Ir al contenido principal

AI, EL VIROLAI



Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.

Aquesta és una de els estrofes del Virolai, el poema de Jacint Verdaguer al qual el músic Josep Rodoreda li va posar la música. Rodoreda (no és parent de la Mercè, o això sembla) fou un compositor i teòric musical que va marxar de Catalunya per dirigir una orquestra a Sant Sebastià i, posteriorment, fer de professor de música a Buenos Aires. També va compondre alguna peça patriòtica en català i diverses en castellà.

El Virolai es va convertir molt aviat en l'himne del Monestir de Montserrat, lloança de la Mare de Déu i, sense que ningú ho pugui entendre (o s'entén massa bé) ara és un càntic independentista, alegre i joliu, que s'entona a les performances patriòtiques.

No puc evitar el record de quan ens deien que l'independentisme era un moviment popular i espontani, transversal, inclusiu, democràtic i progressista. Si un moviment polític amb aquestes característiques pren el Virolai com a cançó predilecta, que baixi Déu i m'ho expliqui. Perquè, com diria el meu pare, això és molt carca. No cal que els teòrics del nacionalisme ens argumentin sobre les seves arrels conservadores i retrògrades: n'hi ha prou amb sentir-los cantar el Virolai. 

El Virolai s'ha entonat en dos llocs diferents i amb molt pocs dies de diferència: un d'ells, el 14 de juny a Vic (podia ser en un altre lloc?), durant el Cabró Rock, un festival de música jovenívola, on l'humorista i cantautor Lo Pau de Ponts (senyor de qui en tinc la primera notícia) va convidar els assistents a entonar el Virolai, tot i que es va oblidar de l'estrofa que he transcrit al principi del text. Algú podria dir que el públic jove i el terme "Cabró", més aviat satànic, no rimen gaire amb el Virolai, però vet aquí com son les coses a Catalunya. El segon lloc on s'ha cantat el Virolai ha estat a la mateixa muntanya de Montserrat, al pati del davant del temple, el dia 22 de juny. El rei Felipe VI va visitar el monestir, i l'Assemblea Nacional Catalana, presidida per un cantautor retirat (afortunadament retirat com a cantautor) va organitzar una excursió a la muntanya sagrada de la pàtria per mostrar-li el seu rebuig al rei, al crit de "els catalans no tenim rei". Tampoc no cal que ningú ens expliqui les vinculacions entre el nacionalisme i l'excursionisme (recordin Jordi Pujol al cim del Tagamanent, on va sofrir una il·luminació). 

L'ANC va anunciar que tres columnes ascendirien fins al monestir per sabotejar la visita reial. El cas, però, és que les tres columnes solemnes i irredemptes van aconseguir aplegar unes 100 persones, la immensa majoria d'edat provecta. Tant és així que una de les tres columnes va haver d'ascendir en el tren cremallera per presservar la salut dels columnistes. Ja no som als temps de la Columna Durruti, és evident. Un cop van veure el rei no se'ls va acudir res millor que entonar el Virolai, convertit per art de màgia en un càntic revolucionari o, com a mínim, de protesta contra la monarquia. Sembla impossible, però és així.

A Vilaweb, en Vicent Partal va lloar la gesta dels jubilats excursionistes i la va magnificar en els termes habituals del seu mitjà furibund, però sense esmentar el Virolai ni adonar-se de la paradoxa (o del ridícul) de la proposta. És més: Partal el Terrible alertava al mateix article sobre els qui fessin bromes i els amenaçava, imagino que sota pena d'excomunió. Mira, Vicent: m'han dit botifler tantes vegades que ja no ve d'una més i fins i tot em comença a agradar.

Com vostès sabran, segons els ufòlegs més reputats, la muntanya de Montserrat és una muntanya visitada sovint per naus extraterrestres. I m'imagino què hagués passat si un visitant de les estrelles s'hagués topat amb els columnistes de l'ANC cantant el Virolai per protestar contra un rei. L'alienígena hauria preguntat: què és això? Em pot dir què està passant?. Jo, la veritat, no sabria com explicar-li-ho ni per on començar. Li hauria pogut dir: son uns jubilats a càrrec del sistema de pensions d'Espanya que canten un himne catòlic per mostrar el seu rebuig a al rei d'Espanya, un rei catòlic que visita un monestir catòlic. Em temo que el nostre pobre ET hauria decidit marxar de pressa, convençut que no hi ha vida intel·ligent a la terra catalana.

