Ir al contenido principal

LA PAGA DE L'EXPRESIDENT


A la meva edat és normal que hom comenci a preguntar-se per la jubilació i que es demani quan li pagaran i com podrà viure amb la paga. Això preocupa una bona part de la població, generació boomer, a no ser que hom hagi exercit de president de la Generalitat, ja que en aquest cas podem dormir tranquils i no caldrà patir.

Tothom sap que, a Catalunya, lliguem els gossos amb llonganisses. De vegades, amb fuets de Vic o amb bisbes de Camprodon, tot i que hi ha més bisbes a Solsona. Als expresidents de la Generalitat els lliguem amb llonganisses, fuets, bisbes i botifarres d'ou perquè puguin escollir allò que més els agrada i no se sentin cohibits.

La informació que els adjunto ha estat confeccionada amb articles de premsa, i de la premsa patriòtica per ser exactes, de manera que aqui no hi ha tergiversació possible per part meva.

Les dades es refereixen a l'any 2024 i algunes d'elles han canviat el 2025, però no tindrem les noves dades fins que acabi l'any.

Cada any el Govern paga una assignació a la majoria dels expresidents de la Generalitat i del Parlament com compensació pels seus serveis. En total tres presidents del Govern reben assignació i quatre del Parlament van rebre alguna assignació mentre que un total de sis no en van rebre ni un euro per diferents incompatibilitats o perquè, directament, hi han renunciat. Així es desprèn de les dades del departament d’Economia en resposta a una pregunta parlamentària per escrit de Vox consultada per l’ACN. Els expresidents del Govern que van rebre assignació l’any passat van ser Pasqual Maragall, Artur Mas i Quim Torra, mentre que ni Jordi Pujol, ni José Montilla ni Carles Puigdemont van rebre cap pagament. Pel que fa als expresidents de la cambra catalana, van cobrar pensions vitalícies la vídua de Joan Raventós, Joan Rigol, Núria de Gispert i Carme Forcadell. Ni Laura Borràs ni Roger Torrent ni Ernest Benach van percebre cap import durant el 2023.

Totes aquestes assignacions es desprenen de la llei que regula les pensions i assignacions temporals als expresidents del Parlament que es va aprovar el 1988. I, posteriorment, el 2003 es va aprovar una altra llei que estableix les condicions dels expresidents de la Generalitat. Concretament, aquesta legislació estableix dos tipus de pagaments per a expresidents, una assignació mensual limitada i una pensió vitalícia un cop es jubilen. Segons l’article 2 de la llei 6/2003, les persones que hagin exercit de presidents “tenen dret a percebre per un període equivalent a la meitat del temps que han estat en el càrrec i, com a mínim, per una legislatura, una assignació mensual equivalent al 80% de la retribució mensual que correspon a l’exercici del càrrec de president o presidenta”. Per altra banda, quan arriben als 65 anys els expresidents “tenen dret a percebre una pensió de jubilació vitalícia consistent en una assignació mensual igual al 60% de la retribució mensual que correspon a l’exercici del càrrec”.

Segons les dades del Govern, actualment hi ha tres expresidents de la Generalitat que van cobrar mensualitats durant el 2023. Per una part, Maragall i Mas van percebre un total de 91.941 euros de pensió vitalícia. Per altra part, Quim Torra, va rebre un total de 122.588 euros, que equival al 80% de la retribució del president de la Generalitat. En el cas de Torra podrà cobrar l’assignació fins aquest 2024 i, per tant, sortirà de la llista durant un temps. Quan faci 65 anys, l’any 2027, podrà rebre la pensió vitalícia del 60% del sou. A aquesta llista s’hi sumarà a partir d’aquest mateix any Pere Aragonès, que el passat agost, quan va deixar de ser president en funcions, va començar a rebre la seva assignació.

Del total d’expresidents de la Generalitat que continuen vius, n’hi ha tres que per uns o altres motius no cobren cap mena de pensió. El més conegut dels casos és el de Jordi Pujol, que va renunciar a la seva pensió l’any 2014 després d’admetre que va tenir diners sense regularitzar durant 34 anys. El més desconegut dels casos, segurament, és el de José Montilla, que va renunciar a la pensió el 2020 quan va es va incorporar com a conseller independent a la junta d’Enagás. L’últim que no cobra pensió és Carles Puigdemont, que hi va renunciar des del primer dia. Ara bé, el president a l’exili no ha renunciat a ser expresident i té oficina, només ha renunciat al salari.
Presidents del Parlament

El cas dels presidents del Parlament és semblant als de la Generalitat. Per un costat, Els expresidents Rigol, que va morir el maig passat, Gispert i Forcadell van cobrar 79.999 euros el 2023 corresponents a la pensió vitalícia. Per la seva banda, la vídua de l’expresident Joan Reventós, Josefa Maria Rovira, va rebre 39.999 euros el 2023 en aplicació de l’article 4 de la llei 2/1988, que estableix que, efectivament, els vidus tenen dret a cobrar el 50% de la pensió vitalícia.
Per altra banda, hi ha tres expresidents de la cambra catalana no van cobrar res durant el 2023. La més recent és Laura Borràs, que no ha cobrat res com a expresidenta perquè ella mateixa va fer públic que renunciaria a l’assignació mensual. Segons la llei, tenia dret de cobrar el 80% del sou durant quatre anys. En el cas de Roger Torrent, que va ser president del Parlament del gener del 2018 al març del 2021, tampoc va cobrar cap paga el 2023, perquè era conseller d’Empresa i Treball i, segons la llei, l’assignació és incompatible.

