Ir al contenido principal

UNA LLENGUA MALTRACTADA

La llengua catalana està rodejada d'enemics, diuen els seus defensors apocalíptics. Mai no queda clar si l'enemic principal és el ciutadà català de parla castellana o el català de parla catalana però que cau en el bilingüisme i, finalment, transita fins al castellà per comoditat o per una sèrie de "conceptes mal entesos". Com qui diu, una heretgia, una desviació de la fe. Sembla que la sociolingüística catalana estigui fascinada pel desastre final i projecti una mirada religiosa sobre el fet social. 

Fa molts anys, quan jo estudiava secundària, ja es parlava de la desaparició imminent del català. Em van obligar a llegir "Bilingüisme i diglòssia", llibre del qual no recordo ni tan sols l'autor i que els meus companys castellanoparlants van rebre com un text incomprensible, que els plantejava problemes molt allunyats de les preocupacions d'un adolescent de la perifèria barcelonina (i després va tocar llegir "La plaça del Diamant", novel·la que mai no comprendré -però això és una altra qüestió).

Sempre he trobat moltes paradoxes en la preocupació (sovint obsessiva) per la salut i la supervivència de la llengua. Una d'elles és la despreocupació per la penetració de l'anglès, idioma contra el qual no hi tenen res però que, al capdavall, podria contribuir a l'empobriment accelerat del català. A mi m'han proposat: anem a fer unes birres after work? Tan sols preocupa la llengua castellana, a qui tracten de forastera i d'agressiva. I d'opressora. Atenció a la dada: les penetracions de l'anglès consten com a "anglicismes". Les del castellà, com a "barbarismes". 

També fa molt de temps, quan jo era un jove que pretenia ser escriptor, un escriptor consolidat i madur a qui vaig consultar em va demanar per les meves lectures preferides i jo li vaig citar uns quants autors llatinoamericans, que per llavors em tenien captivat: Borges, Cortázar, Mutis, García Márquez, Vargas Llosa. I llegeixes poesia? va demanar a continuació, visiblement irritat. Sí, li vaig respondre. Llegeixo poetes catalans: Gil de Biedma, Goytisolo, Cirlot. Vaig veure com el seu rostre empal·lidia i era atravessat per emocions tètriques. És clar que jo era conscient del que succeïa, i vaig gaudir amb aquesta tortura menuda a la qual sotmetia un escriptor reconegut. L'escriptor català em va amonestar: has de llegir els clàssics catalans i després els clàssics universals. Els universals eren Melville, Shakespeare, Faulkner i alguns altres. Els has de llegir en anglès per anar bé, va concloure. Ho han entès bé: Cervantes no era a la llista dels clàssics universals. Sempre hi ha hagut la creença que existeix una "literatura catalana" amb una entitat pròpia que no té res a veure (res de res en absolut) amb la literatura espanyola. Paradoxa: els qui creuen que existeix la "literatura catalana" neguen que existeixi la "literatura valenciana" i la "literatura balear" (Ausiàs March forma part de la catalana, així com Llorenç Villalonga o Ramon Llull), i molt menys encara la "literatura asturiana", per exemple. El mite dels països catalans no tan sols s'alimenta dels mapes meteorològics de Tv3, amb aquest disseny que gairebé pot valdre per a Transnístria.

Més paradoxes i més maltractament (de la llengua i de la realitat): els qui pateixen per l'ús estricte i fabrià de la llengua s'arrisquen a sofrir un cobriment de cor. M'explico: en l'ús del català als mitjans audiovisuals hi ha una caiguda vertical de la normativa de Fabra. Els pronoms febles van esvaïnt-se, engolits per un forat negre pendent de descobrir pel satèl·lit "Enxaneta". Les expressions col·loquials "genuïnes" li van al darrere. És molt visible a Tv3, a Catalunya Ràdio i a Rac 1. El locutor Jordi Basté n'és un exemple paradigmàtic. Els polítics nacionalistes usen una llengua excepcionalment pobre, curta de lèxic i molt sovint presa per la metàfora futbolística (serà culpa d'en Basté?). Les construccions sintàctiques del català es van substituint amb lentitud i amb seguretat per les del castellà. Les hores: els dos quarts de tres s'esmunyen i apareixen les dues i mitja fins i tot en ambients acadèmics. Deixo de banda la dicció i la prosòdia i aquestes coses, que ja no cal comentar. He vist, en una pissarra d'una escola catalana, com la mestra escriu "15 de septembre" o bé "adjactius", paraula de significat inadequat -si existís. En el mateix àmbit: és impossible llegir l'acta d'un Claustre del Professorat on no hi hagi faltes d'ortografia greus. Qui va escriure l'acta era votant d'ERC, admirador de Puigdemont, militant de la llengua i amb simpaties per la CUP. La Direcció del centre es comunica amb les famílies per informar-les que la "pressa" de decisions recau en el Consell Escolar.

