Ir al contenido principal

QUAN ÉS PROU CATALANA LA SANG?

 

Sento el brogit al carrer. I els petards, clàxons, crits de joia. La final d'una competició europea que ha guanyat Espanya em troba mentre llegeixo la crònica d'un assassinat terrible, i em fa l'efecte d'estar vivint en un món estrany i obscur, incomprensible. La tragèdia m'arriba acompanyada d'un esclat d'alegria que circula pels carrers de nit. 

L'home, després de matar la seva dona, es refugia en un pis del barri. Finalment, la policia el troba i el deté. Llavors, els veïns surten al carrer i calen foc al domicili on s'havia amagat. Recordo aquest barri, de casetes menudes i els carrers estrets, deixats, abonyegats. Pels pendents costeruts ronden de nit els gats entre les deixalles. Una vegada vaig veure una cabra que corria davant d'un home que em feia senyals perquè li atrapés l'animal. Sovint apareixia un cotxe cremat, aquell esquelet de sutge, el perfum pudent dels plàstics. L'incendi forma part de la vida quotidiana, les nits s'il·luminen de roig entre els carrerons. Ningú no ha vist mai res.

La placa del carrer on treballava llavors mostrava, orgullosa, tres impactes de bala d'argent com l'home que s'enorgulleix de les cicatrius, testimoni d'una vida intensa, la prova de la supervivència entre la sang. La misèria no és una qüestió de diners, o no tan sols és això. És una vida arran de terra que pretén alçar-se i torna a caure mentre mirem pantalles i victòries èpiques. Ahir es va consumar la venjança pel desastre de l'Armada Invencible, em penso, i mentrestant al barri de les casetes leproses corria la sang i triomfava el foc. La Catalunya del segle 21 discuteix si és integradora o no, i debat sobre la catalanitat pura o mestissa de Lamine Yamal, al qui possiblement li exigiran aviat proves fefaents, que haurà de demostrar emprant la llengua de Pompeu Fabra, aquell que reclamava la creació d'una Societat Catalana d'Eugenèsia fa tot just 100 anys.

Diu la premsa que molts espanyols han dormit poc aquesta darrera nit, que han romàs de festa fins a les hores petites. També va dormir poc el barri mentre ensumava les darrers volves del fum que havia anhilat la casa de l'assassí, l'esperança del foc purificador. Qui dormirà per sempre és la dona anònima que va morir a mans del qui li va prometre amor etern, i estar amb ella en la salut i en la malaltia, en el goig i en la desgràcia, en la riquesa i en la pobresa. Però tan sols hi va haver pobresa i dolor i, finalment, la sang damunt les rajoletes de l'estança trista. A la Catalunya rica i ufana dels líders patriòtics li cau un vel negre pel damunt, però tant se val perquè ells no saben res d'aquests carrers que, d'altra banda, son tan catalans com les seves belles places majors amb pasquins i banderetes, que llueixen els noms dels grans prohoms. Als seus despatxos somnien una Catalunya suïssa i potser baixaran per fer el minut de silenci que sol durar 40 segons, rostre compungit i mans a l'escrot patriota. Després tornaran a palau, a repartir càrrecs i debatre la defensa de les essències. Les essències no estan mai a les perifèries.

Sempre valdrà més la sang del noble Guifré el Pil·lós que la sang de la dona pobre apunyalada a la perifèria de Sabadell, això és el nacionalisme de la sang.

Entre solemnitats i exilis mítics i pronunciaments nacionals, mai no hi ha perifèria ni sang perifèrica vessada, tan sols l'innombrable sofriment dels bells exilis en llocs bonics i cars, on la gent és rica i culta i feliç. Per continuar amb l'Espriu podria dir M'he quedat sol a la casa dels morts que tan sols jo recordo.


