Ir al contenido principal

LA PLURALITAT CATALANA SEGONS PUIGDEMONT

El senyor Puigdemont es queixa. Segons ell, el govern actual no reflecteix la pluralitat catalana. Puigdemont es queixa de què el govern regional, la Diputació de Barcelona, l'ajuntament de Barcelona i molts serveis comarcals estiguin en mans del PSC. Al senyor Puigdemont no se li han posat bé les urnes i el molesta que el PSC gestioni tant de pressupost. Al capdavall això sempre ha estat una qüestió de calers i de res més que de calers. El nacionalisme es mesura per euros i per càrrecs, que son euros.

La menció a la pluralitat de la ciutadania de Catalunya és entendridora. Quina pluralitat van tenir en compte els governs secessionistes dels darrers deu anys? Quan i com van tenir en compte que Catalunya és plural i que l'independentisme només representava una part del cens? Quan admetrà que el seu temps ha caducat?

Els anys del procés han fet un dibuix abstracte de la ciutadania, segons el qual només importava la independència, la solució meravellosa per a tots els mals. Però a la ciutadania li interessaven altres qüestions i per això ha canviat d'opinió. I de vot. El vot ha estat més plural i ha negat la majoria a l'independentisme. Aquell independentisme que només es refiava de les urnes ara malfia de les urnes perquè no li agrada el que diuen les urnes.

La democràcia fracassa un cop més en una societat sense valors democràtics: el nacionalisme sempre és predemocràtic i del Tercio de Montserrat i de les muntanyes carlistes -d'un altre Carles. El nacionalisme sempre és retrògrad i nostàlgic d'un temps medieval. La nostàlgia d'un passat medieval de senyors i vassalls: de senyors que es neguen a deixar de ser senyorets i de vassalls que volen ser súbdits. Sota una bandera estrellada ben gran i de seda que oneja al vent i cobreix d'ombra la meitat de la ciutadania catalana. 

Ara ens trobem la proposta del cens del poble català, una proposta estrictament nazi i segregadora impulsada per l'independentisme furiós que emergeix des del Waterloo enrabiat per una Generalitat plural que no es manifesta independentista.

En realitat, la pluralitat no li ha interesat mai al govern independentista i els escarafalls del senyor Puigdemont semblen còmics o grotescos quan ell la reclama ara, com qui ha descobert la sopa d'all. Vivim en un món cruel en el qual tothom veu els defectes en l'altre però no sap posar-se davant del mirall durant més de tres segons. I tot això passa mentre a Catalunya ens ofeguem en la desigualtat, els abusos en els lloguers, l'anunci d'un nou barraquisme i d'una misèria imminent. I detots aquells problemes que la dècada independentista va obviar en nom d'una independència tan imminent com màgica que ho havia de resoldre tot i ens havia de donar gelat de postres, gratis, cada dia.

Gelat de postres cada dia en una Catalunya desigual i fragmentada, empobrida i entotsolada. Vet aquí la proposta independentista.




Comentarios

  1. El censo lo sacaron de la tarjeta de la Seguridad Social que se inventaron en Cat. Salut. Es para el Gobierno de la Generalitat lo más aproximado a un DNI, lo más fiable.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Casi los tengo olvidados, casi no veo a mis vecinos independentistas, casi....Pero cuando leo estas cosas, de censo de catalanes "pata negra", puros arios en 4 generaciones anteriores, ya me pongo otra vez nervioso, a la defensiva.
    Saludos

    ResponderEliminar
  3. No tenia ni idea de l'existència del cens del poble català, he vist el vídeo que hi ha a la seva web i he quedat impressionat. La seva referència és Estonia, un país que quan va aconseguir la independència va quedar en mans d'un dictador (Kontstantin Päts) i que durant la segona guerra mundial va estar del costat dels nazis.
    També pels requeriments, aquestes dates que consideren vàlides perquè en aquell moment es considerava que els catalans eren autèntics catalans semblen acudits però en realitat són malsons si en algun moment aquesta gent manés.
    En fi, gràcies per informar de l'existència d'aquests projectes que ens ajuden a conèixer una mica millor l'independentisme i qui el mou.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA ACELERACIÓN HACIA EL FIN

Quizás todos sabemos que nos acercamos al fin de una etapa, de un tiempo, de una era. Quizás solo sea  una sensación vaga que nos sugiere que esto se termina. Yo mismo contemplo las cosas que hay en el interior de esta mochilita que llevo a todas partes y veo una cajita de Omeprazol, otra cajita de pastillas antihistamínicas de las que se venden sin receta, dos sobres de Almax, un botecito con vaporizador de própolis con equinácea para el dolor de garganta. A veces también hay un par de cápsulas de Nolotil, nunca se sabe. Cada uno percibe la posibilidad del fin (o tan solo de un ligero empeoramiento) y lo gestiona a su manera. Tan solo diez años atrás no llevaba ninguna de esas sustancias en la mochila. En ella solo había la cartera, el tabaco y el mechero. El fin del tiempo está cada día más presente. Los más multimillonarios se están construyendo refugios a prueba de bombas nuclerares, de revoluciones salvajes y de apocalipsis zombis. La sensación de que nos acercamos al fin está...

L'11 DE SETEMBRE MÉS FELIÇ I MENYS INTERESSANT

El veí més indepe del meu bloc arriba a l'11 de setembre de 2026 amb la bandera feta un nyap . Giro la mirada enrere i contemplo, sense rencor i sense amor, aquells 11 de setembre furiosos, en què tremolaven els contenidors d'escombraries davant l'amenaça de les torxes ardents, les inacables cadenes humanes, els autocars i el merchandising de l'Assemblea Nacional i de Vilaweb, tots apressats a vendre xancletes, samarretes i gorres amb a bandera estelada. A l'entrada del supermercat Esclat, un aparador especial i majestuós venia tots els complements per anar a la manifestació. No hi havia balcó sense bandera ni pit sense samarreta, cada any un eslògan nou, escrit en un estil que anava de l'esperança a l'amenaça. Al final, tot fou un foc pàl·lid cuit entre els valors petitburgesos, la xenofòbia, el nacionalisme més ranci i el romanticisme més tronat. El pupurri i la transversalitat no son sinònims: la confluència programàtica que va agermanar les diverses trib...

CARRERO BLANCO, PRESENTE EN SANTOÑA

En mi casa, el tema de la guerra y los exiliados y las víctimas era cuestión que siempre estaba ahí. El abuelo materno fue el último Comisario de la cárcel de Montjuic en época republica, exiliado en 1939. Tuvo que irse, no había alternativas. Si le hubieran detenido, habría sido fusilado sin dudar. Siempre vi sus fotos, los escasos recuerdos que había guardado mi abuela. Escasos porqué tenía miedo de las inspecciones sorpresa de la policía de Franco. El abuelo murió en Montpellier en 1941, mientras el hombre imaginaba la debacle del ejército alemán y soñaba la invasión de España por parte de los aliados. Jamás supo que sus sueños se romperían, y quizás eso es lo único bueno que soy capaz de ver en su situación. Aunque no sea nada bueno morir a los 40 años. Lo llaman memoria histórica o memoria democrática, pero para mi solo es la memoria. La memoria que heredamos. En mi caso, la memoria de los vencidos. Des de muy pequeño supe que esa memoria heredada era la memoria de una guerra que ...