Ir al contenido principal

SEGAR ARRAN D'ALIANÇA CATALANA

(Fotografia extreta de Crónica Global)

Déu els cria i ells s'uneixen. Massa elements agermanen les germanes d'Arran i la Monja Alférez de Ripoll. Que es trobessin era inevitable, i s'han trobat al carrer de Villarroel de Barcelona, on Aliança Catalana va llogar un local per a la seu capitalina i Arran hi ha anat, displicent, a fer-hi unes pintades.

Les alegres xicotes d'Arran han embadurnat una mica els vidres del local de la Matamoros de Ripoll i hi han estampat tres símbols programàtics: independentisme, feminisme, comunisme. No discutiré el feminisme de les alegres xicotes d'Arran, tot i que cal dir que el feminisme és una opció abraçada per un ventall molt ampli de les ideologies presents a la Unió Europea i no exclusiva de l'esquerra. Amb el feminisme passa el mateix que amb la sostenibilitat i el canvi climàtic: que qualsevol que tingui dos dits de front hi està d'acord. Tant és així que la senyora Von der Leyen, que és del Partit Popular Europeu, es manifesta feminista (i ecologista).

Sobre el martell i la falç que exhibeixen les alegres xicotes d'Arran ja em permeto dubtar una mica: de debò que les alegres xicotes d'Arran son comunistes? Comunistes com Lenin o com Trotsky o com Carrillo o com Berlinguer? O com les Brigate Rosse? M'ho pregunto perquè també son independentistes, i qualsevol persona una mica il·lustrada sap que el comunisme i el nacionalisme son com l'aigua i l'oli, com la matèria i l'antimatèria, com els barrufets i en Gargamel (essent els barrufets comunistes i en Gargamel nacionalista, o potser a l'inrevés).

Molts han estat els filòsofs i els tèorics del comunisme que han explicat la mar de bé perquè un comunista no pot ser al mateix tamps nacionalista, i perquè el nacionalisme és, inevitablement, una ideologia burgesa i ultraconservadora. Tot plegat, però, els importa poc a les alegres xicotes d'Arran amb primera residència a Sarrià i/o a Sant Cugat (proveïda de piscina) i segona residència a escollir entre la Cerdanya i el plàcid Empordà, on també sol haver-hi piscina. I barbacoa i solàrium i gimnàs i pàrking amb un parell de bons cotxes, per si cal anar a fer la revolució en cotxe o sortir a pillar una mica de marihuana per somiar, mig despert, en la nació del gelat de postres cada dia i l'escultura de l'home amb espardenya a la mà que podria ser un Jesucrist o un David Fernàndez, i que ha aparegut a la Plaça Major de Sant Arquebisbe d'Amunt.

Sigui com sigui, i malgrat totes les contradiccions, Arran i Aliança Catalana s'han trobat en un portal del carrer de Villarroel. Com vostès ja saben, Antonio de Villarroel fou un militar espanyol que primer va ser una mica austriacista i després més aviat borbònic, amb la finalitat de dur una bona vida en funció de per on bufa el vent més favorable.

Em pregunto què separa Arran d'Aliança Catalana i no ho acabo de trobar. Ambdues formacions estan convençudes de ser posseïdores de la veritat i d'encarnar la revolució que ens cal, ambdues son profundament nacionalistes, ambdues creuen en la superioritat de la cosa catalana, ambdues monolingües, ambdues intolerants, i totes dues terriblement tedioses, dogmàtiques i matxacones. Tal vegada Arran prefereix cremar contenidors d'escombraries i Aliança fer la vida impossible a la immigració, però tret d'això no entenc perquè no es fan amics. En més d'un estudi sociològic (o demoscòpic, o com se digui) es descobreix que hi ha un traspàs de vot de la CUP a Aliança Catalana, i és aquí on hi ha la dada rellevant. Persones que fa uns anys van votar la CUP, demà votaran Aliança Catalana. O Vox. Per allò de per on bufa el vent: si em cago en la democràcia europea voto allò que més la fastiguegi. Fa uns anys, el vot de càstig era la CUP i ara és Aliança o Vox.