Comentarios

  1. El problema, Lluis, y según mi modo de ver, no es sólo que pase aquí, porque antes de ayer mataron a cinco, no a una , a cinco en toda España.
    No lo arrinconaría al ámbito local.
    En esto somos muy y mucho españoles, que diría aquel.
    Que si lo que quieres hacer notar es que se podrían hacer muchas cosas más con dineros que se gastan en otras cosas, tipo telemático, pulseras, educación, terapias, vigilancia...no me cabe duda, pero observo que se da en toda la península y por un igual.
    Un abrazo fuerte

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Es cierto: eso pasa en todas partes y en todos los niveles sociales. Sin embargo curiosamente en Cataluña no parece un asunto relevante en las campañas políticas.

      Eliminar
  2. Es la tragedia de la vida, las dos caras, el sufrimiento y la alegría a la vez.Nos ha tocado a todos. Debemos disfrutar los tiempos buenos y rezar cada noche al acostarnos(o meditar),para que nos sea leve el dolor.
    Saludos.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

10 AÑOS DE "CRÓNICA GLOBAL"

Este pasado mes de octubre se cumplieron 8 años del dislate: el referéndum, las manifestaciones, los contenedores quemados, la batallita de Urquinaona, las amenazas, ho tornarem a fer, los insultos. Ocho años del instante que más puso en riesgo eso tan delicado que es la convivencia en una sociedad compleja, quizás acomplejada, diversa y líquida. Alguien decidió que podía arriesgarlo todo por un sueño medieval y trasnochado, para un viaje alocado e insano y para el cual, por cierto, no habían previsto las alforjas ni reparado en gastos, ni calculado consecuencias. El acto de violencia de un niño malcriado y consentido. La culminación del proyecto en el referéndum del 1 de octubre de 2017 es un acto pueril y grotesco promovido por unos políticos irresponsables y embravecidos que jugaron con las emociones más bajas de la ciudadanía, ese cuerpo social al que ellos llamaron "pueblo catalán" en una clara alusión a una etapa predemocrática y para despertarles el ardor medieval, el ...

L'HOSPITALET DE LLOBREGAT SEGONS GARCÍA LÓPEZ O SEGONS ARDÈVOL MALLOL

Ens imaginarem dues reporteres a les quals se'ls encomana fer un treball periodístic sobre les llengües que es parlen en un territori concret. Posem per cas l'Hospitalet de Llobregat. Una de les dues reporteres es diu Pilar García López; l'altra, Laia Ardèvol i Mallol. La Pilar fa un retrat assèptic i objectiu del cas, se n'adona que la major part de la població parla en llengua castellana i afegeix que les persones immigrades s'apunten a la llengua castellana un cop han arribat al territori. Acompanya el reportatge amb dades sobre pobresa, renda per càpita, i etc: la conclusió no hi és, però el lector descobreix que la llengua té una relació directa amb el nivell econòmic. Dit d'una altra manera: la llengua castellana és la llengua de la classe baixa. La Laia Ardèvol no vol dir que la llengua castellana és la que parla la classe baixa, perquè la seva tesi (prèvia) és que la llengua castellana l'imposa un classe poderosa i dominant. La Laia Ardèvol també s...

FUERA SUDACAS

La Asociación de Escritores en Lengua Catalana (AELC) no quiere escritores sudacas en Cataluña. La AELC ha protestado vivamente ante la iniciativa del Ayuntamiento de Barcelona, que promueve una beca de 80.000 euritos para la residencia anual de escritores de Hispanoamérica en Barcelona. Se sienten ofendidos aunque, según los datos que ellos mismos facilitan en su portal de transparencia, la AELC ha percibido subvenciones por un importe de 450.000 eurazos, que no está nada mal. La Asociación ha redactado una queja (por algo son escritores y de pluma fácil) en la que exponen su ofensa por la discriminación de la lengua catalana y, además, por las lenguas mesoamericanas que no son el español. El escrito tiene el habitual tono victimista y pasivo agresivo tan común en el nacionalismo. Ya se sabe que los nacionalistas de aquí son muy solidarios con las lengua minoritarias del mundo aunque a ellos les gustaría que la castellana fuese minoritaria en Cataluña para poderla  desterrar defin...