Ir al contenido principal

ALZHEIMER I NACIONALISME



La relació entre el mitjà i la finalitat du milers d'anys de debat. La fi justifica els mitjans? És possible que un youtuber/influencer o com se'n digui d'aquests personatges ens respongui que sí, que aconseguir l'èxit justifica totes les accions que fem. Però de la qüestió se n'han ocupat els filòsofs i pensadors de tots els segles, perquè la pregunta és de l'ordre ètic. 

 Diuen que a tots els partits hi ha un "sector pragmàtic". Em temo que el sector pragmàtic és el que no dubta mai, el que sap que l'únic objectiu és la major quota de poder possible, que es traduirà en càrrecs i diners, en privilegis. El nacionalisme és, invariablement, el refugi moral dels cobdiciosos, la seva millor excusa. 

El florentí Machiavelli va escriure sobre la qüestió a "El príncep", un text polític i filosòfic que Napoleó va llegir i rellegir unes quantes vegades. Recordo haver llegit aquesta obra amb les anotacions de Bonaparte, que donen la dimensió intel·lectual del francès. També recordo un llibre excepcional de José Antonio Marina, la "Historia universal de las soluciones".

El nacionalisme català, però, no sembla que mostri un interès gaire gran per la reflexió ètica i més aviat tira pel broc gros. Si Puigdemont no dubta en apostar pel "com pitjor per als altres millor per a mi", els seus enemics naturals d'Esquerra Republicana tampoc no han dubtat gens en conjuminar una estratègia pèrfida per obtenir vots per al seu candidat a les eleccions municipals, el senyor Ernest Maragall. Ara ho hem sabut del tot: els cartells "Fora l'Alzheimer de Barcelona" van ser cuinats a la cuina d'ERC. La premsa diu que fou un "atac de falsa bandera", i més o menys fou això: jo mateix no vaig dubtar ni un segon que el cartell havia sorgit de les files de Junts, Convergència o com se digui. Als hereus de Pujol ningú no els pressuposa cap innocència quan es tracta d'immoralitat, els imaginem capaços de qualsevol despropòsit. El seu fundador és, probablement, el polític més fosc i més corrupte d'Espanya.

Es pot explicar d'una altra manera: si a ERC se li acut la campanya de falsa bandera és perquè sap quin és el nivell moral de Junts: tots dos partits es coneixen massa. És per això que aquí tothom calla, perquè ningú no gosa dir el que sap de l'altre: no fos cas que els altres diguessin el que saben de mi. Els partits nacionalistes estan atrapats al seu infern, a l'infern que han anat construint-se

Es tracta d'un nou avís: el nacionalisme català no s'atura davant de les vacil·lacions ètiques. Ètica? Què carai és l'ètica? semblen dir en cadascuna de les seves decisions. Sembla que el patriotisme no ha inspirat mai grans idees per a la humanitat, i les proves son a tot arreu. En la guerra per recollir el vot dels soferts independentistes no hi ha ètica que hi valgui. Més val que no facin tan escarafalls de la ultradreta, perquè el nacionalisme català més aviat li ha ensenyat el camí: deixa't estar de l'ètica i guanya vots. No els sembla que Isabel D. Ayuso porta molt de temps emulant el discurs antisistema del nacionalisme català fil per randa?

Amb tot això encara ens falta valorar una darrera peça del mal teler: el paper d'Ernest Maragall en tot aquest desastre. El primer que em demano és, naturalment: quina és la veritable raó que el va dur del socialisme al nacionalisme? Perquè, essent Ernest un home cabal i format, sap que socialisme i nacionalisme son antònims, i no cal haver llegit gaire ni pensar gaire per saber-ho. Tal vegada el senyor Ernest va fer un càlcul guiat per la cobdícia i també va prescindir de l'ètica, tal vegada va decidir ser un pragmàtic i apuntar-se al carro del nacionalisme, que li va semblar més sexy que el socialisme. Tal vegada cadascú es construeix el seu infern.

