Ir al contenido principal

UNA LLENGUA MALTRACTADA

La llengua catalana està rodejada d'enemics, diuen els seus defensors apocalíptics. Mai no queda clar si l'enemic principal és el ciutadà català de parla castellana o el català de parla catalana però que cau en el bilingüisme i, finalment, transita fins al castellà per comoditat o per una sèrie de "conceptes mal entesos". Com qui diu, una heretgia, una desviació de la fe. Sembla que la sociolingüística catalana estigui fascinada pel desastre final i projecti una mirada religiosa sobre el fet social. 

Fa molts anys, quan jo estudiava secundària, ja es parlava de la desaparició imminent del català. Em van obligar a llegir "Bilingüisme i diglòssia", llibre del qual no recordo ni tan sols l'autor i que els meus companys castellanoparlants van rebre com un text incomprensible, que els plantejava problemes molt allunyats de les preocupacions d'un adolescent de la perifèria barcelonina (i després va tocar llegir "La plaça del Diamant", novel·la que mai no comprendré -però això és una altra qüestió).

Sempre he trobat moltes paradoxes en la preocupació (sovint obsessiva) per la salut i la supervivència de la llengua. Una d'elles és la despreocupació per la penetració de l'anglès, idioma contra el qual no hi tenen res però que, al capdavall, podria contribuir a l'empobriment accelerat del català. A mi m'han proposat: anem a fer unes birres after work? Tan sols preocupa la llengua castellana, a qui tracten de forastera i d'agressiva. I d'opressora. Atenció a la dada: les penetracions de l'anglès consten com a "anglicismes". Les del castellà, com a "barbarismes". 

També fa molt de temps, quan jo era un jove que pretenia ser escriptor, un escriptor consolidat i madur a qui vaig consultar em va demanar per les meves lectures preferides i jo li vaig citar uns quants autors llatinoamericans, que per llavors em tenien captivat: Borges, Cortázar, Mutis, García Márquez, Vargas Llosa. I llegeixes poesia? va demanar a continuació, visiblement irritat. Sí, li vaig respondre. Llegeixo poetes catalans: Gil de Biedma, Goytisolo, Cirlot. Vaig veure com el seu rostre empal·lidia i era atravessat per emocions tètriques. És clar que jo era conscient del que succeïa, i vaig gaudir amb aquesta tortura menuda a la qual sotmetia un escriptor reconegut. L'escriptor català em va amonestar: has de llegir els clàssics catalans i després els clàssics universals. Els universals eren Melville, Shakespeare, Faulkner i alguns altres. Els has de llegir en anglès per anar bé, va concloure. Ho han entès bé: Cervantes no era a la llista dels clàssics universals. Sempre hi ha hagut la creença que existeix una "literatura catalana" amb una entitat pròpia que no té res a veure (res de res en absolut) amb la literatura espanyola. Paradoxa: els qui creuen que existeix la "literatura catalana" neguen que existeixi la "literatura valenciana" i la "literatura balear" (Ausiàs March forma part de la catalana, així com Llorenç Villalonga o Ramon Llull), i molt menys encara la "literatura asturiana", per exemple. El mite dels països catalans no tan sols s'alimenta dels mapes meteorològics de Tv3, amb aquest disseny que gairebé pot valdre per a Transnístria.

Més paradoxes i més maltractament (de la llengua i de la realitat): els qui pateixen per l'ús estricte i fabrià de la llengua s'arrisquen a sofrir un cobriment de cor. M'explico: en l'ús del català als mitjans audiovisuals hi ha una caiguda vertical de la normativa de Fabra. Els pronoms febles van esvaïnt-se, engolits per un forat negre pendent de descobrir pel satèl·lit "Enxaneta". Les expressions col·loquials "genuïnes" li van al darrere. És molt visible a Tv3, a Catalunya Ràdio i a Rac 1. El locutor Jordi Basté n'és un exemple paradigmàtic. Els polítics nacionalistes usen una llengua excepcionalment pobre, curta de lèxic i molt sovint presa per la metàfora futbolística (serà culpa d'en Basté?). Les construccions sintàctiques del català es van substituint amb lentitud i amb seguretat per les del castellà. Les hores: els dos quarts de tres s'esmunyen i apareixen les dues i mitja fins i tot en ambients acadèmics. Deixo de banda la dicció i la prosòdia i aquestes coses, que ja no cal comentar. He vist, en una pissarra d'una escola catalana, com la mestra escriu "15 de septembre" o bé "adjactius", paraula de significat inadequat -si existís. En el mateix àmbit: és impossible llegir l'acta d'un Claustre del Professorat on no hi hagi faltes d'ortografia greus. Qui va escriure l'acta era votant d'ERC, admirador de Puigdemont, militant de la llengua i amb simpaties per la CUP. La Direcció del centre es comunica amb les famílies per informar-les que la "pressa" de decisions recau en el Consell Escolar.

