Ir al contenido principal

EL QUE ENS CONVÉ ALS CATALANS


Abans de saber què ens convé als catalans caldria decidir si existim, és a dir, si es pot parlar d'un grup homogeni amb uns mateixos interessos, una sola cultura i qui sap si una unitat de destí en l'universal. Em fixo en la facilitat de molts polítics, generalment de la dreta nacionalista, per parlar en nom del poble català quan van a negociar (o a fer xantatge) al govern d'Espanya. És un tema molt vell: existeix una idiosincràcia catalana? És a dir: hi ha un fet diferencial català? (O espanyol, o eivissenc, o dels ciutadans de La Gomera?).

Durant els anys del procés ens vam haver d'habituar a sentir parlar del "poble de Catalunya", expressió que sembla predemocràtica i rància, a no ser que ens referim a Sant Feliu de Boixalleu, que sí que és un poble català i, concretament, de la comarca (catalana) de La Selva. Em resultava molt difícil comprendre la fixació en parlar de "el poble", quan hauria de ser habitual parlar de ciutadania, que és l'únic terme il·lustrat que es podria demanar als polítics.

Quan era petit, em duien a visitar un artefacte molt estrany de Montjuïc anomenat "El Poble Espanyol", construït el 1929 i que, en alguna banda, consta com a "museu arquitectònic". Podria ser fins i tot graciós, tot i que és inevitablement ridícul i estrafolari, un acudit naïf que ens hauria de fer pensar en es fantasies patriòtiques. Ara que hi penso, em sorprèn que el "Poble Espanyol" de Montjuïc hagi suportat els anys del tsunami democràtic i les urnes i tota la mandanga sense que ningú no hagi decidit calar-li foc o, en el seu defecte, exigir un canvi urgent de nom, o una ressignificació o alguna altra ocurrència.

A dia d'avui, tant la senyora Míriam Nogueras com els senyors Puigdemont i Junqueras continuen parlant del poble català i la defensa dels seus interessos, sense que mai puguem saber si aquests interessos son comuns a tota la ciutadania o si son, més aviat, els de determinats segments de la política de partits o de classe, tal com em temo que passa. Em pregunto quins interessos comparteixo amb el senyor Rull, Turull o Tururull, i de quina mena podrien ser aquests interessos compartits: en la cosa econòmica? Ho dubto. I també dubto que tinguem interessos gaire similars en les lectures, la roba, els gustos musicals, la cuina o els supermercats que freqüento. 

Imaginar que existeix un poble català amb interessos comuns ens obliga a crear un vincle, metafísic i misteriós, entre señoritos rendistes de Pedralbes i aturats de llarga durada a Badia, entre executius de Sant Cugat i treballadors precaris del barri de Bonavista de Tarragona, entre una jubilada d'or de Matadepera i una perceptora de la renda mínima a Sant Cosme. I, per tant: com pot saber la senyora Nogueras què em convé més a mi, en tant que ciutadà adscrit a Catalunya?

Si li ho preguntés, em respondria amb la cosa del dèficit fiscal i blabalablà, i aniria a parar a l'Agència Tributària de Catalunya, la darrera fantasia humida del nacionalisme. I llavors jo li hauria de dir que l'Agència Tributària de Catalunya em fa més por que una DANA perquè si alguna cosa funciona a Espanya és, justament, l'Agència estatal de l'administració tributària (AEAT), eficaç i ben organitzada i sobre la que mai no es projecten dubtes, sospites de corrupció ni evidències de mal funcionament. Res de tot això no em sembla garantit per una agència tributària catalana que, segurament, estarà gestionada per antics directius del Barça o per venerables patriotes que han estat Minyons Escoltes, geganters, grallers o castellers o, de vegades, diables de la colla del barri. Del barri català, és clar.

El meu pare, que havia estat molt nacionalista durant gran part de la seva vida, de vegades mostrava signes de fatiga i lamentava, ja molt gran, que una característica dels catalans sigui que, per ser català, no n'hi ha prou amb haver nascut dintre d'unes línies del mapa si no que cal exercir i demostrar, constantment, que s'és català, feina feixuga i més aviat tediosa, una mena de versió pagesívola i floklòrica del mite de Síssif. Ens passa el mateix amb la llengua, que l'hem de defensar a tot arreu i tothora, no fos cas que la llengua catalana desaparegués per culpa nostra i de la nostra mandra i, tant és així que ens cal estar atents les 24 hores per por que, quan somiem, no somiem que parlem en castellà.

A mi, ja ho veuen, em costa molt imaginar què tinc en comú amb el senyor Josep Oliu i què em fa diferent d'en Juan Manuel Martínez o de l'Ainara Maldonado, el primer mestre de primària a Fregenal (Badajoz) i la segona auxiliar d'infermeria de dilluns a divendres i els caps de setmana tècnica d'atenció a les persones dependents a Yecla (Múrcia).

