Ir al contenido principal

EL DESIG DE SER VASSALLS



Al meu poble hi ha festa major i tendeixo a recloure'm a casa, a l'espera que passi, com el poruc s'aixopluga durant la tempesta. Malgrat tot  he de sortir a comprar al súper i per tant em topo colles de diables, de trabucaires, de castellers. Mai no he entès la cosa dels castells i menys encara després de saber que una nena enxaneta ha estat uns quants dies a l'hospital per una caiguda esgarrifosa. Em temo que ser enxaneta deu ser el càstig que s'imposa a la canalla que es porta malament a casa o que treu males notes a l'escola.

Diables i trabucaires es vesteixen amb robes d'abans de la Il·lustració i així reivindiquen aquell passat feudal que tant agrada per aquestes terres nostàlgiques, quan érem vassalls del senyor comte o del bisbe d'Urgell. És el desig de ser vassall, que es fa incomprensible al segle XXI però que es manifesta cada any. Aquest estiu, al poble de Talamanca, han reeditat la performance lamentable que reviu la batalla, i hom es disfressa de miquelet per defensar els vells privilegis del senyor feudal. Hi ha acudit amb il·lusió el senyor Junqueras, i l'Artur Mas en va ser un habitual.

En un dels moments àlgids del procés, un tuit li reclamava a Puigdemont, ja exiliat: President, doni les ordres i sortirem al carrer. Doni les ordres, que les obeïrem. Volem obeir. Fa pocs dies, l'articulista de Vilaweb Joan Minguet Batllori va publicar l'article "Si manessin els meus", un text que cau en el lirisme amb un llenguatge entre arcaic i farcit de localismes, com si busqués lectors de gran puresa lingüística. No conec de res el senyor Minguet Batllori, però reconec que em va sobtar la prosa enardida i críptica, amb to de poesia recargolada. Em fixo en el títol: "Si manessin els meus". Minguet parla dels qui manen, que és diferent dels qui governen. Governar sona a exercici democràtic, manar és una altra cosa. El qui mana, mana per algun designi que no prové de les urnes si no per designi de la sang. O diví. Qui mana no governa, qui governa no mana. Per això al senyor Minguet li agradaria ser manat.

És lícit preguntar-se què hi ha de nostàlgia del feudalisme en el paisatge català. La fascinació del passat medieval és una constant en els moviments nacionalistes de l'Europa del segle XIX: la pintura prerrafaelita, les òperes de Wagner que entusiasmaven Joan Maragall, les novel·les de Walter Scott, el Comte Arnau de Verdaguer. És fàcil deixar-se seduir per fantasies de cavallers, princeses i dracs. No és per casualitat que El senyor dels Anells o Jocs de Trons encara captin nous admiradors de quan gairebé tots érem vassalls i uns quants, molt poquets, senyors. Els senyors manaven i els vassalls obeïen. Senyor Comte, doni l'ordre d'atacar l'enemic. Som al segle XXI, però a Catalunya intentem emergir del XIX i no ens en sortim.  

Sembla fàcil deixar-se seduir per un món anterior a la il·lustració i a la democràcia i als drets civils. Sempre que hom no sàpiga res de la il·lustració, de la democràcia o dels drets civils. O que faci veure que no en sap res. O pitjor encara: que malgrat saber-ho, s'estima més el passat i prefereix viure fora del present, en una nació il·lusòria i antiga de privilegis senyorials i de misèria, ignorància i obscurantisme. Les dones que desfilen vestides de trabuicaires pels carrers del segle XXI, saben com es tractava les dones del segle XVII? 

