Ir al contenido principal

HI SOM, EL LLAPET A LA PARET

La presència absent, com una au de mal averany, la promesa de l'amenaça. Vigila la teva esquena, no et distreguis, no t'adormis. Mantén la por, no et relaxis. En qualsevol moment ens farem presents.

La pintada es pot trobar a qualsevol paret de qualsevol carrer de Catalunya. De vegades és una presència solitària, de vegades és un ramat de "Hi som" en un mur rovellat i polsegós d'una casa en ruïnes. La pintada està fet amb una plantilla sempre idèntica. Hom se la copia, la retalla i la pinta, de nits, pels racons de la ciutat. Hom ha d'estar atent de no trepitjar una caca de gos o d'ensopegar-se amb un "Hi som", sempre en majúscules. Guarden la plantilla com qui guarda la relíquia i, quan el nervi patriòtic s'encén, baixen al carrer i fan l'ofrena a la paret tal com el quisso hi deixa una pixarada que vol dir: estic aquí, recorda-ho.

L'endemà, el patriota passa per davant de la seva inscripció i s'omple els pulmons de joia i d'aire nacional. Aquí he estat jo, com els amants que inscriuen a l'escorça de l'arbre els noms, un cor maldestre i una data que s'esmuny pel pendent del temps i que roman allà fins molt després que la parella ja no s'estimi i s'hagin oblidat. Però mentre la inscripció vegetal recorda un instant de felicitat, la data d'un coit o un desig de perdurar en l'amor, l'autor del "Hi som" només ens vol produir una esgarrifança. Ho tornarem a fer, no et pensis que s'ha acabat el meu odi ni el meu instint guerrer.

La pintada nocturna és un fenomen complex, és clar, una mescla de valentia emparada en la covardia de la nit i la petita estampa que un altre haurà de netejar, una reivindicació que també s'adreça a un mateix, com si vulgués certificar el seu pas per la vida amb un gest patriòtic fet de pintura propulsada per gas, un pet nacionalista que deixa una llapet a la tàpia bruta, al calçotet públic.

"Hi som" vol dir "hi sóc" o simplement "sóc". I a més a més no estic sol, vés amb compte perquè som molts i en qualsevol moment en farem una de grossa. Que tremoli el botifler, el xarnego. Els llops no van mai sols, com els voltors. "Hi som" també vol dir que no descansarem mai del malson nacionalista, que tremolin els contenidors d'escombraries perquè qualsevol dia tornaran a cremar i el foc de les deixalles farà la pàtria més gran, més lluent, més excelsa. Hi som, hi som, hi som, hi som. Els tambors a mitjanit, la testosterona que colpeix, les quatre barres de sang del deliri romàntic. En Guifré es remou a la tomba, les tombes flamegen, els focs fatus dels nostres cementiris, la calavera riallera dels màrtirs de la pàtria que reclamen sang jove.

Qui necessita dir que és tal vegada dubta de ser. Com els vampirs i els zombis. El vampir dubta de ser perquè no es reflexa al mirall i el zombi no està segur de ser un ésser humà del tot. El patriota necessita repetir-se que és i ho fa per les parets de la vila per trobar-se a sí mateix l'endemà i sentir que pertany a una pàtria, a una tribu irredempta que tal vegada només fou un somni, aquells somnis tèrbols de la migdiada després d'haver-se afartat de canelons i pollastre de Vic amb gambes de Palamós i altres menges nostrades, i fuet i bisbe de Camprodon i postres de músic i aromes de Montserrat.


Comentarios

  1. Todo, en esa pared, huele a desidia. El rebozado añejo, con pintas más de ser alumínico que de buen cemento. Los graffitis, que enmerdan toda la fachada, y que tienen toda la sintonía de estar hechos por manos inexpertas, sin gracia ni fortuna. Y la plantilla de la bandera, que quien la pintó iba escaso de recursos, ni siquiera pintó la estrellita.
    Un buen rebozado y una mano de cal, y todo solventado, pero nadie está por la labor de adecentar las calles.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Veo la cosa independentista floja, hasta Junquera busca nuevos vocablos, trata de adaptarse a los nuevos tiempos
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA HUELGA DE DOCENTES, OTRA VEZ

Creo que fue el domingo pasado, cuando una gran algarabía inundó las calles: un grupo de chicos de la cosa del fútbol, todos ellos hombres, todos ellos muy ricos, desfilaron ante el pueblo humilde, que les aplaudía con fervor. Ellos cantaban y reían y bebían, y el pueblo aplaudía cada una de sus gracias. Uno de ellos agitó una bandera con una estrella, y el pueblo aplaudía. Los chicos del fútbol nunca han sido muy listos (quizás por eso juegan al fútbol), y eso le gusta al pueblo: tener la certeza de que se puede ser muy rico sin ser listo y sin estudios más allá de los obligatorios. Muchos niños de hoy admiran a esos tipos ricos que se pasean por la ciudad encima de un autocar haciendo el ganso. El martes siguiente, hubo una manifestación de docentes en las mismas calles. Esta vez, los niños ricos del fútbol se quedaron en sus jacuzzis o en sus chalés y no se molestaron en salir para aplaudir a los docentes. Aunque, a decir verdad, la manifestación de los docentes no pretendía ser vit...

HISTORIA DEL NIÑO EN DIEZ PÁRRAFOS

Les voy a contar un relato breve sobre cosas que suceden en las aulas de primaria. Hoy, un niño de 12 años (¡12!) se presenta en el aula con su teléfono móvil colgando del cuello de un cordel azul, lo hace con ostentación, desafiando a las normas. Cuando el maestro le pide que le entregue el móvil, que será custodiado en el despacho de Dirección, tal como se especifica en la normativa, el niño (12 años) responde que ni hablar y aprovecha la situación para insultar al maestro y a la institución. El maestro le manda a discutir el asunto en el despacho de Dirección (hoy hay un examen muy importante y no se puede perder el tiempo), y al llegar allí el niño de 12 años insulta también al representante de la Dirección y a cuántos docentes se cruzan en su camino. Más tarde insulta de nuevo al maestro y le hace saber que desea su muerte (sic). En algún momento se consigue que el niño de 12 años rellene una "hoja de reflexión" en donde debe escribir cuál ha sido su conducta equivocada ...

ALGUN DIA CALDRÀ PARLAR (DE LA LLENGUA PRÒPIA)

Segons els estudis més recents, el 30% de la població de 15 anys o més té el català com a llengua d'identificació única, mentre que el 40,4% s'identifica únicament amb el castellà. En algun lloc he llegit que el català és la primera llengua del 25% de la pobació, una xifra un xic més minsa però que indica la mateixa realitat. El problema de la realitat és que pot agradar més o menys, o que pot xocar amb els somnis i els ideals i les fantasies però, al capdavall, és la realitat. El problema de la realitat és que és real i, sovint, menys bufona que les il·lusions. Es pot treballar per canviar la realitat (de fet, aquesta seria una forma possible d'explicar la història de la humanitat). Però per fer una feina efectiva el primer que cal és reconèixer-la i admetre-la. Després ja vindran els projectes i els plans i els programes: però cap projecte que no parteixi del reconeixement de la realitat podrà tenir èxit. Negar la realitat, o substituir-la per un axioma impossible, no és ...