Ir al contenido principal

ET IN ARCADIA EGO


Tal vegada el regidor de torn que va posar-li el nom al carrer ignorava el significat de l'Arcàdia grega, lloc de felicitat. Tal vegada recordava amb cinisme el sentit de "et in Arcadia ego": també en els llocs feliços regna la mort. Tal vegada el regidor tenia un gran sentit de l'humor. Però el cas és que el carrer de l'Arcàdia és un carrer ensopit que transita entre grans blocs dels anys setanta i la placa que en diu el nom s'amaga, avergonyida, rere unaes fulles i en un racó lleig. Potser es tracta d'un joc per a optimistes: cal descobrir la bellesa o la felicitat fins i tot aquí, entre la lletjor i la tristesa.

I potser això és el signe dels temps, plens de lletjor. A veure qui és el guapo que troba les coses boniques o bones entre les notícies, entre els discursos i les banderes de guerra. 

Per aquests dies s'anuncia que entra en vigor la Zona de Baixes Emissions, una iniciativa verda que farà més feliços els pulmons i estalviarà més sancions de la Comissió Europea. La Zona es presenta en colors pastel, blaus i verdosos, amables i feliços, com a l'Arcàdia. Els veïns que no tinguin un cotxe prou adient l'ahuran de llençar, aparcar lluny o arriscar-se a la multa. Els veïns que no tenen un cotxe adient no son els veïns que tenen els diners que val un cotxe nou, però hauran d'aprendre que la felicitat no té preu i que cal vetllar per la salut de l'aire.

Cada cop que veig el cartell que anuncia la zona de baixes emissions penso en l'ampliació de l'aeroport del Prat, que ara podrà encabir molts més milers d'avions, uns avions que -se suposa- també deuen emetre pocs gasos nocius o que son elèctrics i sans i ecològics, com el fum dels creuers de luxe que amarren al port de Barcelona per a major felicitat dels empresaris de l'hosteleria i els souvenirs, feliços ells. Als pobres ens toca pagar els plats trencats i canviar de cotxe per no embrutar tant, però ja ho saps: pots viure al carrer de l'Arcàdia. Això sí, sempre que disposis dels diners que et demanaran pel lloguer d'un pis de cinquanta anys, ronyós i esquifit, en un bloc on l'ascensor s'avaria dues vegades al mes i als àtics hi plou si pliu al carrer.

Aquesta Arcàdia verda i eco que s'anuncia però que no arriba, com la llei que regularà el desastre de l'habitatge, que també s'anuncia però no hi és. La promesa d'una felicitat futura que cada cop s'assembla més a la promesa cristiana, la vida plena i feliç després de la mort (una mort que costa, de mitjana, uns 3500€ en qualsevol dels tanatoris catalans). I tot això passa, no se n'oblidi ningú, a la regió del món més protegida, més atenta als drets humans i al benestar que ens queda en tot el planeta.

El malestar per la llunyania de l'Arcàdia promesa passarà a recollir els seus fruits, que els recolliran els partits de la democràcia autoritària, cada cop més cofois amb el paisatge ideal. L'Arcàdia arribarà abans que enlloc als partits autoritaris, que cada cop se les pinten més madures.

Ho explicava l'escriptor Salman Rushdie. Un dia va agafar un taxi i el taxista duia la ràdio posada, on s'hi sentia un míting d'en Donald Trump. El taxista era un sikh, rematadament pobre i explotat, amb quatre fills, impossible arribar a final de mes, apenes a meitat de mes. I el taxista li diu al passatger: tot està fatal, és insuportable. Jo votaré per aquest home, que sap el que es diu i és molt ric i ens farà rics a tots. La felicitat, al capdavall, rau en els diners i ja ningú no gosa dir que els diners no fan la felicitat, perquè tothom sap que els diners eviten les desgràcies majors, el nou paradigma de la vida feliç.

Alguna cosa ha sortit molt malament a l'Arcàdia. De manera que tot encaixa: "et in Arcadia ego" volia dir alguna cosa així com que fins i tot en el lloc més feliç i més bonic ens arribarà la mort. Fins i tot en la democràcia més bella ens podria arribar el desastre.

