Ir al contenido principal

LA SOLITUD DE L'INDEPENDENTISTA

Gràcies a un grup independentista de vocació solitària ("Nosaltres sols") he descobert que existeix un documental, "Ícaro: la semana en llamas", que els independentistes voldrien censurar. Però com que no ho poden fer, arremeten contra Filmin, la plataforma de cinema que el té penjat. Fins al 31 de gener, data en què ja no hi serà i data en la que estava programada la seva desparició. Dona't de baixa de Filmin, criden, que es fotin.

La veritat és que soc subscriptor de Filmin des de gairebé el començament de la seva singladura entre les plataformes del cinema i em sembla la millor proposta per als amants del cinema, sense cap mena de dubte. He viscut moltes hores de plaer gràcies a Filmin, tot i que el seu catàleg sigui inabastable en una sola vida. Crec que Filmin és l'única raó que em du a lamentar la meva mortalitat, ja que és difícil trobar altres arguments en favor de la vida eterna. Per a mi, la glòria és un sofà i una pantalla amb accés al catàleg de Filmin (junt amb un carnet de Biblioteca pública).

La proposta boicotejadora dels independentistes furiosos és tan sols una més, una altra bajanada pueril i estúpida. I és estúpida per diverses raons. Els ho explicaré: no tenia ni idea de l'existència del documental "Ícaro: la semana en llamas", però gràcies als aguerrits indepes ara la conec i, per tant, em sento obligat a veure-la (abans del 31 de gener). De fet, ja l'he guardat a la llista de cintes per a veure i no se m'escaparà, Cal ser burro (o independentista) per promocionar un documental per la via de proposar-ne la cancel·lació. Crec que aquests pobres xicots de "Nosaltres sols" no han entès mai res de la psicologia humana ni de la sociologia ni de res. Només cal prohibir per a estimular. Vostès ja m'entenen: quan arriben a un llac d'aigües prístines on hi ha el cartell que resa "Prohibit banyar-se", a vostès els venen ganes de banyar-s'hi. Així és la condició humana, i això està explicat i argumentat des de fa milers d'anys. Tothom ho entén, amb l'excepció dels burros o dels independentistes.

És probable que "Ícaro: la semana en llamas" sigui un documental dèbil o que contingui un biaix favorable a l'unionisme o contrari a l'independentisme. Fins i tot és possible que contingui un discurs espanyolista i proper a posicions que mai no abraçaré. Però també és cert que ara el veuré petit qui peti, gràcies a la ruqueria profunda dels "Nosaltres sols" i a la qual s'hi ha adscrit l'Albert Alay, el furiós independentista que fa de secretari de l'homenet de Waterloo i que mai no s'ha distingit per una intel·ligència massa galdosa. 

D'altra banda, promoure el boicot no és una bona opció en aquests temps líquids i complexos, on les xarxes et poden jugar una mala passada en qualsevol moment. Tal com m'ha passat a mi, ens passarà a molts d'altres que no sabíem res del documental però que, vès per on, ara fem cua per veure'l. tal com algú pot demanar el boicot a Filmin, jo podria engegar una campanya de suport a Filmin per ser una plataforma oberta i plural i valenta que parteix del principi que l'espectador és una persona intel·ligent i moralment solvent, prou capaç de decidir si "Ícaro: la semana en llamas" és un bon documental o no. 

L'independentisme sempre ha mostrat aquesta cara fosca i autoritària que vol prohibir, limitar, cancel·lar. Tot allò que no encaixi amb les seves idees cal que sigui suprimit.

A l'altra banda del mirall hi ha la inefable Tv3, que continua en la seva línia de reivindicació i nacionalisme, com si Salvador Illa i el govern del PSC no haguessin existit mai. Un món ben ximple i difícil. Com que ara ja fa 12 anys que no miro res de la Tv3 m'he de refiar d'amics i coneguts, i per això sé de bona tinta que la cadena pública catalana continua en la seva labor patriòtica. Quants documentals de 30 o 60 mints no han emès defensant la causea indepe? Quantes tertúlies i telenotícies i reportatges no s'han elaborat per justificar el procés o per convertir en martirologi els quatre passerells que van rebre un parell de garrotades aquell dia d'octubre? Quants reportatges per convertir una lamentable gamberrada en "la batalla d'Urquinaona"?

Això va ser així. I llavors... quin mal hi ha en veure "la batalla d'Urquinaona" des del punt de vista oposat? Veure els dos punts de vista no és el millor que podem fer? Tan sols un enze podria pensar que és millor tenir un sol punt de vista. Tan sols Nosaltres sols. Sense oblidar-nos de la solitud de l'Albert Alay, que també és una mica enze.

Agraeixo als responsables de Filmin que siguin valents com fins ara.


