Ir al contenido principal

SEGAR ARRAN D'ALIANÇA CATALANA

(Fotografia extreta de Crónica Global)

Déu els cria i ells s'uneixen. Massa elements agermanen les germanes d'Arran i la Monja Alférez de Ripoll. Que es trobessin era inevitable, i s'han trobat al carrer de Villarroel de Barcelona, on Aliança Catalana va llogar un local per a la seu capitalina i Arran hi ha anat, displicent, a fer-hi unes pintades.

Les alegres xicotes d'Arran han embadurnat una mica els vidres del local de la Matamoros de Ripoll i hi han estampat tres símbols programàtics: independentisme, feminisme, comunisme. No discutiré el feminisme de les alegres xicotes d'Arran, tot i que cal dir que el feminisme és una opció abraçada per un ventall molt ampli de les ideologies presents a la Unió Europea i no exclusiva de l'esquerra. Amb el feminisme passa el mateix que amb la sostenibilitat i el canvi climàtic: que qualsevol que tingui dos dits de front hi està d'acord. Tant és així que la senyora Von der Leyen, que és del Partit Popular Europeu, es manifesta feminista (i ecologista).

Sobre el martell i la falç que exhibeixen les alegres xicotes d'Arran ja em permeto dubtar una mica: de debò que les alegres xicotes d'Arran son comunistes? Comunistes com Lenin o com Trotsky o com Carrillo o com Berlinguer? O com les Brigate Rosse? M'ho pregunto perquè també son independentistes, i qualsevol persona una mica il·lustrada sap que el comunisme i el nacionalisme son com l'aigua i l'oli, com la matèria i l'antimatèria, com els barrufets i en Gargamel (essent els barrufets comunistes i en Gargamel nacionalista, o potser a l'inrevés).

Molts han estat els filòsofs i els tèorics del comunisme que han explicat la mar de bé perquè un comunista no pot ser al mateix tamps nacionalista, i perquè el nacionalisme és, inevitablement, una ideologia burgesa i ultraconservadora. Tot plegat, però, els importa poc a les alegres xicotes d'Arran amb primera residència a Sarrià i/o a Sant Cugat (proveïda de piscina) i segona residència a escollir entre la Cerdanya i el plàcid Empordà, on també sol haver-hi piscina. I barbacoa i solàrium i gimnàs i pàrking amb un parell de bons cotxes, per si cal anar a fer la revolució en cotxe o sortir a pillar una mica de marihuana per somiar, mig despert, en la nació del gelat de postres cada dia i l'escultura de l'home amb espardenya a la mà que podria ser un Jesucrist o un David Fernàndez, i que ha aparegut a la Plaça Major de Sant Arquebisbe d'Amunt.

Sigui com sigui, i malgrat totes les contradiccions, Arran i Aliança Catalana s'han trobat en un portal del carrer de Villarroel. Com vostès ja saben, Antonio de Villarroel fou un militar espanyol que primer va ser una mica austriacista i després més aviat borbònic, amb la finalitat de dur una bona vida en funció de per on bufa el vent més favorable.

Em pregunto què separa Arran d'Aliança Catalana i no ho acabo de trobar. Ambdues formacions estan convençudes de ser posseïdores de la veritat i d'encarnar la revolució que ens cal, ambdues son profundament nacionalistes, ambdues creuen en la superioritat de la cosa catalana, ambdues monolingües, ambdues intolerants, i totes dues terriblement tedioses, dogmàtiques i matxacones. Tal vegada Arran prefereix cremar contenidors d'escombraries i Aliança fer la vida impossible a la immigració, però tret d'això no entenc perquè no es fan amics. En més d'un estudi sociològic (o demoscòpic, o com se digui) es descobreix que hi ha un traspàs de vot de la CUP a Aliança Catalana, i és aquí on hi ha la dada rellevant. Persones que fa uns anys van votar la CUP, demà votaran Aliança Catalana. O Vox. Per allò de per on bufa el vent: si em cago en la democràcia europea voto allò que més la fastiguegi. Fa uns anys, el vot de càstig era la CUP i ara és Aliança o Vox.

