Ir al contenido principal

ELS NAZIS PASSEGEN PER SENTMENAT

Una organització nazi o més o menys nazi lloga un local a Sentmenat per fer-hi la seva presentació a Catalunya. Es tracta de Núcleo Nacional. El dia de l'esdeveniment, joves antifeixistes de la zona van a anar-hi a plantar cara: la testosterona no falta mai en cap bàndol, tal com ja passava en temps de cromayons i neanderthals.

La veritat és que no sabia res de Núcleo Nacional i em poso a remenar per la xarxa. I descobreixo que és un grup sorgit arran de les manifestacions contra Pedro Sánchez a Madrid, convocats per protestar contra la llei d'amnistia. Infereixo que Núcleo Nacional és un altre dels grups a l'òrbita de Vox. Em pregunto perquè sento aquesta atracció morbosa per l'ultradreta des de fa temps i llavors recordo allò de Nietszche: vés amb compte quan mires a l'abisme, perquè l'abisme et podria retornar la mirada. Em va començar a passar durant el procés independentista: em vaig obsessionar en mirar els seus vídeos i els seus eslògans, les seves barbaritats i mentides, aquell món pueril d'estupideses aplaudides i incorporades com a axiomes: Espanya ens roba, la immigració és una forma d'invasió, els immigrants son colons i genocides, la democràcia es va inventar a Catalunya, etc.

No podia comprendre com, persones d'aparença normal i vida molt semblant a la meva es convertien en independentistes viscerals que repetien consignes irracionals i grotesques. Llavors tenia companys de feina amb qui podia mantenir-hi converses "normals" i amb els quals estava força d'acord en qüestions professionals o en opinions sobre cultura i etc, però si apareixia la qüestió nacionalista se'ns obria una escletxa enorme que ens impedia qualsevol diàleg.

Ara em passa el mateix amb l'ultradreta, encara que no és casualitat: cada cop se'm fa més obvi que el procés independentista va obrir la porta a l'ultradreta, en una revisió del mite de Pandora i la seva caixeta. D'una banda, l'indepedentisme català va esverar els moviments més reaccionaris de l'espanyolisme d'arrel franquista i els va donar arguments i oportunitat, els va donar el motiu. De l'altra banda, l'independentisme contenia la llavor de la xenofòbia, el racisme i el supremacisme català, un pensament present a Catalunya des de la meitat del segle XIX i que es va arrossegant: la Sílvia Orriols admira el senyor Daniel Cardona, però son molts els polítics catalans de finals del XIX i principis del XX que defensaven no tan sols l'existència de la raça catalana si no també ala seva superioritat: Prat de la Riba, Rovira i Virgili, Martí i Julià, Pi i Sunyer, Batista i Roca, Carles Sentís, i fins a Heribert Barrera i Jordi Pujol. Cito tan sols els més coneguts. Atenció a una dada: molts d'aquests teòrics del racisme català donen el seu nom a carrers de Catalunya. El mal no és d'ahir.

Les enquestes i les prospeccions de vot ofereixen dades terribles: els partits de l'ultradreta creixen d'un dia per l'altre malgrat una aparent passivitat, de manera que ara ja sabem que d'entre els amics i els coneguts i els parents, n'hi ha uns quants que votaran per l'ultradreta quan es convoquin eleccions. Les espectatives de vot a Aliança Catalana van pujant. Els possibles votants d'Aliança Catalana eren, en un primer moment, els orfes de Junts per Catalunya, els que se sentiren traïts pels líders que els havien de dur a la indpendència però qua els van deixar plantats i amb dos pams de nas. Després, però, ja son els qui creuen que cal expulsar la immigració, eliminar les ajudes socials als desafavorits, recuperar l'hegemonia lingüística i cultural i religiosa i, de passada, suprimir la "ideologia woke": negar la violència de gènere, demonitzar la socialdemocràcia, suprimir les polítiques d'igualtat de gènere, prohibir l'avortament i etc. Tot allò que s'està coent (a foc ràpid) en gran part dels països occidentals i que està posant contra les cordes la democràcia: Milei a l'Argentina, MAGA als EUA i tots els partits de l'ultradreta europea i del centre i del sud d'Amèrica, els think tanks on berenen junts Netanyahu i Orban, Steve Bannon i Abascal, els berenars on es decideix el futur del planeta, on es decideix com liquidar les democràcies.

Entre els meus veïns, coneguts i parents, n'hi ha que votaran per liquidar la democràcia o, com a mínim, per buidar-la de contingut i reduir-la a l'exercici del vot cada quan toqui. És per això que em fascina l'ultradreta i em miro aquests nois de Núcleo Nacional, sorgits de famílies obreres i del fracàs de l'ascensor social que votaran per les oligarquies més salvatges, com si les ovelles més maltractades del ramat decidissin que és l'hora de votar el llop.

No seria gens estrany que, a les pròximes eleccions a Espanya el PP no hagi de pactar amb Vox, si no que serà Vòx qui pactarà amb el PP per aconseguir els vots que li falten. I tal vegada toca començar a resignar-se i a estar preparats per passar per una època molt fosca, molt trista. Tal com els està passant als EUA, on la població comença a comprendre l'error monstruós d'haver confiat en Donald Trump: els energúmens poden ser mediàtics i divertits, però ens duen a un infern de penúries i de violència on els dèbils esdevenim més dèbils encara i sense cap protecció. Si l'Univers es va expandir primer per contreure's després, també la humanitat pot involucionar.