Comentarios

  1. Joder...es que te aseguro que no entiendo nada. Sólo de un cartel infame que solo puede ser rubricado por una svástica.
    Hace un cuarto de hora he hecho una entrada con el mismo tema porque me he quedado de piedra.
    Simplemente son unas declaraciones a La Vanguardia desde las revelaciones desde la misma ER.
    https://totbarcelona.blogspot.com/2024/07/los-de-er-tienen-un-superman-y-no-lo.html?sc=1719935976974#c7586629792140122633

    ResponderEliminar
  2. Separando las anotaciones tuyas,sobre el nacionalismo y la codicia política. No aprecio si la autoria del cartel se la asignas a elementos de ER o dentro de Juntos.
    Saludos

    ResponderEliminar
  3. El darrer paràgraf ha estat sempre la meva visió sobre el personatge.
    Sobre la intencionalitat del cartell,... no sé, em tiro pedres a sobre fent veure que me les tira el veí? Bé; al llarg de la història ja hem vist que grans conflictes han començat així.

    En realitat no sé ben bé si el propòsit era aquest o directament l'objectiu era un atac real al candidat des de dins el partit i sense saber si l'atacant era unipersonal o tot un grup.

    podi-.

    ResponderEliminar
  4. Me quedo,con la idea de podi,porque al final Maragall se fue.Es que las otras me resultan demasiado enrevesadas,aunque reconozco que lo mio no es la política
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VIVIM TEMPS INTERESSANTS PER ALS LLOPS

Vivim temps que prometen ser interessants, i això és una notícia molt dolenta per als qui vivim. Vivim temps de neofeixisme rampant, de líders que saluden a la romana, a l'estil nazi, d'eslògans facilets. Aquest cop i per primer cop, sembla que Catalunya porta un cert avantatge: el món ens mirava, potser? Ben Netanyahu porta un llacet groc al pit, l'Artur Mas saludava com Elon Musk a la campanya electoral de 2012, quan parlava d'un concepte tan nacionalsocialista com ho és "la voluntat d'un poble". Mas saludava com Musk 13 anys abans que ho fes el sorprenent enginyer aeroespacial i amo de Tesla. "Només el poble salva el poble", deien les pintades de l'esquerra Trotskista de 2017, de la CUP i els seus satèl·lits, sense recordar que la frase era molt anterior. Una frase heroica que va recuperar Roger Stone, el líder dels Proud Boys que van assaltar el Capitoli de Washington el gener de 2021 i que acaben de ser amnistiats, amnistiats com els lid...

JAUME COLLBONI Y LAS TENTACIONES DE UN SOCIALISTA BUSINESS FRIENDLY

Jaume Collboni es un político versátil. Fue teniente de alcalde con Ada Colau, aunque un teniente de alcalde poco fiable en varias ocasiones. Más de uno pensó que habría sido un gran teniente de alcalde de Xavier Trias, el alcalde de Convergència (o de Junts, o del PDCAT o como prefieran ustedes llamarle) ya que ambos coincidían algunas políticas liberales. Collboni se desmarcó de Colau en los últimos meses antes de las elecciones para posicionarse mejor ante la contienda. Le salió razonablemente bien y consiguió hacerse con el cargo. A Collboni le gustan el turismo y los hoteles y otros negocios afines, y los cruceros aparcados en el puerto, y suele contar que el turismo es una fuente de ingresos muy interesante para la ciudad. Quizás esta fuente de ingresos para las arcas municipales le impide ver el bosque. Y el bosque es, sin duda alguna, terrible: Barcelona exporta ciudadanos hacia las comarcas de su alrededor. Ciudadanos expulsados por la presión insoportable de los alquileres. L...

PARA LEYES, LAS DE LA SELVA, Y PARA VIVIENDAS, LAS CUEVAS

Familia de clase trabajadora en España, 2025 Dicen que España necesita del ladrillo y del turista para vivir. Y a alguien, en alguna parte, más listo que el hambre, se le ha ocurrido juntar los dos asuntos. Así nace la ocurrencia del piso turístico que está asolando el país. Porque no se trata ya de los centros de las grandes ciudades: hay pueblos de montaña que se empiezan a llenar de apartamentos para turistas al tiempo que echan a los vecinos. Las leyes del mercado, dicen. En España no ganamos para sustos ni para disgustos: tras la alegría inicial del turismo low cost y Airbnb, que teóricamente ayudaba a las buenas gentes a ingresar un poquito más, vino la peste, en forma de grandes inversores dispuestos a sacar tajada, pero a lo grande. Los listos suelen olerse los espacios desregulados, adonde acuden dando grandes dentelladas. Tonto el último: cuando el vecino pone un piso turístico, el otro vecino hace lo mismo. En España es fácil hacerse rico: lo dijo Alfonso Guerra. Lo que no ...