Ir al contenido principal

La Rosalia, en Salvador i l'Escolania de Montserrat

Les campanyes publicitàries de la Rosalia estan a l'altura d'una estrella global de la música i la seva obra té unes dimensions mai vistes a la tribu catalana, que s'esvera amb facilitat quan li toquen un bemol. I més encara quan és un bemol sostingut. Una catalana d'un poblet amb nom de sant ha remogut les ànimes més estrictament catalanes, que s'agiten en el seu fèretre romàntic i estret quan senten els acords blasfems que sonen a "Lux". El nacionalisme és aquesta malaltia que aconsegueix fer desgraciats els catalans que la pateixen. El nostre mal no vol soroll, diuen, i ara el mal sona per tot el planeta. Sacrilegi! criden els malalts! Sacrilegi!

Si heu seguit la darrera obra del geni musical nascut a Sant Esteve Sesrovires, haureu vist que en una de les peces hi ha participat el Cor de l'Escolania de Montserrat. Aquest fet no ha agradat gens a les ànimes patriòtiques (perennement enutjades i a les quals no sols agradar-los mai res), i ho han viscut com una profanació de les essències catalanes: ai làs! El cor de l'Escolania montserratina cantant en castellà i en un disc aflamencat! On s'és vista tan gran ofensa? Una humiliació al poble català!

L'existència de nacionalistes ofesos no és cap novetat. El nacionalisme és el corcó constant que hem de suportar amb estoïcisme. Una senyora que es diu Juliana Canet ha expressat la seva ofensa en un mitjà públic. A Catalunya Ràdio i al programa "Que no surti d'aquí". És a dir, en una cadena radiofònica pagada amb diners públics que sembla que continuï sota el govern nacionalista de Junts i d'ERC que ens va martiritzar durant més d'una dècada, durant el llarg, tediós i avorridíssim procés. 

L'al·locució de la senyora Canet és gairebé insuperable en ignorància i dogmatisme. És a dir, en estupidesa: afirma que Montserrat (s'entén que pren la part pel tot i anomena el Monestir com si fos la serralada) ha estat el refugi dels valors nacionals catalans fins i tot durant el franquisme. A la senyora Canet algú li hauria d'explicar el paper dels abats del monestir durant el franquisme, i allò del Tercio de Nuestra Señora de Montserrat i la seva bandera a tocar de la seva estimada Moreneta, i el monuments als falangistes catalans i etc. I vés a saber si, de passada, no estaria bé que s'informés sobre uns casos de pederàstia que qüestionen aquest santuari de la catalanitat. I tal vegada, també, li aniria bé saber que, de totes les comunitats autònomes d'Espanya, la catalana no destaca gaire pel seu fervor catòlic o perquè Josep Tarradellas no volia saber res de Montserrat i preferia el Monestir de Poblet, on Franco no va entrar mai sota pal·li ni els falangistes van erigir-hi monuments.

El que passa a Catalunya Ràdio és un símptoma. I la malaltia és que, després de més d'un any de govern del PSC i de Salvador Illa, tot continua igual. O gairebé. El to general de les institucions i dels seus mitjans continua desprenent una fortor nacionalista tal vegada en versió "baixa en calories" i lleugerament menys hipertensa però nacionalista al capdavall. En la seva opció per la moderació i la centralitat, Salvador Illa ha aconseguit no agradar a ningú: els patriotes continuen acusant-lo de liderar el pitjor projecte espanyolitzador de Catalunya en tota la història (tal vegada just pel darrere de Felip Vè i del Conde-Duque de Olivares) i els votants de l'esquerra socialista o pseudo-socialista o socialdemòcrata estem perplexos. De debò pensa en Salva que el vam votar perquè es mostri amable i tolerant amb el nacionalisme que va ser tan antipàtic i tan intolerant amb els catalans i les catalanes que estem fartes del nacionalisme ranci? A mi em resulta incomprensible.

En molts àmbits de la política, la diferència entre el govern de Salvador Illa i els seus precedents propers (i no tant propers) resulta inapreciable. En les qüestions de fons no hi ha canvis significatius, però que Tv3 i Catalunya Ràdio continuïn promovent missatges d'un patriotisme indecent i lacònic és insofrible perquè son mitjans públics. Per la meva part, continuaré sense sintonitzar mai aquest mitjans que sí que pago amb els meus impostos. La ciutadania catalana il·lustrada i democràtica suporta els mitjans de la Generalitat tal com a la publicitat ho fa el malalt d'hemorroides: en silenci i resignació. Però no amb gust, tal com és obvi.