Comentarios

  1. Vamos por partes porque la entrada es larga y tiene su miga.
    A) Para situarme en tu relato (ahora los del diseño de las palabras lo dicen así y yo soy respetuoso), me he ido a ver la calle:
    https://www.google.es/maps/place/Carrer+de+l'Arc%C3%A0dia,+08206+Sabadell,+Barcelona/@41.5540536,2.0904062,3a,77.6y,251.5h,87.92t/data=!3m7!1e1!3m5!1s3mN7xAkOexRmGuuqrXOATA!2e0!6shttps:%2F%2Fstreetviewpixels-pa.googleapis.com%2Fv1%2Fthumbnail%3Fcb_client%3Dmaps_sv.tactile%26w%3D900%26h%3D600%26pitch%3D2.0755764887103396%26panoid%3D3mN7xAkOexRmGuuqrXOATA%26yaw%3D251.49572637327373!7i16384!8i8192!4m6!3m5!1s0x12a494ec42a523b3:0x1d97ab731da0ab1f!8m2!3d41.5561405!4d2.0900106!16s%2Fg%2F11x9sk4x9?entry=ttu&g_ep=EgoyMDI1MDkxNy4wIKXMDSoASAFQAw%3D%3D
    Pues si, pa mear y no echar gota.
    B) Un entierro, baratito, en Barcelona sale por 11.500€, eso sin nicho. Y te lo pongo baratito. Es una sociedad privada ¡Municipal!...Menudo oximorón se han marcado.
    C) El problema del aeropuerto de El Prat es que los, en fin, me guardo el adjetivo, que nos gobiernan, no saben cuál es el límite del colapso, si, eso, el límite. Teniendo en cuenta que el año pasado vino 55 millones, sí, 55 millones de personas, pienso habrá un día en que no haya ni wc para ir a orinar. ¿Cuál es el límite?, esa es mi intriga.
    D) y para acabar y entrar en tu razonamiento, te diré que el único partido comunista que no miente es "La Parca", para todos es igual, no tiene privilegios.

    Un abrazo
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Si empezamos con las comparaciones, no llegamos a ninguna parte. En el caso del aeropuerto hay un estudio medioambiental. En Barcelona una realidad, hay que tomar medidas urgentes y se están tomado

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL RETORN D'EN LLUÍS PUIG SOBRE UN BADALL D'OCTUBRE

Diuen les cròniques que el senyor Lluís Puig ha retornat. Ha anat a la seva ciutat de Terrassa, on l'esperaven un grup d'alegres jubilats i alguna autoritat. Aplaudiments i visques. I cap a casa. Després de nou anys en aquest estat límbic que no se sap ben bé si és exili, fuga o vacances llargues, en Lluís ja és a casa i no s'ha aixecat gaire rebombori. És a dir: ni fu ni fa. De fet, si preguntéssim pel carrer (fins i tot per un carrer de Terrassa qui és en Lluís Puig, ens costaria trobar algú que el conegués). La veritat, com la realitat, és una cosa crua i freda. Com la buidor de l'univers. Ningú no l'ha trobat a faltar perquè ningú no sap, tampoc, perquè ens feia falta, què li ha aportat a la ciutadania des del seu antic càrrec o des del seu vaporós exili/fuga/vacances llargues. (Encercli en blau la seva opció). Pel què he pogut saber, en Puig és un expert en cultura popular que va ser Conseller de cultura però volia ser Ministre de Cultura. Tampoc ningú no és ca...

SOY MÁS ESPAÑOL QUE TÚ

Reconozco, antes de empezar a desarrollar alguna idea al respecto de la mayor españolidad, que esta situación ya la había vivido no hace mucho, solo que entonces se trataba de ser más catalán que tú. Y todo el mundo conoce cómo terminó el empuje patriótico catalán: una debacle moral en la ciudadanía catalana y el descalabro de los partidos nacionalistas. En efecto, los años más pesados del "procés" fueron -entre otras gaitas, molestias y desastres- una carrera para posicionarse como el más patriota, el más implicado. Se afanaron en definir la patria y el patriotismo de un modo torpe e irracional, se posicionaron como para la salida de una carrera hacia ninguna parte. Eso no sucedió tan solo entre la clase política, el mal transitó hacia la ciudadanía y nadie quería quedarse atrás.  Muchos vecinos compitieron por poner la mayor bandera estrellada en su balcón, luego en su tejado, con un mástil más alto que el de al lado. La última camiseta de la ANC, el adhesivo en el coche, l...

TO READ, OR NOT TO READ

Me ha tocado sustituir a una maestra ausente, durante una hora, en un grupo de sexto de primaria. Pregunto qué debo hacer y me responden que no me preocupe, que tienen un examen de lengua castellana y que solo debo vigilar. La respuesta tranquilizadora no me tranquiliza nada. Sé de sobras que no será fácil. Cuando yo era alumno, el profesor que vigilaba durante los exámenes se podía permitir bostezar o incluso hojear el periódico (entonces se leían periódicos de papel), y solo de vez en cuando levantaba la mirada, la desplazaba lentamente de izquierda a derecha y luego regresaba a su ensimismamiento. Hoy, vigilar exámenes es otra cosa. El alumnado levanta constantemente la mano y exige atención. Hay que acudir en su ayuda para evitar un posible motín en el aula. Hacen preguntas sorprendentes, necesitan confirmar que cada parte de un ejercicio está bien antes de proseguir o simplemente preguntan cuánto falta para el recreo. O si puedo ir a mear (sic).  Hay una pregunta que se repite...