Ir al contenido principal

HI SOM, EL LLAPET A LA PARET

La presència absent, com una au de mal averany, la promesa de l'amenaça. Vigila la teva esquena, no et distreguis, no t'adormis. Mantén la por, no et relaxis. En qualsevol moment ens farem presents.

La pintada es pot trobar a qualsevol paret de qualsevol carrer de Catalunya. De vegades és una presència solitària, de vegades és un ramat de "Hi som" en un mur rovellat i polsegós d'una casa en ruïnes. La pintada està fet amb una plantilla sempre idèntica. Hom se la copia, la retalla i la pinta, de nits, pels racons de la ciutat. Hom ha d'estar atent de no trepitjar una caca de gos o d'ensopegar-se amb un "Hi som", sempre en majúscules. Guarden la plantilla com qui guarda la relíquia i, quan el nervi patriòtic s'encén, baixen al carrer i fan l'ofrena a la paret tal com el quisso hi deixa una pixarada que vol dir: estic aquí, recorda-ho.

L'endemà, el patriota passa per davant de la seva inscripció i s'omple els pulmons de joia i d'aire nacional. Aquí he estat jo, com els amants que inscriuen a l'escorça de l'arbre els noms, un cor maldestre i una data que s'esmuny pel pendent del temps i que roman allà fins molt després que la parella ja no s'estimi i s'hagin oblidat. Però mentre la inscripció vegetal recorda un instant de felicitat, la data d'un coit o un desig de perdurar en l'amor, l'autor del "Hi som" només ens vol produir una esgarrifança. Ho tornarem a fer, no et pensis que s'ha acabat el meu odi ni el meu instint guerrer.

La pintada nocturna és un fenomen complex, és clar, una mescla de valentia emparada en la covardia de la nit i la petita estampa que un altre haurà de netejar, una reivindicació que també s'adreça a un mateix, com si vulgués certificar el seu pas per la vida amb un gest patriòtic fet de pintura propulsada per gas, un pet nacionalista que deixa una llapet a la tàpia bruta, al calçotet públic.

"Hi som" vol dir "hi sóc" o simplement "sóc". I a més a més no estic sol, vés amb compte perquè som molts i en qualsevol moment en farem una de grossa. Que tremoli el botifler, el xarnego. Els llops no van mai sols, com els voltors. "Hi som" també vol dir que no descansarem mai del malson nacionalista, que tremolin els contenidors d'escombraries perquè qualsevol dia tornaran a cremar i el foc de les deixalles farà la pàtria més gran, més lluent, més excelsa. Hi som, hi som, hi som, hi som. Els tambors a mitjanit, la testosterona que colpeix, les quatre barres de sang del deliri romàntic. En Guifré es remou a la tomba, les tombes flamegen, els focs fatus dels nostres cementiris, la calavera riallera dels màrtirs de la pàtria que reclamen sang jove.

Qui necessita dir que és tal vegada dubta de ser. Com els vampirs i els zombis. El vampir dubta de ser perquè no es reflexa al mirall i el zombi no està segur de ser un ésser humà del tot. El patriota necessita repetir-se que és i ho fa per les parets de la vila per trobar-se a sí mateix l'endemà i sentir que pertany a una pàtria, a una tribu irredempta que tal vegada només fou un somni, aquells somnis tèrbols de la migdiada després d'haver-se afartat de canelons i pollastre de Vic amb gambes de Palamós i altres menges nostrades, i fuet i bisbe de Camprodon i postres de músic i aromes de Montserrat.


Comentarios

  1. Todo, en esa pared, huele a desidia. El rebozado añejo, con pintas más de ser alumínico que de buen cemento. Los graffitis, que enmerdan toda la fachada, y que tienen toda la sintonía de estar hechos por manos inexpertas, sin gracia ni fortuna. Y la plantilla de la bandera, que quien la pintó iba escaso de recursos, ni siquiera pintó la estrellita.
    Un buen rebozado y una mano de cal, y todo solventado, pero nadie está por la labor de adecentar las calles.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Veo la cosa independentista floja, hasta Junquera busca nuevos vocablos, trata de adaptarse a los nuevos tiempos
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

DE MAYOR, ¿EL NIÑO SERÁ FACHA O PROGRE?

Tras más de una década de educación emocional en la escuela pública y parte de la privada, no se puede decir que la especie haya evolucionado mucho, ni que se note esa formación en gestión de las emociones. Más bien al contrario: algo ha ido mal. Si la educación emocional pretendía una mejor gestión y, sobre todo, un progreso en la empatía, yo diría que las conductas egoístas han ido en aumento, como si el tiro hubiese salido por la culata. Quizás pusimos demasiado empeño en reconocer las propias emociones para darles una pátina sacra, algo maravilloso e intocable, incuestionable. Estoy airado y por eso insulto, o pego, o me comporto como un neanderthal. Y me quedo tan ancho: son mis emociones y tienes que respetarlas. Si no las respetas me sentiré frustrado y, quién sabe, traumatizado. La educación emocional ha barrido el razonamiento de la ecuación, ha borrado la ética y le ha regalado al "yo" un valor superior. Visto lo visto, parece que la educación emocional ha favorecid...

CUANDO PUDE SER NIÑA

Me lo cuenta un docente, profesor de secundaria. Es un buen profesor, con mucha formación y experiencia, un tipo afable y receptivo, que sabe escuchar activamente. Algunas de esas virtudes ya no son muy comunes. Me cuenta algo que sucedió dos años atrás, durante una "tutoría individual" entre la tutora de sexto de primaria y un alumno de su grupo, de once añitos, al que vamos a llamar Álex -aunque este no sea su verdadero nombre. Álex llevaba un historial de incidentes, disrupciones, conflictos y problemas de toda clase desde el mismo día en el que ingresó en el centro: en Infantil 3. Es decir, a los 3 añitos. Ya entonces era un alumno problemático. Pero fue al llegar a sexto, y durante esa breve entrevista (de menos de media hora) con su tutora de sexto cuando manifiesta: estoy harto de ser chico, quiero ser chica. La tutora informa a la dirección de centro y la dirección pone en marcha el protocolo correspondiente ante el Departamento de Educación. Durante uno de los pasos ...

MERCÈ, EN UNA MANIFESTACIÓ 40 ANYS MÉS TARD

Em trobo la Mercè, de pura casualitat, al punt de trobada amb les companyes que hem anat a la manifestació. Amb la Mercè vam estudiar junts, fa 40 anys, i després cadascú va fer el seu camí, o el camí que ens vam trobar i que tal vegada no era ben bé el nostre. Algun misteri de la natura ens permet reconèixer-nos. Ella ja s'ha jubilat i jo m'he d'esperar una mica, però tot i jubilada ha decidit anar a la manifestació dels docents. Sonen xiulets i onegen pancartes i arriba la flaira de la pólvora, aquesta gent de la CGT sempre porten pólvora. Tal vegada l'anarquisme sense pólvora no s'entendria. Fa 40 anys, quan la Mercè i jo estudiàvem a la Universitat, també eren temps de reivindicacions i de lluites, i si no vaig errat ens vam conèixer justament perquè tots dos protestàvem, ja que feiem especialitats diferents. Apenes recordo les reivindicacions de fa 40 anys, vagament les protestes per la imminència del Pla Bolonya i altres ocurrències del poder. Sí que recordo q...