Festa de final de curs d'un Institut de la perifèria. Títol: danses tradicionals catalanes. L'alumnat, a partir d'un cert nivell, ha preparat les coreografies sobre les cançons "Reguetón lento" o "Limbo". Els prometo que això és així. Em pregunto on era la Plataforma per la Llengua, que els hauria d'haver exigit la sardana -millor que no pas la jota mallorquina. (Com poden veure, he emprat la doble negació -no pas- que es considera la forma més genuïna de negar en català. Jo, que no soc nacionalista).






Comentarios

  1. Salut, Lluis, molta salut.
    Esta semana he estado con Castillo y el Quintana. Uno es el que preside la ACEC, y el otro el de Sopa de Cabra.
    Los dos hablaron entre ellos de la lengua, y los dos, los tres, claro, hemos convenido en que se nace, se crece, se reproduce y se muere...y no pasa nada.
    Todo lo demás, intereses.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A "Sopa de Cabra" les dijeron varias cosas por haber publicado algún LP en castellano, que creo que no les funcionó muy bien. Mi único reproche al Quintana es haberse subido al carro del "rock català" cuando estaba generosamente subvencionado y haber compuesto una música muy débil, sin trascendencia alguna. Por lo demás, de acuerdo: la vida es mucho más sencilla y mucho más compleja a la vez. Preocuparse por las esencias de un país imaginario parece una aberración, pero es lo que hay.

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

GABRIEL RUFIÁN Y EL ASCENSO HACIA ABAJO

"Ascender hacia abajo" me lo he inventado yo, pero "caer hacia arriba" es una idea de la mística que siempre me ha gustado porque crea una imagen poderosa que se entiende sin la mediación de la razón, onírica y bella. Los místicos caían hacia arriba. Como estas líneas tratan del señor Gabriel Rufián, diputado nacionalista, no es posible hablar de mística pero sí de viajes extraños que, aunque el razonamiento haya intervenido, también lo han hecho factores de otra índole, como la intuición, el sentimiento, lo visceral.  Recuerdo haber escrito algo sobre Gabriel Rufián en el blog anterior a éste, cuando se presentó en el Congreso de los Diputados con la promesa de estar allí unos escuetos 18 meses, ya que a los 18 meses Cataluña sería un estado independiente y él debería abandonar el Congreso de un país extranjero. Eran tiempos raros, apesadumbrados, los nacionalistas catalanes ensimismados en un delirio tan impreciso como peligroso, desfiles de antorchas al estilo na...

LA DECAPITACIÓN DEL PRÍNCIPE ANDRÉS PREOCUPA A LEONOR

Carlos I de Inglaterra fue decapitado el 30 de enero de 1649. Aunque sea un hecho lejano, no hay que olvidarse de él. El rey de Francia también fue decapitado, un siglo y medio más tarde. El último reyezuelo italiano se exilió a toda prisa en 1946. En España hay varios reyes que han tenido que largarse por patas y muchos de ellos hicieron méritos para ser decapitados, pero todos se libraron. Los hay con suerte. La monarquía es una institución que cuelga de un hilo y avanza y se tambalea, a veces cae y luego se levanta. A veces cae y no se levanta jamás. Tras la caída del Muro de Berlín, a ningún país del Este se le ocurrió pedir el regreso del monarca depuesto por el comunismo: todo el mundo se sentía mejor en una república, no existe la nostalgia monárquica. La historia de España colecciona muchos reyes penosos y de infausta memoria. El giro de Franco al final de sus días, cuando decidió dejar el país en manos de un rey es un giro más bien sorprendente en un hombre que jamás quiso sab...

CUANDO PUDE SER NIÑA

Me lo cuenta un docente, profesor de secundaria. Es un buen profesor, con mucha formación y experiencia, un tipo afable y receptivo, que sabe escuchar activamente. Algunas de esas virtudes ya no son muy comunes. Me cuenta algo que sucedió dos años atrás, durante una "tutoría individual" entre la tutora de sexto de primaria y un alumno de su grupo, de once añitos, al que vamos a llamar Álex -aunque este no sea su verdadero nombre. Álex llevaba un historial de incidentes, disrupciones, conflictos y problemas de toda clase desde el mismo día en el que ingresó en el centro: en Infantil 3. Es decir, a los 3 añitos. Ya entonces era un alumno problemático. Pero fue al llegar a sexto, y durante esa breve entrevista (de menos de media hora) con su tutora de sexto cuando manifiesta: estoy harto de ser chico, quiero ser chica. La tutora informa a la dirección de centro y la dirección pone en marcha el protocolo correspondiente ante el Departamento de Educación. Durante uno de los pasos ...