Ir al contenido principal

EL DESIG DE SER VASSALLS



Al meu poble hi ha festa major i tendeixo a recloure'm a casa, a l'espera que passi, com el poruc s'aixopluga durant la tempesta. Malgrat tot  he de sortir a comprar al súper i per tant em topo colles de diables, de trabucaires, de castellers. Mai no he entès la cosa dels castells i menys encara després de saber que una nena enxaneta ha estat uns quants dies a l'hospital per una caiguda esgarrifosa. Em temo que ser enxaneta deu ser el càstig que s'imposa a la canalla que es porta malament a casa o que treu males notes a l'escola.

Diables i trabucaires es vesteixen amb robes d'abans de la Il·lustració i així reivindiquen aquell passat feudal que tant agrada per aquestes terres nostàlgiques, quan érem vassalls del senyor comte o del bisbe d'Urgell. És el desig de ser vassall, que es fa incomprensible al segle XXI però que es manifesta cada any. Aquest estiu, al poble de Talamanca, han reeditat la performance lamentable que reviu la batalla, i hom es disfressa de miquelet per defensar els vells privilegis del senyor feudal. Hi ha acudit amb il·lusió el senyor Junqueras, i l'Artur Mas en va ser un habitual.

En un dels moments àlgids del procés, un tuit li reclamava a Puigdemont, ja exiliat: President, doni les ordres i sortirem al carrer. Doni les ordres, que les obeïrem. Volem obeir. Fa pocs dies, l'articulista de Vilaweb Joan Minguet Batllori va publicar l'article "Si manessin els meus", un text que cau en el lirisme amb un llenguatge entre arcaic i farcit de localismes, com si busqués lectors de gran puresa lingüística. No conec de res el senyor Minguet Batllori, però reconec que em va sobtar la prosa enardida i críptica, amb to de poesia recargolada. Em fixo en el títol: "Si manessin els meus". Minguet parla dels qui manen, que és diferent dels qui governen. Governar sona a exercici democràtic, manar és una altra cosa. El qui mana, mana per algun designi que no prové de les urnes si no per designi de la sang. O diví. Qui mana no governa, qui governa no mana. Per això al senyor Minguet li agradaria ser manat.

És lícit preguntar-se què hi ha de nostàlgia del feudalisme en el paisatge català. La fascinació del passat medieval és una constant en els moviments nacionalistes de l'Europa del segle XIX: la pintura prerrafaelita, les òperes de Wagner que entusiasmaven Joan Maragall, les novel·les de Walter Scott, el Comte Arnau de Verdaguer. És fàcil deixar-se seduir per fantasies de cavallers, princeses i dracs. No és per casualitat que El senyor dels Anells o Jocs de Trons encara captin nous admiradors de quan gairebé tots érem vassalls i uns quants, molt poquets, senyors. Els senyors manaven i els vassalls obeïen. Senyor Comte, doni l'ordre d'atacar l'enemic. Som al segle XXI, però a Catalunya intentem emergir del XIX i no ens en sortim.  

Sembla fàcil deixar-se seduir per un món anterior a la il·lustració i a la democràcia i als drets civils. Sempre que hom no sàpiga res de la il·lustració, de la democràcia o dels drets civils. O que faci veure que no en sap res. O pitjor encara: que malgrat saber-ho, s'estima més el passat i prefereix viure fora del present, en una nació il·lusòria i antiga de privilegis senyorials i de misèria, ignorància i obscurantisme. Les dones que desfilen vestides de trabuicaires pels carrers del segle XXI, saben com es tractava les dones del segle XVII? 