Per fortuna, fa pocs dies, he trobat per casualitat la pel·lícula de sèrie B titulada "After the Lethargy" (que no goso recomenar) on, per primera vegada, es presenta el massís de Montserrat com una silueta sinistra, emboirada i maligna, un lloc perillós i el territori de cacera d'un extraterrestre que té molta gana i es deleix pels excursionistes distrets. 






Comentarios

  1. Mas de una vez he subido en bicicleta, acompañado de mi hijo(ahora cincuentón) en bicicleta ,cuando mis piernas podían .Agotado, pero recompensado por escuchar el Virolai. Ahora me dices que se ha convertido en una canción independentista, una canción protesta o algo así. Difícil de entender.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

MERCÈ, EN UNA MANIFESTACIÓ 40 ANYS MÉS TARD

Em trobo la Mercè, de pura casualitat, al punt de trobada amb les companyes que hem anat a la manifestació. Amb la Mercè vam estudiar junts, fa 40 anys, i després cadascú va fer el seu camí, o el camí que ens vam trobar i que tal vegada no era ben bé el nostre. Algun misteri de la natura ens permet reconèixer-nos. Ella ja s'ha jubilat i jo m'he d'esperar una mica, però tot i jubilada ha decidit anar a la manifestació dels docents. Sonen xiulets i onegen pancartes i arriba la flaira de la pólvora, aquesta gent de la CGT sempre porten pólvora. Tal vegada l'anarquisme sense pólvora no s'entendria. Fa 40 anys, quan la Mercè i jo estudiàvem a la Universitat, també eren temps de reivindicacions i de lluites, i si no vaig errat ens vam conèixer justament perquè tots dos protestàvem, ja que feiem especialitats diferents. Apenes recordo les reivindicacions de fa 40 anys, vagament les protestes per la imminència del Pla Bolonya i altres ocurrències del poder. Sí que recordo q...

DE MAYOR, ¿EL NIÑO SERÁ FACHA O PROGRE?

Tras más de una década de educación emocional en la escuela pública y parte de la privada, no se puede decir que la especie haya evolucionado mucho, ni que se note esa formación en gestión de las emociones. Más bien al contrario: algo ha ido mal. Si la educación emocional pretendía una mejor gestión y, sobre todo, un progreso en la empatía, yo diría que las conductas egoístas han ido en aumento, como si el tiro hubiese salido por la culata. Quizás pusimos demasiado empeño en reconocer las propias emociones para darles una pátina sacra, algo maravilloso e intocable, incuestionable. Estoy airado y por eso insulto, o pego, o me comporto como un neanderthal. Y me quedo tan ancho: son mis emociones y tienes que respetarlas. Si no las respetas me sentiré frustrado y, quién sabe, traumatizado. La educación emocional ha barrido el razonamiento de la ecuación, ha borrado la ética y le ha regalado al "yo" un valor superior. Visto lo visto, parece que la educación emocional ha favorecid...

UNA MUJER AMBICIOSA 25 AÑOS DESPUÉS DE NEVENKA

 A veces tengo la impresión de estarme paseando por la vida como un diletante, alguien que pasea y observa sin tener nada especial que hacer. Estoy leyendo el librito de Josep Pla "Madrid. El advenimiento de la República" que empieza justamente así: contando que se pasea por Madrid sin nada que hacer y que, además, Madrid no le gusta nada, excepto por un clima tonificante y mucho más sano que el del mediterráneo. En Madrid se come mal, dice Pla. Aunque luego matiza: la vida cultural es mucho más interesante que de la Barcelona y hay buenas exposiciones de arte. Josep Pla tiene 30 y pico años cuando se pasea por Madrid con desdén y aburrido. Para su suerte, el 14 de abril de 1931 le pilla en Madrid y todo deviene mucho más interesante: a las tres y media de la tarde, Pla observa como la bandera tricolor asciende por el mástil del Palacio de Comunicaciones. La vida es tediosa hasta que deja de serlo, y en cuanto deja de serlo uno ya no se pasea: uno vive, de repente, y siente c...