Ir al contenido principal

La Rosalia, en Salvador i l'Escolania de Montserrat

Les campanyes publicitàries de la Rosalia estan a l'altura d'una estrella global de la música i la seva obra té unes dimensions mai vistes a la tribu catalana, que s'esvera amb facilitat quan li toquen un bemol. I més encara quan és un bemol sostingut. Una catalana d'un poblet amb nom de sant ha remogut les ànimes més estrictament catalanes, que s'agiten en el seu fèretre romàntic i estret quan senten els acords blasfems que sonen a "Lux". El nacionalisme és aquesta malaltia que aconsegueix fer desgraciats els catalans que la pateixen. El nostre mal no vol soroll, diuen, i ara el mal sona per tot el planeta. Sacrilegi! criden els malalts! Sacrilegi!

Si heu seguit la darrera obra del geni musical nascut a Sant Esteve Sesrovires, haureu vist que en una de les peces hi ha participat el Cor de l'Escolania de Montserrat. Aquest fet no ha agradat gens a les ànimes patriòtiques (perennement enutjades i a les quals no sols agradar-los mai res), i ho han viscut com una profanació de les essències catalanes: ai làs! El cor de l'Escolania montserratina cantant en castellà i en un disc aflamencat! On s'és vista tan gran ofensa? Una humiliació al poble català!

L'existència de nacionalistes ofesos no és cap novetat. El nacionalisme és el corcó constant que hem de suportar amb estoïcisme. Una senyora que es diu Juliana Canet ha expressat la seva ofensa en un mitjà públic. A Catalunya Ràdio i al programa "Que no surti d'aquí". És a dir, en una cadena radiofònica pagada amb diners públics que sembla que continuï sota el govern nacionalista de Junts i d'ERC que ens va martiritzar durant més d'una dècada, durant el llarg, tediós i avorridíssim procés. 

L'al·locució de la senyora Canet és gairebé insuperable en ignorància i dogmatisme. És a dir, en estupidesa: afirma que Montserrat (s'entén que pren la part pel tot i anomena el Monestir com si fos la serralada) ha estat el refugi dels valors nacionals catalans fins i tot durant el franquisme. A la senyora Canet algú li hauria d'explicar el paper dels abats del monestir durant el franquisme, i allò del Tercio de Nuestra Señora de Montserrat i la seva bandera a tocar de la seva estimada Moreneta, i el monuments als falangistes catalans i etc. I vés a saber si, de passada, no estaria bé que s'informés sobre uns casos de pederàstia que qüestionen aquest santuari de la catalanitat. I tal vegada, també, li aniria bé saber que, de totes les comunitats autònomes d'Espanya, la catalana no destaca gaire pel seu fervor catòlic o perquè Josep Tarradellas no volia saber res de Montserrat i preferia el Monestir de Poblet, on Franco no va entrar mai sota pal·li ni els falangistes van erigir-hi monuments.

El que passa a Catalunya Ràdio és un símptoma. I la malaltia és que, després de més d'un any de govern del PSC i de Salvador Illa, tot continua igual. O gairebé. El to general de les institucions i dels seus mitjans continua desprenent una fortor nacionalista tal vegada en versió "baixa en calories" i lleugerament menys hipertensa però nacionalista al capdavall. En la seva opció per la moderació i la centralitat, Salvador Illa ha aconseguit no agradar a ningú: els patriotes continuen acusant-lo de liderar el pitjor projecte espanyolitzador de Catalunya en tota la història (tal vegada just pel darrere de Felip Vè i del Conde-Duque de Olivares) i els votants de l'esquerra socialista o pseudo-socialista o socialdemòcrata estem perplexos. De debò pensa en Salva que el vam votar perquè es mostri amable i tolerant amb el nacionalisme que va ser tan antipàtic i tan intolerant amb els catalans i les catalanes que estem fartes del nacionalisme ranci? A mi em resulta incomprensible.

En molts àmbits de la política, la diferència entre el govern de Salvador Illa i els seus precedents propers (i no tant propers) resulta inapreciable. En les qüestions de fons no hi ha canvis significatius, però que Tv3 i Catalunya Ràdio continuïn promovent missatges d'un patriotisme indecent i lacònic és insofrible perquè son mitjans públics. Per la meva part, continuaré sense sintonitzar mai aquest mitjans que sí que pago amb els meus impostos. La ciutadania catalana il·lustrada i democràtica suporta els mitjans de la Generalitat tal com a la publicitat ho fa el malalt d'hemorroides: en silenci i resignació. Però no amb gust, tal com és obvi.

