EL QUE ENS CONVÉ ALS CATALANS

Abans de saber què ens convé als catalans caldria decidir si existim, és a dir, si es pot parlar d'un grup homogeni amb uns mateixos interessos, una sola cultura i qui sap si una unitat de destí en l'universal. Em fixo en la facilitat de molts polítics, generalment de la dreta nacionalista, per parlar en nom del poble català quan van a negociar (o a fer xantatge) al govern d'Espanya. És un tema molt vell: existeix una idiosincràcia catalana? És a dir: hi ha un fet diferencial català? (O espanyol, o eivissenc, o dels ciutadans de La Gomera?).

Durant els anys del procés ens vam haver d'habituar a sentir parlar del "poble de Catalunya", expressió que sembla predemocràtica i rància, a no ser que ens referim a Sant Feliu de Boixalleu, que sí que és un poble català i, concretament, de la comarca (catalana) de La Selva. Em resultava molt difícil comprendre la fixació en parlar de "el poble", quan hauria de ser habitual parlar de ciutadania, que és l'únic terme il·lustrat que es podria demanar als polítics.

Quan era petit, em duien a visitar un artefacte molt estrany de Montjuïc anomenat "El Poble Espanyol", construït el 1929 i que, en alguna banda, consta com a "museu arquitectònic". Podria ser fins i tot graciós, tot i que és inevitablement ridícul i estrafolari, un acudit naïf que ens hauria de fer pensar en es fantasies patriòtiques. Ara que hi penso, em sorprèn que el "Poble Espanyol" de Montjuïc hagi suportat els anys del tsunami democràtic i les urnes i tota la mandanga sense que ningú no hagi decidit calar-li foc o, en el seu defecte, exigir un canvi urgent de nom, o una ressignificació o alguna altra ocurrència.

A dia d'avui, tant la senyora Míriam Nogueras com els senyors Puigdemont i Junqueras continuen parlant del poble català i la defensa dels seus interessos, sense que mai puguem saber si aquests interessos son comuns a tota la ciutadania o si son, més aviat, els de determinats segments de la política de partits o de classe, tal com em temo que passa. Em pregunto quins interessos comparteixo amb el senyor Rull, Turull o Tururull, i de quina mena podrien ser aquests interessos compartits: en la cosa econòmica? Ho dubto. I també dubto que tinguem interessos gaire similars en les lectures, la roba, els gustos musicals, la cuina o els supermercats que freqüento. 

Imaginar que existeix un poble català amb interessos comuns ens obliga a crear un vincle, metafísic i misteriós, entre señoritos rendistes de Pedralbes i aturats de llarga durada a Badia, entre executius de Sant Cugat i treballadors precaris del barri de Bonavista de Tarragona, entre una jubilada d'or de Matadepera i una perceptora de la renda mínima a Sant Cosme. I, per tant: com pot saber la senyora Nogueras què em convé més a mi, en tant que ciutadà adscrit a Catalunya?

Si li ho preguntés, em respondria amb la cosa del dèficit fiscal i blabalablà, i aniria a parar a l'Agència Tributària de Catalunya, la darrera fantasia humida del nacionalisme. I llavors jo li hauria de dir que l'Agència Tributària de Catalunya em fa més por que una DANA perquè si alguna cosa funciona a Espanya és, justament, l'Agència estatal de l'administració tributària (AEAT), eficaç i ben organitzada i sobre la que mai no es projecten dubtes, sospites de corrupció ni evidències de mal funcionament. Res de tot això no em sembla garantit per una agència tributària catalana que, segurament, estarà gestionada per antics directius del Barça o per venerables patriotes que han estat Minyons Escoltes, geganters, grallers o castellers o, de vegades, diables de la colla del barri. Del barri català, és clar.

El meu pare, que havia estat molt nacionalista durant gran part de la seva vida, de vegades mostrava signes de fatiga i lamentava, ja molt gran, que una característica dels catalans sigui que, per ser català, no n'hi ha prou amb haver nascut dintre d'unes línies del mapa si no que cal exercir i demostrar, constantment, que s'és català, feina feixuga i més aviat tediosa, una mena de versió pagesívola i floklòrica del mite de Síssif. Ens passa el mateix amb la llengua, que l'hem de defensar a tot arreu i tothora, no fos cas que la llengua catalana desaparegués per culpa nostra i de la nostra mandra i, tant és així que ens cal estar atents les 24 hores per por que, quan somiem, no somiem que parlem en castellà.

A mi, ja ho veuen, em costa molt imaginar què tinc en comú amb el senyor Josep Oliu i què em fa diferent d'en Juan Manuel Martínez o de l'Ainara Maldonado, el primer mestre de primària a Fregenal (Badajoz) i la segona auxiliar d'infermeria de dilluns a divendres i els caps de setmana tècnica d'atenció a les persones dependents a Yecla (Múrcia).

A veure si resultarà, a fi de comptes, que l'Ainara i en José Manuel son part del meu poble i, en canvi, no ho son la senyora Nogueras, Rull, Turull i Tururull i la resta dels seus amics i saludats?