Comentarios

  1. Ahora empieza la fiesta mayor de aquí. El año pasado, con esto de los trabucaires, tuve unas palabras con la policía municipal, que costaba una calle mientras los simuladores de Perot lo Lladre, los Roques Guinardas de turno, todos con una barriga a lo Junqueras, unos pistolones acordes a su barriga, pasaban por la travesía. Estuvieron de acuerdo en lo que les comentaba, a la espera de que acabaran de pasar, que eso era obsoleto, de mal gusto, violento para los críos, antiguo de pensamiento y que de ahí no había nada que sacar, más que una simulación al odio y una oda a la pólvora.
    Si esto son las manifestaciones patrias, mejor que las dejen en el desván.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Sí, claro,las fiestas populares tienen orígenes extraños, pero han pasado de generación en generación y de niños lo han mamado forman parte de su reloj biológico. Navidad....Semana Santa....feria del pueblo.
    Saludos

    ResponderEliminar
  3. Passo de Festa Major, és un concepte del segle passat. No té cap sentit avui en dia. No hi ha res a celebrar.
    Salut.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

UNA MUJER AMBICIOSA 25 AÑOS DESPUÉS DE NEVENKA

 A veces tengo la impresión de estarme paseando por la vida como un diletante, alguien que pasea y observa sin tener nada especial que hacer. Estoy leyendo el librito de Josep Pla "Madrid. El advenimiento de la República" que empieza justamente así: contando que se pasea por Madrid sin nada que hacer y que, además, Madrid no le gusta nada, excepto por un clima tonificante y mucho más sano que el del mediterráneo. En Madrid se come mal, dice Pla. Aunque luego matiza: la vida cultural es mucho más interesante que de la Barcelona y hay buenas exposiciones de arte. Josep Pla tiene 30 y pico años cuando se pasea por Madrid con desdén y aburrido. Para su suerte, el 14 de abril de 1931 le pilla en Madrid y todo deviene mucho más interesante: a las tres y media de la tarde, Pla observa como la bandera tricolor asciende por el mástil del Palacio de Comunicaciones. La vida es tediosa hasta que deja de serlo, y en cuanto deja de serlo uno ya no se pasea: uno vive, de repente, y siente c...

RECUPERI'S AVIAT, CONSELLERA NIUBÓ

Benvolguda Senyora Consellera Esther Niubó: Recuperi's aviat i torni a la feina amb energia, perquè l'educació pública està en mal estat i pateix molt. Son molts anys de deixament i de falta d'inversió, d'ocurrències, de titubejos, de canvis legislatius desproveïts de pressupost, moments de retallades salvatges i molta demora per recuperar allò que vam perdre. Anys i panys amb l'alumnat allotjat en mòduls de formigó com si sortíssim d'una guerra, mòduls que s'instal·laren com a provisionals però que s'han fet definitius. Canvis metodològics poc meditats i sense evidències científiques que han dut al retrocés en els resultats, incapacitat per al diàleg amb el cos de docents, augment vertiginós d'una burocràcia estèril.  El tram autonòmic del sou del cos de docents fa 19 anys que està congelat. Mentre que els sous dels directius no han parat d'augmentar: com vostè ja sap, el professorat català està al capdavall de la llista autonòmica en salaris, m...

ESTÁ BIEN QUE GANE LA ULTRADERECHA

La verdad es que muchas veces, y quizás en mis malos momentos, yo también deseo que gane la ultraderecha en unas elecciones españolas. ¿Qué hay de malo en la ultraderecha? ¿A qué le tiene miedo la ciudadanía? Voy siguiendo a mi manera loas cosa que pasan en los EUA de Trump, no solo sus bravuconadas contra países pobres de centroamérica, sino más bien como les van las cosas a sus votantes de Boston y de Detroit. La victoria apabullante de la ultraderecha de Trump está llevando al país por el camino de la ruina económica y moral, poniendo en riesgo la convivencia y alterando la vida de cientos de miles de ciudadanos y ciudadanas. Los resultados económicos de Trump no llegan o incluso se está empeorando la vida: los precios suben gracias a los aranceles de debían salvarles y los datos del paro son malos. Las protestas son constantes por todo el país (no solo en Minessota): la violencia del Estado se manifiesta de forma descarada y descarnada al tiempo que la población empobrece, el turis...