L'HUMORISTA PUTAESPANYISTA

Sí que deu tenir límits l'humor: per dalt, els límits que l'enginy i la intel·ligència de l'humorista imposen. Per baix, tan sols es tracta de veure fins on d'avall es pot caure. Tenint en compte que cap avall no deu haver-hi límits, l'humorista es pot deixar anar pel pendent de la vulgaritat, l'insult més groller o la cacofonia fàcil. Com que fer riure és més difícil que fer plorar, l'humorista pot talentós té el recurs de buscar un humor facilot, pel broc gros, de riallada bruta i esdentegada. Humor de barra de bar a les hores petites. Hi ha un humor que apel·la la intel·ligència i la sensibilitat. I un altre que crida les vísceres.

Als nens i a les nenes els fan riure els acudits sobre pets i llufes i caques, i a l'infant que roman dintre nostre sempre el faran riure aquestes bromes escatològiques. De la mateixa manera, al preadolescent li fa molta gràcia que algunes paraules apareguin a l'acudit: especialment penis, vulva, puta i etc. El preadolescent comença a entrar al món adult, i riure d'aquestes parauletes abans prohibides el fa sentir bé perquè li confirma que ja s'ha fet gran i ja entén els codis dels adults.

Als mitjans de comunicació sempre hi ha hagut l'espai reservat a l'humor. Un diari tan seriós i solemne com La Vanguàrdia té l'espai per a l'humor. La premsa humorística i satírica ha tingut grans moments, publicacions històriques que continuen sent de referència. La premsa satírica, però, respòn a un marc conceptual de crítica al poder, és un crit de rebel·lia que s'arrisca i que pretén molestar el poderós, buscar-li les pessigolles, ridiculitzar-lo a la plaça major. La premsa satírica ha estat, històricament, una aposta perillosa: algunes publicacions eren censurades, prohibides, processades o fins i tot víctimes de la violència del poder.

A Catalunya Ràdio i a Tv3, però, les coses funcionen d'una altra manera. Als canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) hi campen uns humoristes sufragats amb generositat pel poder i pels cabals públics. El seu lema és simple: es tracta de cridar "Puta Espanya" al principi, durant o al final de la intervenció. Tan fàcil com grotesc. I algú deu riure i algú, també, protegeix un humor que es fonamenta en un nacionalisme infantilitzat, de traç gruixut, de taverna.

"Puta Espanya" que a vegades es transforma en "Puta nit i bona Espanya", o en combinacions similars: un alt nivell conceptual, tal com es pot comprendre, humor assequible a les sensibilitats més bàsiques. Aquests humoristes els estem mantenint amb els diners públics i qui sap si, tal vegada, amb alguna pessigada als Fons Next Generation, perquè pitjor coses hem vist. Si no vaig errat, els principals autors de tan selecta aportació a la cultura universal responen als noms de Peyu i de Jair Domínguez. En Peyu es veu que es diu Lluís Jutglar i tal vegada, de petit, va pensar que tenia alguna cosa de joglar, de poeta del poble. Va escollir el camí del putaespanyisme, un gènere poètic que mereix les atencions de les autoritats catalanes i que li permeten anar fent. Del Jair Domínguez en sabem que fa molts anys que corre per la Tv3.

Ningú no gosa posar-li límits a l'humorista puetaespanyista: no fos cas que em diguin que atempto contra la llibertat d'expressió, que no tinc sentit de l'humor o que no tolero la discrepància política. I per això la CCMA sufraga amb la generositat habitual en Peyu i en Jair sense qüestionar el seu gust escàs, la seva misèria intel·lectual.

Però ¿de veritat fa riure repetir el sintagma "puta Espanya" cada dia? ¿A qui fa riure l'estirabot infantil i groller? Un mitjà públic ¿ha de mantenir el putaespanyisme? No ho sabem. Però sí sabem què passaria si un altra mitjà públic, como ara Telemadrid, emetés diràriament un espai d'humor que comença amb un "Puta Cataluña" o un "Putas noches y buenas Cataluñas", que seria la versió culta i enginyosa. I què passaria si algun canal diés "Puta nit i bona Europa"? El nacionalisme és una dissonància cognitiva, com veure la palla a l'ull de l'altre i sentir-se'n satisfet.

Els tristos anys del procés ens han llegat un nacionalisme residual però rabiüt, maleducat i al nivell de la sola de la sabata. Se suposa que cada cop que dius "Puta Espanya" algú riu de l'ocurrència reiterada perquè algú sap que Catalunya és superior a Espanya i que, per tant, és apropiat dedicar-li un insult tan groller, masclista i brutal com aquest. I no cal pensar en els catalans que ens sentim espanyols perquè sabem que som espanyols -per sort!-, per als quals Espanya és l'estat que ens permet ser ciutadans de la Unió Europea i copartíceps dels valors il·lustrats que (de moment) encara son el sentit de la unió.

El qui riu del crit troglodític del "Putaespanya" deu ser el mateix que pensa que catalans i espanyols som distingibles, el qui creu que els catalans som descendents d'un simi diferent, més llest i més guapo i, sobretot, molt més democràtic. El qui riu del crit primitiu i testosterònic del "putaespanya" deu riure des de la seva butaca superior, convençut de la sort del seu destí que l'ha fet néixer aquí i no allà i que, per això, té dret a insultar el qui ha nascut allà i no aquí.

L'humorista que crida "putaespanya" possiblement només menysprea la seva pròpia manca de talent, transmutada en un sentiment de superioritat absurd i fa de la seva misèria intel·lectual una exhibició d'impotència que deu resultar graciosa als ulls d'un patriotisme mesquí i miop. 

Tot això no tindria cap interès si no fos que els humoristes "putaespanyistes" perceben salaris procedents dels fons públics tal com els metges, les infermeres o les mestres que traballen pel bé comú i pel benestar de la majoria. Tot això no tindria cap interès si no fos que el govern de Catalunya, que és qui els valida d'alguna manera i els paga de manera fefaent, no es definís com in govern de "tothom" i per a "tothom", ja siguin nacionalistes d'una nació o d'una altra o fins i tot dels qui sentim que les pàtries no ens incumbeixen.