Ir al contenido principal

MARTA ROJALS, PA AMB TOMÀQUET DE BARBASTRO I OLI DE JAÉN

L'any 2011, la senyora Marta Rojals va escriure "Primavera, estiu i etc" una novel·la innovadora dins de l'àmbit trist de la novel·la catalana que li va valdre bones vendes i bones crítiques. Recordo haver-la llegida, però també he de dir que no en recordo res més i, rebuscant per les lleixes, veig que no la tinc: suposo que la vaig agafar de la biblioteca pública, la vaig retornar i santes pasqües. Quan vaig saber que havia publicat una segona novel·la em vaig quedar indiferent i vaig fer bé, perquè ja no hi va haver tan de rebombori i devia passar sense pena ni glòria. Tot i això, és clar que vaig retenir el nom, que de sobte apareixia com a columnista de Vilaweb. En fi: una altra veu que s'apropa a la moda nacionalista per si hi ha res a collir sota l'arbre que millor convé.

He llegit de vegades algun dels seus articles, de pretesa veu literària i sempre molt patriota, amb un aire que resulta decimonònic i contradiu la voluntat innovadora que pretenia amb la seva novel·la. Em fa l'efecte que Emilia Pardo Bazán era molt més moderna que Marta Rojals, vès, què hi farem. No sé si la senyora Rojals era una independentista de pedra picada abans del procés, però és evident que s'hi va anar apropant d'una manera sorprenent i, d'altra banda, qui paga mana: si el qui paga és el senyor Partal, mana el senyor Partal i convé satisfer-lo.

El darrer article que li he llegit ("Pa amb tomàquet i oli de Jaén") tracta, és clar, de l'Espanya pèrfida i del no menys pèrfid socialisme del senyor Illa, al qui retrata a la setmana catalana de l'Expo d'Osaka ballant rumbes i menjant pa amb tomàquet. La senyora Rojals sospita que l'oli que hi havia a la llesca era oli de Jaén, i jo li pregunto: i si el tomàquet era un tomàquet de Barbastro? Si prendre oli de Jaén és un pecat mortal per a un català, quina mena de pecat deu ser, llavors, menjar tomàquets de Barbastro? Els patriotes només contemplen la puresa geogràfica i el quilòmetre zero sense entendre el significat terrible del zero. La senyora Rojals podria anar-se'n a qualsevol discoteca o a qualsevol festa de barri a recriminar que no es ballin sardanes i a amenaçar d'espanyolisme o de pecats pitjors els qui ballin al so del bolero o, molt pitjor encara, del reguetón. Per altra banda: perquè la senyora Rojals no explica quins arguments té contra el socialisme? Quina ideologia política li agrada més?

A la senyora Rojals li agradaria que Catalunya fos el llogaret d'Astèrix, autosuficient i feliç. I feudal. Dominat per un xaman que toca una lira de quatre cordes com les quatre barres, encimbellat al pi de les Tres Branques.

La senyora Rojals creu que Espanya és un lloc terrible, dominat per forces obscures, jutges franquistes i clavegueres molt fosques. I segurament per això creu que la independència ens alliberaria. Podria donar-li la raó en algunes coses, és clar, però em desconcerta la seva ingenuïtat: creu de veritat que Catalunya és un lloc de puresa i democràcia i aquell locus amoenus que prometien els independentistes més il·luminats? En quines evidències pensa quan pensa en això? No es tracta només de pensar en la impunitat judicial i mediàtica de la família Pujol. La llista de casos que expliquen la corrupció catalana i convergent es fa llarga i tediosa, i parlem de banques catalanes i caixes, Hidroplant, i d'urbanitzacions i mitjans de comunicació i jutges i Futbol Club Barcelona i empreses i agències catalanes i Incasòl i advocats i Casinos i Palau de la Música i Laura Borràs. I etc.

Quin argument podria aportar la senyora Rojals per afirmar que l'oli de Les Garrigues és millor que l'oli de Jaén, o que el llogaret català és més democràtic i pur que Espanya? Suposo que a casa de l'escriptora catalana tots els mobles i estris de la llar provenen de fustes i d'indústries catalanes i que no hi ha res d'Ikea ni d'Amazon ni de Temu, que es vesteix amb cotó català de les plantacions catalanes i etc. El catalanisme irredempt conté un pòsit ridícul, de la destil·lació del qual surt l'independentisme essencialista. Me gusta la fruta catalana, diu (però en català) la qui un dia fou una jove promesa de les lletres catalanes i avui es limita a ser una columneta d'un digital d'Astèrix, escrita per a la parròquia.