Finalment, hi ha el cas d’Ernest Benach. El 2023 no té cap assignació, ja que ha esgotat la mensual i encara no ha arribat als 65 per rebre la pensió vitalícia. Els complirà aquest novembre i a partir de llavors podrà tornar a cobrar la pensió vitalícia.

(Informació extreta del Diari Ara)

Comentarios

  1. Bueno, bueno...es tal como dices, pero se habría de puntualizar más cosas de las que creo, te han pasado desapercibidas.
    Puedo decirte que los expresidentes tienen derecho a despacho, Jordi Pujol lo tuvo hasta lo del tio Florenci en Paseo de Gracia, un entresuelo que te cagas, yo estuve allí por una carta que le escribí de un tema que por aquí no voy a hablar, y me localizó en Roma, por movil, cuando solamente le dejé el fijo.
    Tenía tres secretarias a su libre disposición, guardia permanente allí y en la puerta de su casa, Ronda del Mig, y además chofer con coche oficial.
    Lo mismo tiene Montilla, Más, Torra y el Aragonés. Eso lleva un coste. Que alguno de ellos haya dejado por incompatibilidad, me vale, pero no han dejado sus prebendas y bicocas.
    No te olvides de Nuria de Gisbert, esa le ha quedado una pensión de 80.000 anuales por ser ex de no se qué.
    Salut

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Si, la información no es completa. Lo que sí he encontrado es que llevamos gastados 5,7 millones de euros con este cuento, pero no se si se cuentan los despachos, las secretarias y el chófer.

      Eliminar
  2. La pregunta es ; ¿ tributan impuestos esas pensiones ?.
    Lo digo porque los golfos que tenemos en el Parlament votaron por unanimidad que las dietas que cobran mensualmente ( entre 1.200 y 1.700 Euros ) no estruviesen sujetas a retenciones ni tributasen.

    Dietas que cobran todos los parlamentarios, aunque residan en Barcelona.

    Si todo esto no es saqueo y pillaje del presupuesto en nombre de una patria que ni ellos saben definir, no se como calificarlo.

    Saludos.

    ResponderEliminar
  3. Son altos cargos a dónde pocos llegan,supongo que por comparación a los de empresas civiles,están acorde o incluso por debajo.La pega es que a los políticos no le tenemos consideracion, ni respeto,no sé si se lo merecen que tengamos ese concepto de ellos,eso es otro asunto.No me digas,si son de partidos que aborreces,esos ya ni un euro.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

GABRIEL RUFIÁN Y EL ASCENSO HACIA ABAJO

"Ascender hacia abajo" me lo he inventado yo, pero "caer hacia arriba" es una idea de la mística que siempre me ha gustado porque crea una imagen poderosa que se entiende sin la mediación de la razón, onírica y bella. Los místicos caían hacia arriba. Como estas líneas tratan del señor Gabriel Rufián, diputado nacionalista, no es posible hablar de mística pero sí de viajes extraños que, aunque el razonamiento haya intervenido, también lo han hecho factores de otra índole, como la intuición, el sentimiento, lo visceral.  Recuerdo haber escrito algo sobre Gabriel Rufián en el blog anterior a éste, cuando se presentó en el Congreso de los Diputados con la promesa de estar allí unos escuetos 18 meses, ya que a los 18 meses Cataluña sería un estado independiente y él debería abandonar el Congreso de un país extranjero. Eran tiempos raros, apesadumbrados, los nacionalistas catalanes ensimismados en un delirio tan impreciso como peligroso, desfiles de antorchas al estilo na...

LA DECAPITACIÓN DEL PRÍNCIPE ANDRÉS PREOCUPA A LEONOR

Carlos I de Inglaterra fue decapitado el 30 de enero de 1649. Aunque sea un hecho lejano, no hay que olvidarse de él. El rey de Francia también fue decapitado, un siglo y medio más tarde. El último reyezuelo italiano se exilió a toda prisa en 1946. En España hay varios reyes que han tenido que largarse por patas y muchos de ellos hicieron méritos para ser decapitados, pero todos se libraron. Los hay con suerte. La monarquía es una institución que cuelga de un hilo y avanza y se tambalea, a veces cae y luego se levanta. A veces cae y no se levanta jamás. Tras la caída del Muro de Berlín, a ningún país del Este se le ocurrió pedir el regreso del monarca depuesto por el comunismo: todo el mundo se sentía mejor en una república, no existe la nostalgia monárquica. La historia de España colecciona muchos reyes penosos y de infausta memoria. El giro de Franco al final de sus días, cuando decidió dejar el país en manos de un rey es un giro más bien sorprendente en un hombre que jamás quiso sab...

CUANDO PUDE SER NIÑA

Me lo cuenta un docente, profesor de secundaria. Es un buen profesor, con mucha formación y experiencia, un tipo afable y receptivo, que sabe escuchar activamente. Algunas de esas virtudes ya no son muy comunes. Me cuenta algo que sucedió dos años atrás, durante una "tutoría individual" entre la tutora de sexto de primaria y un alumno de su grupo, de once añitos, al que vamos a llamar Álex -aunque este no sea su verdadero nombre. Álex llevaba un historial de incidentes, disrupciones, conflictos y problemas de toda clase desde el mismo día en el que ingresó en el centro: en Infantil 3. Es decir, a los 3 añitos. Ya entonces era un alumno problemático. Pero fue al llegar a sexto, y durante esa breve entrevista (de menos de media hora) con su tutora de sexto cuando manifiesta: estoy harto de ser chico, quiero ser chica. La tutora informa a la dirección de centro y la dirección pone en marcha el protocolo correspondiente ante el Departamento de Educación. Durante uno de los pasos ...