Ir al contenido principal

ALZHEIMER I NACIONALISME



La relació entre el mitjà i la finalitat du milers d'anys de debat. La fi justifica els mitjans? És possible que un youtuber/influencer o com se'n digui d'aquests personatges ens respongui que sí, que aconseguir l'èxit justifica totes les accions que fem. Però de la qüestió se n'han ocupat els filòsofs i pensadors de tots els segles, perquè la pregunta és de l'ordre ètic. 

 Diuen que a tots els partits hi ha un "sector pragmàtic". Em temo que el sector pragmàtic és el que no dubta mai, el que sap que l'únic objectiu és la major quota de poder possible, que es traduirà en càrrecs i diners, en privilegis. El nacionalisme és, invariablement, el refugi moral dels cobdiciosos, la seva millor excusa. 

El florentí Machiavelli va escriure sobre la qüestió a "El príncep", un text polític i filosòfic que Napoleó va llegir i rellegir unes quantes vegades. Recordo haver llegit aquesta obra amb les anotacions de Bonaparte, que donen la dimensió intel·lectual del francès. També recordo un llibre excepcional de José Antonio Marina, la "Historia universal de las soluciones".

El nacionalisme català, però, no sembla que mostri un interès gaire gran per la reflexió ètica i més aviat tira pel broc gros. Si Puigdemont no dubta en apostar pel "com pitjor per als altres millor per a mi", els seus enemics naturals d'Esquerra Republicana tampoc no han dubtat gens en conjuminar una estratègia pèrfida per obtenir vots per al seu candidat a les eleccions municipals, el senyor Ernest Maragall. Ara ho hem sabut del tot: els cartells "Fora l'Alzheimer de Barcelona" van ser cuinats a la cuina d'ERC. La premsa diu que fou un "atac de falsa bandera", i més o menys fou això: jo mateix no vaig dubtar ni un segon que el cartell havia sorgit de les files de Junts, Convergència o com se digui. Als hereus de Pujol ningú no els pressuposa cap innocència quan es tracta d'immoralitat, els imaginem capaços de qualsevol despropòsit. El seu fundador és, probablement, el polític més fosc i més corrupte d'Espanya.

Es pot explicar d'una altra manera: si a ERC se li acut la campanya de falsa bandera és perquè sap quin és el nivell moral de Junts: tots dos partits es coneixen massa. És per això que aquí tothom calla, perquè ningú no gosa dir el que sap de l'altre: no fos cas que els altres diguessin el que saben de mi. Els partits nacionalistes estan atrapats al seu infern, a l'infern que han anat construint-se

Es tracta d'un nou avís: el nacionalisme català no s'atura davant de les vacil·lacions ètiques. Ètica? Què carai és l'ètica? semblen dir en cadascuna de les seves decisions. Sembla que el patriotisme no ha inspirat mai grans idees per a la humanitat, i les proves son a tot arreu. En la guerra per recollir el vot dels soferts independentistes no hi ha ètica que hi valgui. Més val que no facin tan escarafalls de la ultradreta, perquè el nacionalisme català més aviat li ha ensenyat el camí: deixa't estar de l'ètica i guanya vots. No els sembla que Isabel D. Ayuso porta molt de temps emulant el discurs antisistema del nacionalisme català fil per randa?

Amb tot això encara ens falta valorar una darrera peça del mal teler: el paper d'Ernest Maragall en tot aquest desastre. El primer que em demano és, naturalment: quina és la veritable raó que el va dur del socialisme al nacionalisme? Perquè, essent Ernest un home cabal i format, sap que socialisme i nacionalisme son antònims, i no cal haver llegit gaire ni pensar gaire per saber-ho. Tal vegada el senyor Ernest va fer un càlcul guiat per la cobdícia i també va prescindir de l'ètica, tal vegada va decidir ser un pragmàtic i apuntar-se al carro del nacionalisme, que li va semblar més sexy que el socialisme. Tal vegada cadascú es construeix el seu infern.