El nacionalisme també és aquesta malaltia que no només fa infeliços els qui la pateixen si no que divideix la ciutadania i l'empobreix amb debats decimonònics i estèrils. La ciutadania haurà de decidir si és més de la Juliana Canet o de la Rosalia. A no ser que opti per la postura d'en Salvador, que és una mica de la Rosalia i una mica de la Juliana perquè és el govern de tothom encara que aquesta sigui una posició mel·líflua i ridícula. 

Per la meva banda, continuaré escoltant la música de la Rosalia, continuaré sense sintonitzar la Catalunya Ràdio que sembla de Junts i ja em pensaré, quan s'escaigui, si voto pel PSC d'en Salvador. Aquesta darrera decisió la prendré a les properes eleccions regionals. Tinc temps per pensar. Però si fossin ara, Salva, ja et dic jo que no et voto a tu. Si el nacionalisme és un mal que entristeix i divideix, el socialisme trasvestit de nacionalisme light només crea una decepció profunda que es tradueix en desmobilització i absentisme.

Comentarios

  1. Le exiges mucho al amigo Salvador,ya tiene bastante con aguantar las tonterías y niñatadas ,como las de esta jovencita.
    Saludos

    ResponderEliminar
  2. Amb la Rosalia i fins a la fi del món.

    ResponderEliminar
  3. No me fastidies¡¡¡ Cuando se entere la tal señora Canet, de que Bernat Juliol, forofo del Espanyol, fue nombrado subprior y mayordomo de la abadía, en este octubre del 2024, le da el telele¡¡¡

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LEER A ROUSSEAU EN CEUTA

Imagen de Jean Jacques Rousseau en la Playa del Tarajal de Ceuta generada por Chat GPT Se cuenta que el joven Jean Jacques Rousseau se tendió, una tarde, bajo la sombra de un árbol para pegarse una siesta. Como el sol brillaba demasiado, dispuso una hoja del periódico encima de su cabeza. Cuando despertó, leió el periódico que le había ayudado a la siesta. Allí encontró la convocatoria de un concurso literario convocado por la Academia de Dijon dedicado al ensayo, cuyo tema debía ser la respuesta a la pregunta: "¿Cuál es el origen de la desigualdad entre los hombres, y si es respaldada por la ley natural?". Jean Jacques escribió entonces el Discurso sobre el origen y los fundamentos de la desigualdad entre los hombres , que le convirtió enseguida en una celebrity en toda Europa. Para Rousseau, la sociedad civil es una trampa perpetuada por los poderosos sobre los débiles, de modo que puedan conservar su poder y riqueza. Muchas veces creo que se debería releer a Rousseau, sobr...

LA MUERTE EN EL CAJERO AUTOMÁTICO

El periodista ha decidido reducir una vida a la categoría de "sintecho". La nota de prensa es escueta: fallece un sintecho en Castelldefels. Así me entero de que, si me muero hoy, la nota de mi defunción podría ser la muerte de un "contecho", quizás de un "techado". Debería consultarlo en el diccionario de la RAE. En realidad, de todos modos, el hombre vivía en el cubículo de un cajero automático de La Caixa y, por consiguiente, resguardado por el techo del banco. ¿Acaso no viven miles de personas bajo un techo propiedad de La Caixa? Hace muchos años, cuando me gustaba tanto andar arriba y abajo por las calles sin dirección ni más propósito que andar y mirar lo que hacen los hombres y las mujeres, las curiosidades de la arquitectura popular, las tiendas antiguas, los libreros de viejo, los bares solitarios y sombríos, conocí a un hombre muy mayor que no tenía casa. Le dejaban dormir en un garaje, a cambio de una somera vigilancia nocturna que actuaba como ...

LA NOSTRA SÍLVIA, NA SÍLVIA ORRIOLS

Imagen generada por una IA Fa temps que segueixo les aventures i desventures de la senyora Orriols, Sívia Orriols. La batllessa de Ripoll malgrat tots els entrebancs. Cal admetre que és una figura única del panorama polític català, amb una imatge cuidada d' outsider i àdhuc de víctima del sistema, completament fora del relat oficial que comparteixen la majoria dels partits convencionals (excepte Vox). Cal aturar-se un instant en el seu verb: prosòdia exquisida, lèxic més aviat anacrònic, cert gust per la floritura poètica i per l'adjectiu inesperat. Parla amb un to seriós molt proper a la ira, com si en qualsevol moment anés a explotar. Llenguatge duríssim i immisericorde contra allò que combat: la mesquinesa dels partits i, especialment, el perill de la pèrdua d'identitat cultural catalana enfront de les onades immigrades. En aquest sentit, tan sols seria una versió patriòtica de Vox, amb qui diu compartir gran part del programa exceptuant la qüestió catalana. Orriols irr...