Comentarios

  1. La he visto, y no hay nada que no se haya visto en diferentes informativos de aquel momento.
    He estado casi tres años aguantando el corte de la Meridiana de durante dos horas cada día, imposibilitándome volver por ahí y obligándome a dar una vuelta por la parte norte del nudo de la Trinidad desde Montcada, eso también forma parte de los flecos de aquello, y nadie dijo nada porque los cuatro viejos que la cortaban estaban en el uso de su libertad.
    Martirologio es tener que emplear una hora más cada día para volver a casa porque cuatro idiotas cortan una entrada vital a Barcelona, y que las autoridades además lo consientan.

    ResponderEliminar
  2. Me vi casi toda la película, de la violencia del proceso,desde mi bici eléctrica, excepto la guerra de Urquinaona.No voy a ver nada sobre ese asunto.Tampoco tengo esa plataforma, me apaño con el fútbol y Netflix .
    Fueron unos momentos dolorosos,de ver vecinos que creías moderados,prudentes,ahora exaltados envueltos en banderas a sus años..Prefiero ver las escenas de sexo,violencia de las series de Netflix,entre sueño y sueño en el asiento.
    Te veo muy eufórico, tus razones tendrás
    Saludos

    ResponderEliminar
  3. Hoy en tv3,Salvador Verger Tejero.Ante los problemas en Rodalies,la solución plantarse en Madrid,con el espíritu del proceso y de independencia..La locutora ayudando.Estamos igual.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

L'11 DE SETEMBRE MÉS FELIÇ I MENYS INTERESSANT

El veí més indepe del meu bloc arriba a l'11 de setembre de 2026 amb la bandera feta un nyap . Giro la mirada enrere i contemplo, sense rencor i sense amor, aquells 11 de setembre furiosos, en què tremolaven els contenidors d'escombraries davant l'amenaça de les torxes ardents, les inacables cadenes humanes, els autocars i el merchandising de l'Assemblea Nacional i de Vilaweb, tots apressats a vendre xancletes, samarretes i gorres amb a bandera estelada. A l'entrada del supermercat Esclat, un aparador especial i majestuós venia tots els complements per anar a la manifestació. No hi havia balcó sense bandera ni pit sense samarreta, cada any un eslògan nou, escrit en un estil que anava de l'esperança a l'amenaça. Al final, tot fou un foc pàl·lid cuit entre els valors petitburgesos, la xenofòbia, el nacionalisme més ranci i el romanticisme més tronat. El pupurri i la transversalitat no son sinònims: la confluència programàtica que va agermanar les diverses trib...

LA ACELERACIÓN HACIA EL FIN

Quizás todos sabemos que nos acercamos al fin de una etapa, de un tiempo, de una era. Quizás solo sea  una sensación vaga que nos sugiere que esto se termina. Yo mismo contemplo las cosas que hay en el interior de esta mochilita que llevo a todas partes y veo una cajita de Omeprazol, otra cajita de pastillas antihistamínicas de las que se venden sin receta, dos sobres de Almax, un botecito con vaporizador de própolis con equinácea para el dolor de garganta. A veces también hay un par de cápsulas de Nolotil, nunca se sabe. Cada uno percibe la posibilidad del fin (o tan solo de un ligero empeoramiento) y lo gestiona a su manera. Tan solo diez años atrás no llevaba ninguna de esas sustancias en la mochila. En ella solo había la cartera, el tabaco y el mechero. El fin del tiempo está cada día más presente. Los más multimillonarios se están construyendo refugios a prueba de bombas nuclerares, de revoluciones salvajes y de apocalipsis zombis. La sensación de que nos acercamos al fin está...

A NOELIA NADIE LA ESPERABA AQUÍ

"Nadie me esperaba aquí" es el título del libro que Noelia Ramírez publicó en noviembre de 2025 (Nuevos cuadernos Anagrama) y que yo he leído este verano durante unos días en un pueblecito del pirineo francés en donde tampoco me esperaba nadie. El libro es un ensayo breve, de poco más de 100 páginas, que lleva por subtítulo "Apuntes sobre el desclasamiento".  En un verano de lecturas sesudas (W.G. Sebald, Carrère, Mario Bunge o Patrick Deville), la lectura de Ramírez ha sido com un soplo de aire que quizás no sea fresco en esta canícula que también llegó al Pirineo francés y en una época de calenturas, misiles y drones, políticos exacerbados que usan palabras gruesas. Lo de Noelia Ramírez es un viaje a la adolescencia y la juventud de una chica del extrarradio que consiguió llegar a la universidad con el esfuerzo de aquéllas hijas e hijos de la clase obrera que ahora se desvanece lentamente, tan lentamente como con seguridad. Es un relato seco y sin florituras ni fi...