Tal vegada toca preparar-se i buscar esperança en algun lloc, tot i que l'esperança, ja ho saben vostès i s'explica al mite de Pandora, és el mal que es va quedar amagat al fons de la seva caixa. Imaginarem que, en alguna banda del món hi ha nenes o nens de quatre o cinc anys que més endavant crearan noves idees i escriuran llibres i formularan teories per a un món nou de democràcia i de socialisme i d'igualtat, i posaran les bases per sortir del forat d'odi i de desigualtat i de violència on ara ens aboquem.

Aquests nens i nenes que ara creixen passaran per unes dècades monstruoses i de la monstruositat en trauran les lliçons, i per això sabran formular les solucions i les propostes noves. Però, per ara, potser cal conformar-se i pensar perquè hem estat tant tolerants amb la intolerància i el nacionalisme.



Comentarios

  1. En EEUU creo que han votado setenta y cuatro millones de personas, y en Argentina, donde la miseria ronda al 60% de la población y aún tengo gente conocida de cuando trabajaba por allí, y mando alguna cosa a Misiones (norte de Argentina con un índice de pobreza de lo más alto) el Milei se lleva la palma.
    No me lo explico, no sé porqué le votan, no tienen nada a ganar y no tengo argumentos, ni uno solo a favor de esta gente.

    ResponderEliminar
  2. Cuando de un barrio, miras el Idealista, portal de viviendas de alquiler y venta, observas la cantidad que llevan el cartelito:"con okupas".
    Cuando la señora Oriol,,explica cómo la obligan a pagar el alquiler de pisos para menas y no puede pagar más becas de comedor para los de su pueblo. Se entiende que VOX suba, baje la socialdemocracia.
    No voto, pero observo

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LOS ÚLTIMOS DE SIURANA

  En un rincón del pueblo de Siurana, una placa de metal agradece a las 3 familias que se quedaron cuando las demás se habían ido. Constan ahí los últimos de Siurana, con nombre y apellido. En letra más pequeña, al final, hay un agradecimiento para los que luego se instalaron allí. Sin duda hay buena intención en la placa, aunque esa letra más pequeña al final establezca, de algún modo, dos categorías de vecinos: los de verdad y los recién llegados, esos que en Cataluña siempre serán "nouvinguts". El artesano que hizo esta obra en metal (diría que hierro oxidado, al estilo de las esculturas de Richard Serra pero en pequeñito) logró una lectura difícil. La tipografía es confusa y uno debe esforzarse un rato en descifrarla. Incluso se puede pensar que hay una intención indisimulada por la confusión, como si el autor del texto se avergonzara y prefiriera el aspecto esotérico y críptico, un velo de duda que cubre las frases, que emborrona el mensaje. Como si quisiera decirnos: he...

CARLES PUIGDEMONT O EL RETORN QUE LLANGUEIX

"El retorn" és una pel·li russa de 2003, del director molt recomanable Andréi Zviáguintsev. Un pare absent durant molts anys vol tornar a veure els seus fills i se'ls endu a un cap de setmana "especial" per refer el vincle. Les coses no surten massa bé, sobretot perquè els fills, en realitat, ja no volen saber res del pare ni ho necessiten. És una cinta poètica i trista, amb una fotografia bella i elegant. Si no ho recordo malament, la vaig veure al cinema quan es va estrenar a Espanya i des de llavors he seguit les obres de Zviáguintsev. He tornat a pensar en "El retorn" arran de l'anunci, tremolós i ambigu, del retorn del senyor Carles Puigdemont, que sembla que es voldria instal·lar en un piset a Pedralbes. Un piset que pagarem entre totes i pel qual el Sindicat de Llogateres no crec que s'hagi de preocupar mai. Perquè si algun dia el seu inquilí n'hagués de marxar, no cal ni dir que se li oferiran grans alternatives i no es veurà en cap...

VOTAR A SÁNCHEZ O NO VOTAR A FEIJÓO

En la hora del café, al mediodía, coincidimos un pequeño grupo de compañeras y compañeros del trabajo. Nos alejamos un poco de la escuela, aunque apenas unos 200 metros, que ya son suficientes. Un par de esquinas más arriba está el bar de los chinos. El bar de los chinos es un rincón tranquilo y resguardado enmedio del barrio de bloques pequeños, estética que podría ser soviética o franquista. En todas las ciudades en las que he puesto los pies existe un barrio como este, y en todas partes es idéntico incluso en los pequeños detalles. Los bloques amarillentos, feos, sin balcones o con unos balconcitos exiguos. Algunos vecinos se han instalado unos toldos, siempre verdes y con rayas blancas. La ropa tendida delata los trabajos: el uniforme del Leroy Merlin, del Lidl, de Digi, de Movistar, la mochila de Glovo, los uniformes de empresas locales del ramo de los instaladores y los lampistas. Instalaciones Martínez, Obras y reformas Hermanos López, Pintura José Valiente SL, Electricidad y ca...