A veure si resultarà, a fi de comptes, que l'Ainara i en José Manuel son part del meu poble i, en canvi, no ho son la senyora Nogueras, Rull, Turull i Tururull i la resta dels seus amics i saludats?



Comentarios

  1. Me creas dudas,en la cuestión de pueblo,de nacionalidad.Llevo 60 años en Cataluña y me considero andaluz,las ferias,la Semana Santa,el pescaito frito,muchas cosas me definen.Por eso puedo entender al independentista catalán, el amor a su idioma,Montserrat,las verbenas,el Barça. Lo que ya no entendi,fue la eclosion del proces,contra todo lo que no fuera su ideal de pueblo,nación.

    ResponderEliminar
  2. Y yo me siento completamnte expulsado, Lluis, completamente. No me identifico con nada, que tampoco es bueno, lo sé, pero nada.
    Barraquista, chabolista, metido en la AAVV de toda la vida y colaborador de Teresas y otras causas "nobles", pero que ninguna de ellas tenia ni tiene que ver con el nacionalismo. Siempre me he considerado un charnego, siempre, y no he tenido, quizá por ello, la necesidad de reivindicarme.
    He hecho buenos negocios con catalanes, cierto, y jamás me han fallado, pero es que con los gitanos también he hecho negocio, con los de la calle Salvadors, y no poco, y siempre han sido cumplidores.
    No tengo arraigo de patria, ni sentimiento alguno, ni reconozco bandera.
    No me representan.
    Salut

    ResponderEliminar
  3. De Charnegolandia, que exagerado eres. No hay mejor barceloni que tú, que la tienes fotografiada de arriba abajo, de derecha a izquierda, como un buen amante

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA SOLITUD DE L'INDEPENDENTISTA

Gràcies a un grup independentista de vocació solitària ("Nosaltres sols") he descobert que existeix un documental, "Ícaro: la semana en llamas", que els independentistes voldrien censurar. Però com que no ho poden fer, arremeten contra Filmin, la plataforma de cinema que el té penjat. Fins al 31 de gener, data en què ja no hi serà i data en la que estava programada la seva desparició. Dona't de baixa de Filmin, criden, que es fotin. La veritat és que soc subscriptor de Filmin des de gairebé el començament de la seva singladura entre les plataformes del cinema i em sembla la millor proposta per als amants del cinema, sense cap mena de dubte. He viscut moltes hores de plaer gràcies a Filmin, tot i que el seu catàleg sigui inabastable en una sola vida. Crec que Filmin és l'única raó que em du a lamentar la meva mortalitat, ja que és difícil trobar altres arguments en favor de la vida eterna. Per a mi, la glòria és un sofà i una pantalla amb accés al catàleg de ...

ELS NAZIS PASSEGEN PER SENTMENAT

Una organització nazi o més o menys nazi lloga un local a Sentmenat per fer-hi la seva presentació a Catalunya. Es tracta de Núcleo Nacional. El dia de l'esdeveniment, joves antifeixistes de la zona van a anar-hi a plantar cara: la testosterona no falta mai en cap bàndol, tal com ja passava en temps de cromayons i neanderthals. La veritat és que no sabia res de Núcleo Nacional i em poso a remenar per la xarxa. I descobreixo que és un grup sorgit arran de les manifestacions contra Pedro Sánchez a Madrid, convocats per protestar contra la llei d'amnistia. Infereixo que Núcleo Nacional és un altre dels grups a l'òrbita de Vox. Em pregunto perquè sento aquesta atracció morbosa per l'ultradreta des de fa temps i llavors recordo allò de Nietszche: vés amb compte quan mires a l'abisme, perquè l'abisme et podria retornar la mirada. Em va començar a passar durant el procés independentista: em vaig obsessionar en mirar els seus vídeos i els seus eslògans, les seves barbar...

EL HOMBRE QUE ARREGLA LOS TRENES

Hay un hombre, en Cataluña (bueno, en Bélgica ahora mismo), que arreglará el asunto de los trenes en un pispás. Solucionará los líos de Cercanías, no habrá accidentes, subirá los salarios a los trabajadores y repartirá chicles y caramelos a los usuarios. En verano, serán helados de limón o de naranja. Cada 11 de septiembre, dará un chupito de ratafía a todo aquél viajero que lleve algún símbolo patriótico en su atuendo. Si es mujer, será chupito sin alcohol de Aromas de Montserrat. Por la megafonía siempre sonarán canciones muy catalanas, himnos reconfortantes y cancioncillas de Lluís Llach (jamás de Joan Manuel Serrat, por supuesto). En efecto: el hombrecito de Waterloo no ha tardado mucho en contar que, con él al mando y Dios mediante la independencia catalana, nada de eso sucedería y todo iría de maravilla. Hay que ser bastante zafio para soltar un sandez de este tipo cuando tenemos a un maquinista muerto y un montón de heridos: no parece que sea lo más elegante. Quizás el señorito ...