24 hores al dia durant diversos dies en informatius sobre el funeral al Vaticà, més encara si tenim en compte que la Constitució es declara aconfessional i que la ciutadania espanyola no es deleix per anar a missa. Durant aquests dies, les editorials d'un dels digitals independentistes més combatiu, l'inefable Vilaweb, ha preferit demanar la dimissió de Salvador Illa per cometre el pecat d'espanyolitzar Catalunya (sic), però el mitjà ha tingut algun moment per parlar de Roma i els seus cardenals. I ho ha fet amb una entrevista a un senyor que es diu Vicenç Lozano, antic corresponsal al Vaticà de Tv3. L'aportació de Lozano entra en el camp de la conspiranoia i afirma que hi ha una conspiració ultradretana p...

LA PÀTRIA ÉS LA LLENGUA (CATALANA)

Fa molts anys vaig fer una visita a Alemanya i recordo haver vist uns adhesius on es podia llegir "In Deutschland, Deustch". Sembla que hi havia patriotes alemanys que no volien saber res de l'anglès. La qüestió de l'idioma, a Alemanya, és complexa. El nazisme va decidir que els territoris on es parla alemany eren Alemanya i aquest fou l'argument per annexionar-se, més o menys per força, Àustria i parts d'altres països. Catalunya, per fortuna, s'annexiona altres territoris de forma molt més naïf i es limita a imprimir plànols dels països catalans: el seu annexionisme és una postal de colors on no hi pot faltar l'Alguer, aquell poblet de Sardenya que tant els agrada, malgrat que allà coneix el català un 15% de la població. Però una vegada i una altra es repeteix que Catalunya té una llengua pròpia i s'insinua que el veritable bon català parla en català i, no cal dir-ho, escriu en català. Per aquest motiu, personalitats de la política i dels mitjans ...