ALZHEIMER I NACIONALISME

La relació entre el mitjà i la finalitat du milers d'anys de debat. La fi justifica els mitjans? És possible que un youtuber/influencer o com se'n digui d'aquests personatges ens respongui que sí, que aconseguir l'èxit justifica totes les accions que fem. Però de la qüestió se n'han ocupat els filòsofs i pensadors de tots els segles, perquè la pregunta és de l'ordre ètic. 

 Diuen que a tots els partits hi ha un "sector pragmàtic". Em temo que el sector pragmàtic és el que no dubta mai, el que sap que l'únic objectiu és la major quota de poder possible, que es traduirà en càrrecs i diners, en privilegis. El nacionalisme és, invariablement, el refugi moral dels cobdiciosos, la seva millor excusa. 

El florentí Machiavelli va escriure sobre la qüestió a "El príncep", un text polític i filosòfic que Napoleó va llegir i rellegir unes quantes vegades. Recordo haver llegit aquesta obra amb les anotacions de Bonaparte, que donen la dimensió intel·lectual del francès. També recordo un llibre excepcional de José Antonio Marina, la "Historia universal de las soluciones".

El nacionalisme català, però, no sembla que mostri un interès gaire gran per la reflexió ètica i més aviat tira pel broc gros. Si Puigdemont no dubta en apostar pel "com pitjor per als altres millor per a mi", els seus enemics naturals d'Esquerra Republicana tampoc no han dubtat gens en conjuminar una estratègia pèrfida per obtenir vots per al seu candidat a les eleccions municipals, el senyor Ernest Maragall. Ara ho hem sabut del tot: els cartells "Fora l'Alzheimer de Barcelona" van ser cuinats a la cuina d'ERC. La premsa diu que fou un "atac de falsa bandera", i més o menys fou això: jo mateix no vaig dubtar ni un segon que el cartell havia sorgit de les files de Junts, Convergència o com se digui. Als hereus de Pujol ningú no els pressuposa cap innocència quan es tracta d'immoralitat, els imaginem capaços de qualsevol despropòsit. El seu fundador és, probablement, el polític més fosc i més corrupte d'Espanya.

Es pot explicar d'una altra manera: si a ERC se li acut la campanya de falsa bandera és perquè sap quin és el nivell moral de Junts: tots dos partits es coneixen massa. És per això que aquí tothom calla, perquè ningú no gosa dir el que sap de l'altre: no fos cas que els altres diguessin el que saben de mi. Els partits nacionalistes estan atrapats al seu infern, a l'infern que han anat construint-se

Es tracta d'un nou avís: el nacionalisme català no s'atura davant de les vacil·lacions ètiques. Ètica? Què carai és l'ètica? semblen dir en cadascuna de les seves decisions. Sembla que el patriotisme no ha inspirat mai grans idees per a la humanitat, i les proves son a tot arreu. En la guerra per recollir el vot dels soferts independentistes no hi ha ètica que hi valgui. Més val que no facin tan escarafalls de la ultradreta, perquè el nacionalisme català més aviat li ha ensenyat el camí: deixa't estar de l'ètica i guanya vots. No els sembla que Isabel D. Ayuso porta molt de temps emulant el discurs antisistema del nacionalisme català fil per randa?

Amb tot això encara ens falta valorar una darrera peça del mal teler: el paper d'Ernest Maragall en tot aquest desastre. El primer que em demano és, naturalment: quina és la veritable raó que el va dur del socialisme al nacionalisme? Perquè, essent Ernest un home cabal i format, sap que socialisme i nacionalisme son antònims, i no cal haver llegit gaire ni pensar gaire per saber-ho. Tal vegada el senyor Ernest va fer un càlcul guiat per la cobdícia i també va prescindir de l'ètica, tal vegada va decidir ser un pragmàtic i apuntar-se al carro del nacionalisme, que li va semblar més sexy que el socialisme. Tal vegada cadascú es construeix el seu infern.