I vet aquí: les alegres xicotes d'Arran no assalten la seu barcelonina d'Aliança Catalana perquè hi tinguin diferències ideològiques. L'assalten perquè saben que els prendrà vots independentistes i això els cou. I aixì anem fent una Catalunya un xic més antipàtica i una mica més estúpida, objectius lloables en una Catalunya que, durant els anys del procés, ja va assolir cotes molt altes en ambdues categories.




Comentarios

  1. ¿No será que el refranero tiene mucho de real?, lo digo por aquello de: Dios los cría, y ellos se ajuntan.
    Salut ¡

    ResponderEliminar
  2. No creas, todo evoluciona en este mundo. El comunismo chino re conoce las etnias, lenguas y nacionalismos de su enorme país. Todo es posible en la política de conveniencia actual
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

PARA LA GENTE BUENA

A pesar de todo, uno sigue creyendo que la gente buena sigue siendo la mayoría de la gente. Aunque la buena gente pueda parecer un concepto abstracto, a la gente buena se la puede describir y nombrar, se la puede reconocer, es visible. Así como nadie ha visto a Dios, a la justicia o a la verdad, sí hemos visto a las buenas personas. A veces están muy cerca: el vecino, la vecina que se preocupan por los demás vecinos, la madre del cole que se preocupa por su hija y por el bienestar de toda la clase, o la voluntaria de Cruz Roja, o la maestra que le echa horas y más horas, o la cajera del súper que te aconseja por tu interés, o el tipo desconocido por la calle que te advierte de que se te ha caído algo del bolsillo, el mecánico que te aconseja la reparación más barata porqué sabe que no andas sobrado, el médico del ambulatorio que comprende la situación familiar que estás viviendo, el conocido que te regala horas y más horas de su tiempo para echarte un cable, la compañera del trabajo qu...

¿ERES DE VOX O DE SÁNCHEZ?

La niña, de ocho años, le pregunta a su profesor, en clase: ¿tu eres de Vox o de Sánchez? Me gusta que los pequeños se interesen por la política y hagan preguntas sobre la cuestión, eso es un buen síntoma. La política está en todas partes y en cada acción que hacemos, de modo que es bueno que genere interés. Me sorprende el éxito del discurso de Vox que se expresa en esta pregunta. Para alguien de 8 años, solo existen estas dos opciones, como el bueno y el malo en las películas infantiles. No me extraña la desaparición del Partido Popular o de Feijóo en la pregunta: a pesar de todo, de las encuestas y la TV y lo demás, una niña del barrio lo vive como un duelo entre dos, tal como deben ser los duelos. Y Feijóo no cabe en la pregunta. Quizás porque el señor Núñez Feijoo sea demasiado gris, demasiado aburrido, demasiado torpe. O Vox o Sánchez. Y nótese aquí que la pregunta no nombra ni a Abascal ni al PSOE. Llevo tiempo viendo que. para el sector infantil, Santiago Abascal es Vox, o ...

EL FIN DE LA TERNURA

Hoy, por primera vez en mucho tiempo, he percibido algo parecido a la "movilización" de personas que no suelen ir a votar, lo hacen sin alma o piensan que la política es algo que no va con ellos, algo de gentes lejanas y distantes. Por primera vez en mucho tiempo he escuchado como dicen "ésta vez hay que ir a votar". Lo dicen al día siguiente de la aparición del señor Abascal en el programa de un tal Broncano, que solo vi una vez y no me gustó. Estas personas que ahora de repente sienten la importancia de ir a votar (y supongo que sí, que lo harán) no son personas que se preocupen mucho por las leyes más allá de las que les incumben directamente, ni acostumbran a reflexionar sobre el estado del mundo. Pero las palabras aguerridas de Abascal en la TV les han dado miedo. Creo que aparece un voto defensivo, un voto de protección. Una de estas personas duda más y suelta un mohín de disgusto: el problema es que los partidos de la izquierda nos mienten, luego no cumplen l...