Festa de final de curs d'un Institut de la perifèria. Títol: danses tradicionals catalanes. L'alumnat, a partir d'un cert nivell, ha preparat les coreografies sobre les cançons "Reguetón lento" o "Limbo". Els prometo que això és així. Em pregunto on era la Plataforma per la Llengua, que els hauria d'haver exigit la sardana -millor que no pas la jota mallorquina. (Com poden veure, he emprat la doble negació -no pas- que es considera la forma més genuïna de negar en català. Jo, que no soc nacionalista).






Comentarios

  1. Salut, Lluis, molta salut.
    Esta semana he estado con Castillo y el Quintana. Uno es el que preside la ACEC, y el otro el de Sopa de Cabra.
    Los dos hablaron entre ellos de la lengua, y los dos, los tres, claro, hemos convenido en que se nace, se crece, se reproduce y se muere...y no pasa nada.
    Todo lo demás, intereses.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A "Sopa de Cabra" les dijeron varias cosas por haber publicado algún LP en castellano, que creo que no les funcionó muy bien. Mi único reproche al Quintana es haberse subido al carro del "rock català" cuando estaba generosamente subvencionado y haber compuesto una música muy débil, sin trascendencia alguna. Por lo demás, de acuerdo: la vida es mucho más sencilla y mucho más compleja a la vez. Preocuparse por las esencias de un país imaginario parece una aberración, pero es lo que hay.

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

UNO/A DE LA CUP SE PASA A ALIANÇA CATALANA

Quizás sea una ocurrencia, un chiste de finales del verano. Pero no lo es. Se puede recurrir al mundo de las paradojas, o al manido tema de la atracción de los opuestos, o los extremos se tocan, que da para muchas bromas (incluso Andrés Pajares rodó, en 1970, "Los extremeños se tocan"). Todavía no hay ningún registro sobre un político de la CUP trasvasado a Aliança Catalana o a Vox, pero sin embargo los estudios del voto detectaron que en elecciones recientes, antiguos votantes de la CUP en sus años de gloria, habían dado su voto a Vox. Los partidos del procés catalán andan ensimismados: Junts vira para la derecha de Sílvia Orriols queriendo evitar la fuga de votos que se van a la hermana integrista de Ripoll, ERC se desangra con sus batallitas internas y la CUP hace congresos para decidir qué quieren ser cuando sean mayores. Ninguno de los tres se aclara mucho, aunque la CUP tiene una ventaja sobre los otros: no aspiran al poder y les basta con esa presencia supuestamente in...

ENVEJECER SEGÚN BAD GYAL

Hice el esfuerzo de escuchar algunas canciones de Bad Gyal, una cantante catalana que, por lo visto, está más o menos de moda entre ciertos círculos de la música "urbana" (rural no lo es, sin duda). La curiosidad me vino tras saber que su padre es el señor Eduard Farelo, un actor que recuerdo de cuando todavía miraba Tv3 y que solía estar en todos los culebrones de la cadena. Creo que Farelo se dedica al doblaje.  La música que hace Bad Gyal me resulta incomprensible y solo me permite pensar en que estoy envejeciendo. No comprendo sus letras y, lo poco que me es dado a entender me parece triste, facilón y zafio, sin interés artístico alguno. Quizás es la versión contemporánea de aquel "épater les bourgeois" de antaño, o quizás tan solo quiere escandalizar un poco a su padre, tomándolo por el representante de una generación. Bad Gyal usa un español latino que suena algo impostado para hablar, más que nada, de sexo. Que conste que no soy un moralizador y que lo que ha...

EL COMISARIO QUIERE QUE LE ESCRIBAN

¿Qué debería avergonzar a una comunidad? Se me ocurren varias respuestas inmediatas: la miseria infantil, los abusos, la violencia machista, las desigualdades en general. En Vilafranca del Penedès hay una organización a la que todo lo anterior le preocupa poco: lo que les avergüenza es que haya tiendas rotuladas en castellano. Pero he aquí: han encontrado una solución tecnológica. Denuncie usted e incluiremos el establecimiento denunciado en nuestro mapa de la vergüenza . Se lo ponen muy fácil: la denuncia puede ser anónima, sin registrar nombre ni dirección de correo. Así de simple y de barato. El anonimato huele muy mal, ya que empeora la gravedad de una iniciativa fea: la tecnología al servicio de la delación anónima reverbera con ecos que nos recuerdan aquella fase del nazismo en la que se señalaban los comercios judíos con la tecnología disponible hace 100 años.  Se nos dice, una y otra vez, que el independentismo está alicaído, en horas bajas, que es minoritario cuando no res...