El nacionalisme també és aquesta malaltia que no només fa infeliços els qui la pateixen si no que divideix la ciutadania i l'empobreix amb debats decimonònics i estèrils. La ciutadania haurà de decidir si és més de la Juliana Canet o de la Rosalia. A no ser que opti per la postura d'en Salvador, que és una mica de la Rosalia i una mica de la Juliana perquè és el govern de tothom encara que aquesta sigui una posició mel·líflua i ridícula. 

Per la meva banda, continuaré escoltant la música de la Rosalia, continuaré sense sintonitzar la Catalunya Ràdio que sembla de Junts i ja em pensaré, quan s'escaigui, si voto pel PSC d'en Salvador. Aquesta darrera decisió la prendré a les properes eleccions regionals. Tinc temps per pensar. Però si fossin ara, Salva, ja et dic jo que no et voto a tu. Si el nacionalisme és un mal que entristeix i divideix, el socialisme trasvestit de nacionalisme light només crea una decepció profunda que es tradueix en desmobilització i absentisme.

Comentarios

  1. Le exiges mucho al amigo Salvador,ya tiene bastante con aguantar las tonterías y niñatadas ,como las de esta jovencita.
    Saludos

    ResponderEliminar
  2. Amb la Rosalia i fins a la fi del món.

    ResponderEliminar
  3. No me fastidies¡¡¡ Cuando se entere la tal señora Canet, de que Bernat Juliol, forofo del Espanyol, fue nombrado subprior y mayordomo de la abadía, en este octubre del 2024, le da el telele¡¡¡

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

TO READ, OR NOT TO READ

Me ha tocado sustituir a una maestra ausente, durante una hora, en un grupo de sexto de primaria. Pregunto qué debo hacer y me responden que no me preocupe, que tienen un examen de lengua castellana y que solo debo vigilar. La respuesta tranquilizadora no me tranquiliza nada. Sé de sobras que no será fácil. Cuando yo era alumno, el profesor que vigilaba durante los exámenes se podía permitir bostezar o incluso hojear el periódico (entonces se leían periódicos de papel), y solo de vez en cuando levantaba la mirada, la desplazaba lentamente de izquierda a derecha y luego regresaba a su ensimismamiento. Hoy, vigilar exámenes es otra cosa. El alumnado levanta constantemente la mano y exige atención. Hay que acudir en su ayuda para evitar un posible motín en el aula. Hacen preguntas sorprendentes, necesitan confirmar que cada parte de un ejercicio está bien antes de proseguir o simplemente preguntan cuánto falta para el recreo. O si puedo ir a mear (sic).  Hay una pregunta que se repite...

SOY MÁS ESPAÑOL QUE TÚ

Reconozco, antes de empezar a desarrollar alguna idea al respecto de la mayor españolidad, que esta situación ya la había vivido no hace mucho, solo que entonces se trataba de ser más catalán que tú. Y todo el mundo conoce cómo terminó el empuje patriótico catalán: una debacle moral en la ciudadanía catalana y el descalabro de los partidos nacionalistas. En efecto, los años más pesados del "procés" fueron -entre otras gaitas, molestias y desastres- una carrera para posicionarse como el más patriota, el más implicado. Se afanaron en definir la patria y el patriotismo de un modo torpe e irracional, se posicionaron como para la salida de una carrera hacia ninguna parte. Eso no sucedió tan solo entre la clase política, el mal transitó hacia la ciudadanía y nadie quería quedarse atrás.  Muchos vecinos compitieron por poner la mayor bandera estrellada en su balcón, luego en su tejado, con un mástil más alto que el de al lado. La última camiseta de la ANC, el adhesivo en el coche, l...

EL RETORN D'EN LLUÍS PUIG SOBRE UN BADALL D'OCTUBRE

Diuen les cròniques que el senyor Lluís Puig ha retornat. Ha anat a la seva ciutat de Terrassa, on l'esperaven un grup d'alegres jubilats i alguna autoritat. Aplaudiments i visques. I cap a casa. Després de nou anys en aquest estat límbic que no se sap ben bé si és exili, fuga o vacances llargues, en Lluís ja és a casa i no s'ha aixecat gaire rebombori. És a dir: ni fu ni fa. De fet, si preguntéssim pel carrer (fins i tot per un carrer de Terrassa qui és en Lluís Puig, ens costaria trobar algú que el conegués). La veritat, com la realitat, és una cosa crua i freda. Com la buidor de l'univers. Ningú no l'ha trobat a faltar perquè ningú no sap, tampoc, perquè ens feia falta, què li ha aportat a la ciutadania des del seu antic càrrec o des del seu vaporós exili/fuga/vacances llargues. (Encercli en blau la seva opció). Pel què he pogut saber, en Puig és un expert en cultura popular que va ser Conseller de cultura però volia ser Ministre de Cultura. Tampoc ningú no és ca...