I vet aquí: les alegres xicotes d'Arran no assalten la seu barcelonina d'Aliança Catalana perquè hi tinguin diferències ideològiques. L'assalten perquè saben que els prendrà vots independentistes i això els cou. I aixì anem fent una Catalunya un xic més antipàtica i una mica més estúpida, objectius lloables en una Catalunya que, durant els anys del procés, ja va assolir cotes molt altes en ambdues categories.




Comentarios

  1. ¿No será que el refranero tiene mucho de real?, lo digo por aquello de: Dios los cría, y ellos se ajuntan.
    Salut ¡

    ResponderEliminar
  2. No creas, todo evoluciona en este mundo. El comunismo chino re conoce las etnias, lenguas y nacionalismos de su enorme país. Todo es posible en la política de conveniencia actual
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VISCA LA NOSTRA TRIBU PURA I CATALANA! (UNA RESPOSTA A L'ANDREU BARNILS DE VILAWEB)

La situació lamentable de l'educació pública (pels seus resultats tan baixos i pel malestar de docents i de famílies) porta alguns periodistes, pensadors i divulgadors a repensar l'escola catalana. En Gregorio Luri, al qui sempre recordo atent i agut en les seves crítiques i les seves propostes, qüestiona els models educatius des de la mirada del pedagog que analitza els canvis didàctics, les atzagaiades, les ocurrències que sovint ens cauen al damunt (l'educació emocional, Innovamat, i un etc molt llarg).  Però també hi ha qui, molt lluny de les reflexions pedagògiques dels pensadors com Luri, proposa altres solucions des d'una perspectiva més tribal, més essencialista. Fa pocs dies, un periodista de "Vilaweb", impasible el ademán , va fer una proposta que es veia venir: es tracta de crear dues línies paral·leles d'escola pública (tal com es fa al País Basc). Una línia d'escola en català, monolingüe, i una altra línea d'escola en castellà. I que c...

LA BRIGADA INFANTIL DE LA ULTRADERECHA

Las madres y los padres de mis alumnos son personas de entre 30 y 40 años, de modo que todos ellos (en especial los autóctonos) pasaron por la educación democrática, en la que se les educó en valores cívicos, en gestión de las emociones, en ciudadanía, en la importancia de la participación. Pero es evidente que este "background" contiene algunos errores o no es apreciable. Las madres y los padres suelen ser reivindicativos, pero solo para reivindicar los derechos de sus hijos e hijas y para cuestionar el trabajo de los docentes. Cabe concretar algo relevante: la mayoría de las familias inmigrantes suelen ser más empáticas y colaboradoras que las autóctonas. Suelen mostrar un mayor respeto por las instituciones como la escuela. Hasta cierto punto no me parece mal que la gente sea crítica: debemos ser analíticos y protestar cuando es necesario. Pero... Pero... tengo varios alumnos en la clase que han suspendido todas las evaluaciones hasta el día de hoy, todos los exámenes y, s...

LOS VÍNCULOS DÉBILES (A NOELIA CASTILLO)

Los sociólogos y los psicólogos hablan de la importancia de los vínculos débiles: aquéllas personas con quienes tenemos una relación que no es de una gran amistad ni de amor ni de parentesco. Conocidos, vecinos, compañeros de trabajo. Estas relaciones, a pesar de su debilidad, nos permiten funcionar en el día a día, resolver pequeños asuntos y llevar una buena vida. A veces me pregunto si mis alumnos y alumnas forman parte de estas relaciones débiles y tiendo a creer que así es: afectan a mi vida cotidiana durante varias horas al día, hay multitud de interacciones más o menos funcionales por ambas partes y, sin embargo, el vínculo es débil en el sentido de que, en cuánto yo deje de ser su profesor, a final de curso, el vínculo se desvanecerá. Lo opuesto a los vínculos débiles son los poderosos, los familiares, de los que no podemos desprendernos si no es mediante un acto abrupto y más o menos violento pero que, aún así, siempre siguen ahí. Estoy pensando en el caso de Noelia Castillo, ...