Comentarios

  1. jo, que sóc xarnego internacional, tot ho compro per coherència del km 0. Faig país, economitzo recursos, optimitzo despeses i prioritzo la logística.
    És fàcil de comprendre, a vint metres de casa tinc un DIA. Tot ho compro allà.

    No em diguis que això no és km0?

    ResponderEliminar
  2. Es que me parto de risa, la señora Marta, se le ve muy ofendida porque el sr. Illa estuvo a un punto de bailarse unas bulerías o unas sevillanas con la señorita de rojo, que le entro al quite. Le pregunto, qué hubiese hecho ella, si un guapo mozo con sombrero cordobés ,le hubiese entrado por cintura !Ay! con el tremendismo ,que malo es ,viendo problemas donde no los hay. Fue, vio, disfrutó y se volvió para casa, eso es todo. Los resultados ya se verán, que es otra cosa.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

1 DE OCTUBRE, EFEMÉRIDE DE LA TRAGEDIA

Hemos llegado al 1 de octubre de 2025. 8 años del referéndum y de la república de los 8 segundos, 8 años de la cúspide de eso que se llama "procés", quizás para homenajear a "El proceso" de Kafka y que, a día de hoy, sabemos que fue un sarpullido nacionalista y derechón que supo disfrazarse de cosa espontánea y popular, democrática y divertida, y a cuya promoción inmisericorde se entregaron los medios catalanes, tanto los públicos como los privados. Salvando honorosas excepciones, parecía que la prensa lo tenía claro y TV3, clarísimo: lo que mola, lo que toca y lo más guay es ser independentista. Es muy posible que, los mismos medios que fueron entusiastas del independentismo ocho años atrás, hoy soslayen la efeméride, la disimulen un poco, la trasvistan de objeto extraño que ha cruzado los cielos al atardecer o lo pinten de suceso antropológico, como si en la plaza mayor de Vic alguien se hubiese arrancado a bailar una sardana fuera de programa. También es posible ...

ESPADALER I LA MEMÒRIA DE LA MEDIOCRITAT

Quan Convergència i Unió es va descompondre, la part anomenada Unió es va fondre en el no res, com quan una botiga de barri abaixa la persiana per sorpresa i desapareix i mai més no s'ha vist l'amo, i el dependent encara el busca perquè li deu els dos darrers mesos del salari. Cal recordar els casos Pallerols i Pretòria, que tenen alguna cosa a veure amb la putrefacció d'aquell partit menut i capgròs ara ja, afortunadament, difunt. Unió no tenia apenes afiliats, tan sols tenia dirigents. Afiliar-se a Unió significava ascendir vertiginosament i, amb moltes probabilitats, aconseguir un carguito al govern regional. Com a mínim, una discreta Direcció General o un Cap de Departament.  A França, per aconseguir un càrrec públic de certa rellevància cal haver passat pels estudis de l'Escola d'Administració. A Catalunya n'hi havia prou amb el carnet d'Unió, que era la via més directa. La veritat és que Unió Democràtica de Catalunya sempre va ser un ens ambigu i estr...

LA DEPILACIÓ I EL MÓN ESTRANY

Sortir a caminar pel carrer per tenir una estona de reflexió en pau ja no és el que era. Els carrers i els vorals de les carreteres son plens de missatge que ens assalten, missatges difícils d'interpretar, quan no son críptics. Dissabte, a la carretera que transita des d'un Vallès a l'altre, vaig trobar els rastres d'algí que havia transitat el mateix camí però proveït d'un esprai de color negre i que havia deixat frases: El bilingüisme és la mort. El peix gran es menja el petit. No és bilingüisme, és substitució. La teoria de la Gran Substitució ha arribat a Catalunya, i fa molt de temps que viu entre nosaltres. En el cas català, la gran susbtitució és un fenomen lingüístic. Algú té molta por que la llengua de la seva mare ja no sigui la llengua dels seus fills, tot i que podria ser que la llengua de la seva mare sigui, precisament, la llengua dels seus fills i que els esforços que hom ha fet per passar del castellà dels pares al català dels convergents es revertei...