Ir al contenido principal

EL CATALÀ PLANER I EL POBLE FELIÇ

Si vostès han llegit la novel·la de George Orwell "1984" recordaran que en aquell món (que no sabem si és només distòpic o també premonitori), hi ha un ministeri encarregat de pulir el diccionari. A cada nova edició del diccionari oficial hi ha menys pàgines, i l'objectiu és aconseguir un diccionari general de la llengua de no més de 50 pàgines, cosa que s'espera aconseguir ben aviat. Quan els mitjans transmeten aquesta informació, el poble aplaudeix amb fervor. 

Es poden imaginar quines son les paraules que es van eliminant del diccionari: les que contenen significats poc convenients, les complexes. Orwell parla de "paraules innecessàries", i l'objectiu del ministeri és reduir la capacitat de pensament: si tenim menys paraules, pensarem menys.

"1984" és un text de ficció literària que molts cops s'ha volgut veure com una profecia exagerada del que suposen els sistemes polítics totalitaris, una vigilància extrema de l'estat que pretén vigilar no tan sols les conductes i els actes de la ciutadania si no els seus pensaments. La veritat és que la tecnologia actual sembla afavorir aquesta mena de control extrem i, de fet, moltes xarxes socials filtren les paraules o les imatges que s'hi publiquen en nom del respecte i de la correcció.

Vostès pensaran que George Orwell era un pessimista, i que per fortuna és impossible controlar el pensament i el llenguatge. No obstant això, avui els presento la "Guia de comunicació clara" de la Generalitat de Catalunya, que vol que l'administració s'adrecia a la ciutadania amb un llenguatge "planer". La llengua, aixì com la presentació visual dels documents, han de ser accessibles i senzilles. És com si, de forma oficial, hi hagués un reconeixement públic de la pèrdua de capacitat de lectura i de comprensió i se'ns tractés com a l'escola es tracta a l'alumnat amb dèficits cognitius: s'ha de promoure un llenguatge fàcil i per a tothom. Ja no cal esforçar-se en entendre un text: el govern et facilitarà una cosa senzilleta i apanyada.

Ja fa anys que circula un projecte anomenat "lectura fàcil", destinat a apropar a la literatura les persones amb dificultats degudes a algun trastorn, i també fa temps que diverses veus promouen convertir tots els textos en "lectura fàcil": tan sols es tracta d'abreujar pàgines, simplificar frases i evitar l'esforç. Jo em temo que les escoles dels barris desafavorits adoptarien el model fàcil, mentre que les escoles privades d'elit mantindran la lectura complexa per estimular l'esforç. Amb el pas dels anys aconseguirem una nova divisió social: la classe que llegeix resums simplificats i la que llegeix la complexitat, de manera que aconseguirem una nova definició d'aristocràcia i de plebeu.

Si acceptem la tesi de Vigotsky (el llenguatge i el pensament son el mateix), acceptarem que qui disposa d'un llenguatge simplificat i reduït també disposa d'un pensament simplificat i reduït. I així anirem avançant vers un món feliç i fàcil en el qual algú decideix reduir-nos l'esforç i la capacitat de pensar.

Qualsevol persona que sigui un xic observadora s'haurà adonat que molts polítics del sector dretà i ultradretà han simplificat els seus missatges. No es tracta tan sols del llenguatge tan limitat de Donald Trump: la frase breu, el missatge burd i fàcil de repetir i la idea simple son la norma. I en aquesta opció trobem la majoria d'intervencions dels líders de la dreta. Els qui encara es consideren d'esquerres o progressistes farien bé de rebutjar la simplificació i no caure en el parany, perquè el llenguatge fàcil és el dels nacionalismes i les idees retrògrades, l'objectiu de les quals és suprimir la complexitat i substituir-la per un pensament pueril de bons i dolents, nosaltres i els altres. Trump diu que calen bombes per matar els dolents i el pobre Feijóo diu que la regularització dels estrangers nacionalitzarà violadors.

El senyor Millán Astray, molt abans de Trump i de Feijóo ja ho havia expressat: "¡Muera la inteligencia!, ¡Viva la muerte!". Ho va dir el 1936 i en presència de Miguel de Unamuno a la Universitat de Salamanca. Diuen que el públic va aplaudir amb fervor.

Comentarios

Entradas populares de este blog

JESUCRISTO TIENE UN PROBLEMA

Jesucristo tiene un problema: le han salido unos partidarios muy raros y muy poco cristianos. Parece que hay quienes se empeñan en hacernos retroceder hacia tiempos oscuros. Los tiempos oscuros le van muy bien a quien pretende tenernos atemorizados. La religión siempre ha sido, entre otras cosas, una extraordinaria herramienta para asustar al personal y conseguir, mediante el miedo, nuestra sumisión. El miedo al pecado y a sus monstruosas consecuencias, el miedo al castigo, la excomunión, la expulsión de la comunidad. Todo eso está sobradamente estudiado, descrito y muy bien explicado. Lo que sorprende es que, pasado el primer cuarto del siglo XXI, volvamos al oscurantismo. Eso no me lo esperaba y me apena. Porqué no se trata tan solo de la penúltima bravuconada de Donald Trump colgando en su cuenta oficial de presidente ese dibujo lamentable en donde se presenta como Jesucristo, un Jesucristo guerrero y terrible. Se trata también de todo el aparato cristiano retrógrado desbocado y rei...

JOSÉ MARÍA SÁNCHEZ GARCÍA, JUEZ Y DIPUTADO

Con un acento en cada parte de su nombre compuesto, y un acento en cada uno de sus apellidos, el señor Sánchez se hace sentir. Se hace notar, aquí estoy yo, y no me ando con menudencias. Antes de ser diputado por Vox (circunscripción de Alicante) el señor era juez. Es decir: es juez, pero en excedencia. Cuando se habla de la judicialización de la política o de la politización de la justicia uno se pierde un poco y nunca termina de saber en cual de las dos zonas se mueve, qué es más grave y qué nos está pasando en realidad. Un juez que se mete a político ¿en cual de las dos posibilidades incurre? Me acuerdo del juez Baltasar Garzón de su tránsito más bien difícil por la cosa de la política de alto nivel. Don José María Sánchez no ha llegado a tan alto nivel, pero también genera conflictos. Cuando se habla de que España tiene un problema grave con la justicia supongo que deberíamos asustarnos. En los últimos tiempos (me refiero al período que arranca con la investidura de Pedro Sánchez) ...

EL PERIODISMO EN TIEMPOS PEREZOSOS

Leo en los periódicos: el "régimen de los Ayatolás" para referirse a Irán. Y no me detengo en fijarme en qué medios lo escriben así o asá, porqué la verdad es que son mayoría. Es un término audaz. Sin embargo, ningún adjetivo acompaña al régimen de Omán, de Arabia Saudita, de Qatar. Cuando se habla de Arabia, podrían escribir "el régimen de los jeques absolutistas", por ejemplo. ¿Cómo podríamos calificar a los Emiratos Árabes Unidos, en donde reside el emérito y en donde parece que el reyezuelo defraudador vive muy bien? ¿El régimen de los reyes defraudadores huidos para escamotear a la justicia? Hasta hace bien poco, Venezuela era un "narcoestado", y a esta denominación se sumaron -incluso- muchos tertulianos de la tertulia de Silvia Intxaurrondo. Ella no les recriminó el adjetivo, a pesar de que parece una periodista escrupulosa y seria. Ahora mismo, nadie habla de Venezuela como de un "narcoestado", como si se hubiera obrado algún milagro. Del...