ET IN ARCADIA EGO

Tal vegada el regidor de torn que va posar-li el nom al carrer ignorava el significat de l'Arcàdia grega, lloc de felicitat. Tal vegada recordava amb cinisme el sentit de "et in Arcadia ego": també en els llocs feliços regna la mort. Tal vegada el regidor tenia un gran sentit de l'humor. Però el cas és que el carrer de l'Arcàdia és un carrer ensopit que transita entre grans blocs dels anys setanta i la placa que en diu el nom s'amaga, avergonyida, rere unaes fulles i en un racó lleig. Potser es tracta d'un joc per a optimistes: cal descobrir la bellesa o la felicitat fins i tot aquí, entre la lletjor i la tristesa.

I potser això és el signe dels temps, plens de lletjor. A veure qui és el guapo que troba les coses boniques o bones entre les notícies, entre els discursos i les banderes de guerra. 

Per aquests dies s'anuncia que entra en vigor la Zona de Baixes Emissions, una iniciativa verda que farà més feliços els pulmons i estalviarà més sancions de la Comissió Europea. La Zona es presenta en colors pastel, blaus i verdosos, amables i feliços, com a l'Arcàdia. Els veïns que no tinguin un cotxe prou adient l'ahuran de llençar, aparcar lluny o arriscar-se a la multa. Els veïns que no tenen un cotxe adient no son els veïns que tenen els diners que val un cotxe nou, però hauran d'aprendre que la felicitat no té preu i que cal vetllar per la salut de l'aire.

Cada cop que veig el cartell que anuncia la zona de baixes emissions penso en l'ampliació de l'aeroport del Prat, que ara podrà encabir molts més milers d'avions, uns avions que -se suposa- també deuen emetre pocs gasos nocius o que son elèctrics i sans i ecològics, com el fum dels creuers de luxe que amarren al port de Barcelona per a major felicitat dels empresaris de l'hosteleria i els souvenirs, feliços ells. Als pobres ens toca pagar els plats trencats i canviar de cotxe per no embrutar tant, però ja ho saps: pots viure al carrer de l'Arcàdia. Això sí, sempre que disposis dels diners que et demanaran pel lloguer d'un pis de cinquanta anys, ronyós i esquifit, en un bloc on l'ascensor s'avaria dues vegades al mes i als àtics hi plou si pliu al carrer.

Aquesta Arcàdia verda i eco que s'anuncia però que no arriba, com la llei que regularà el desastre de l'habitatge, que també s'anuncia però no hi és. La promesa d'una felicitat futura que cada cop s'assembla més a la promesa cristiana, la vida plena i feliç després de la mort (una mort que costa, de mitjana, uns 3500€ en qualsevol dels tanatoris catalans). I tot això passa, no se n'oblidi ningú, a la regió del món més protegida, més atenta als drets humans i al benestar que ens queda en tot el planeta.

El malestar per la llunyania de l'Arcàdia promesa passarà a recollir els seus fruits, que els recolliran els partits de la democràcia autoritària, cada cop més cofois amb el paisatge ideal. L'Arcàdia arribarà abans que enlloc als partits autoritaris, que cada cop se les pinten més madures.

Ho explicava l'escriptor Salman Rushdie. Un dia va agafar un taxi i el taxista duia la ràdio posada, on s'hi sentia un míting d'en Donald Trump. El taxista era un sikh, rematadament pobre i explotat, amb quatre fills, impossible arribar a final de mes, apenes a meitat de mes. I el taxista li diu al passatger: tot està fatal, és insuportable. Jo votaré per aquest home, que sap el que es diu i és molt ric i ens farà rics a tots. La felicitat, al capdavall, rau en els diners i ja ningú no gosa dir que els diners no fan la felicitat, perquè tothom sap que els diners eviten les desgràcies majors, el nou paradigma de la vida feliç.

Alguna cosa ha sortit molt malament a l'Arcàdia. De manera que tot encaixa: "et in Arcadia ego" volia dir alguna cosa així com que fins i tot en el lloc més feliç i més bonic ens arribarà la mort. Fins i tot en la democràcia més bella ens podria arribar el desastre.