Comentarios

  1. Ahora empieza la fiesta mayor de aquí. El año pasado, con esto de los trabucaires, tuve unas palabras con la policía municipal, que costaba una calle mientras los simuladores de Perot lo Lladre, los Roques Guinardas de turno, todos con una barriga a lo Junqueras, unos pistolones acordes a su barriga, pasaban por la travesía. Estuvieron de acuerdo en lo que les comentaba, a la espera de que acabaran de pasar, que eso era obsoleto, de mal gusto, violento para los críos, antiguo de pensamiento y que de ahí no había nada que sacar, más que una simulación al odio y una oda a la pólvora.
    Si esto son las manifestaciones patrias, mejor que las dejen en el desván.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Sí, claro,las fiestas populares tienen orígenes extraños, pero han pasado de generación en generación y de niños lo han mamado forman parte de su reloj biológico. Navidad....Semana Santa....feria del pueblo.
    Saludos

    ResponderEliminar
  3. Passo de Festa Major, és un concepte del segle passat. No té cap sentit avui en dia. No hi ha res a celebrar.
    Salut.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LAMINE YAMAL, EL EJEMPLO

Llevo toda la vida escuchando que el Barça es más que un club, que transmite unos grandes valores a sus deportistas y que, por lo tanto, son ejemplo para pequeños y mayores. Una cantinela repetitiva y aburrida. Creo recordar algo sobre la cultura del esfuerzo, como si el albañil que curra a 40 grados en la esquina arreglando la tapadera de la cloaca no fuese un ejemplo de esfuerzo (y el albañil tiene mucha más utilidad social que un balonpedista). Nos hemos hartado de escuchar que el Barça representa a una nación y a una cultura, y que es una vía de integración social y cultural y etcétera.  Es cierto que los futbolistas ejercen una gran influencia sobre la infancia, aunque también deberíamos analizar esa influencia y convenir que quizás no sea la mejor posible. Los niños de la clase admiran a los jugadores por el dinero que tienen, sus coches, sus chalés y sus fiestuquis. Jamás he escuchado a un niño contando lo de la cultura del esfuerzo, ni de la superación ni nada de eso. Ellos...

I SI ALGÚ DIU "PUTA CATALUNYA"?

La broma de dir "Puta Espanya" ha durat anys als canals de la Corporació Catalana de Mitjans, i es veu que agradava molt. No hi a haver queixes, tot i que potser en Pau Vidal hauria preferit que, enlloc de "puta", s'emprés "barjaula", un mot més genuí. Quan van començar amb el "Puta Espanya" jo ja havia deixat de sintonitzar Tv3 i Catalunya Ràdio pel seu biaix independentista, de manera que, tot i que lamento que un mitjà públic usi aquest llenguatge, lamento molt més que decidissin abandonar el periodisme per passar-se a la propaganda. En qualsevol cas, n'hi ha prou amb abandonar la sintonia. Però aquestes bromes patriòtiques no poden amagar que el nacionalisme tolera molt malament l'humor quan se li aplica a ell, de la mateixa manera que les religions: qualsevol ironia contra la ideologia és vista com un atac de catalanofòbia insostenible i que cal denunciar. I això és el que li ha passat a l'obra teatral "Esas latinas...

RERE LES PETJADES DEL FRONT NACIONAL DE CATALUNYA

El meu pare, quan era molt jove i encara no era pare, va militar en un partit que s'anomenava Front Nacional de Catalunya. El lema del qual era "Per una Catalunya independent i socialista". Quan jo era petit, ell encara militava en aquella organització, i no sabria dir fins quan ho va fer. Recordo fragments dispersos: el líder del grup duia un nom que no recordo, i el cognom era Cornudella, que es veu que és el cognom d'una família molt catalana, d'aquestes de sempre de la Catalunya vella. El meu pare explicava anècdotes de l'època clandestina, quan jo encara no havi anadscut i en Franco era viu, com aquella de quan en Cornudella li va demanar que anés a repartir pamflets catalanistes i socialistes i li va donar una pistola, que ell es va guardar a la gavardina i es veu que una nit es va topar amb un sereno i enlloc de treure la pistola, va apuntar el sereno amb el dit per dins de la butxaca, de manera que el sereno va fugir amb el talons tocant-li el cul, enm...