Comentarios

  1. Joder...es que te aseguro que no entiendo nada. Sólo de un cartel infame que solo puede ser rubricado por una svástica.
    Hace un cuarto de hora he hecho una entrada con el mismo tema porque me he quedado de piedra.
    Simplemente son unas declaraciones a La Vanguardia desde las revelaciones desde la misma ER.
    https://totbarcelona.blogspot.com/2024/07/los-de-er-tienen-un-superman-y-no-lo.html?sc=1719935976974#c7586629792140122633

    ResponderEliminar
  2. Separando las anotaciones tuyas,sobre el nacionalismo y la codicia política. No aprecio si la autoria del cartel se la asignas a elementos de ER o dentro de Juntos.
    Saludos

    ResponderEliminar
  3. El darrer paràgraf ha estat sempre la meva visió sobre el personatge.
    Sobre la intencionalitat del cartell,... no sé, em tiro pedres a sobre fent veure que me les tira el veí? Bé; al llarg de la història ja hem vist que grans conflictes han començat així.

    En realitat no sé ben bé si el propòsit era aquest o directament l'objectiu era un atac real al candidat des de dins el partit i sense saber si l'atacant era unipersonal o tot un grup.

    podi-.

    ResponderEliminar
  4. Me quedo,con la idea de podi,porque al final Maragall se fue.Es que las otras me resultan demasiado enrevesadas,aunque reconozco que lo mio no es la política
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA CUCARACHA PATRIOTA

Imagen generada por IA A veces la vida te permite sonreir y, aunque la realidad suele ser penosa cuando no lúgubre, tiene sus momentos cómicos. Nos aferramos a ellos para convencernos de que la cosa no está tan mal y de que quizás al fin y al cabo todo sea la broma pesada de alguien o de algo. La política catalana siempre se ha movido entre el extremo trágico y el cómico: el mismísimo Pujol era un ser maligno y a la vez un personajillo grotesco, como esos títeres ridículos que tan bien trata el teatro de marionetas checo. Quizás ustedes conozcan a Spejbel y a su familia. Luego vino el procés, con su larga ristra de fantoches a cual más rocambolesco y retorcido. Recordarán ustedes la lista de conspiranoicos, iluminados y fantasiosos que ubicaban Tartessos en Tortosa (como su nombre indica), afirmaban que la democracia no se inventó en Grecia si no en Cataluña, que Aristóteles debería ser borrado de los libros de filosofía para poner en su lugar al Abate Oliva o que, como el mismísimo Or...

L'OR NO EMBRUTA LES MANS

Diuen que l'or no embruta les mans perquè qui té les mans plenes d'or ja les duia brutes d'abans de tenir or. Fa anys vaig treballar en una escola de l'extrarradi d'una ciutat, on l'alumnat era de classe molt baixa i, naturalment, es guanyaven la vida com podien. Algunes de les famílies havien fet fortuna pels circuits alternatius o diguem que il·legals, que és el que faria jo mateix si ningú no em donés una feina digna al mercat legal. I que consti que no estic parlant d'estrangers, no fos cas. Una vegada, una d'aquelles alumnes em va convidar a casa seva i jo vaig acceptar, cosa que més val no fer però que, a la vegada, de vegades cal fer. Vaig arribar davant d'una caseta humil, una planta baixa amb un pati minúscul on s'hi apilaven mobles vells, roba, joguines trencades, alguna bicicleta desballestada i peces de motors, rovellades i plenes de sutge. Quan hom passa pel carrer pel davant d'aquesta casa sap que a l'interior hi viu una fam...

EL MESTRE I MARGARIDA (O BULGÀKOV SEGONS RIGOLA)

Reconec que tornar a comprar entrades per al teatre en català suposa un acte de fe. Després de veure alguns ridículs estrepitosos al Teatre Nacional, amb actors i actrius procedents de les sèries de Tv3 que declamen com si fóssim cent anys enrere, no m'era fàcil comprar les entrades per a "El Mestre i Margarida" al Lliure. Si m'hi vaig decidir és, sobretot, perquè l'obra és una adaptació de Mikhail Bulgàkov, l'autor de "El Mestre i Margarida", un text fàustic i fascinant. Una de les millors novel·les del segle XX que he llegit i un dels autors més fascinants no tan sols de la literatura russa si no de la universal. La novel·la de Bulgàkov, escrita el 1941, no es va publicar fins al 1967. No era un autor ben vist a la URSS i, de fet, escriure i agradar al poder no ha estat mai una tasca fàcil (si exceptuem els autors indepes que, com la senyora Rahola i tants d'altres, publicaven obres agradables per a les autoritats). En altres textos, Bulgàkov p...