Ir al contenido principal

L'OR NO EMBRUTA LES MANS


Diuen que l'or no embruta les mans perquè qui té les mans plenes d'or ja les duia brutes d'abans de tenir or.
Fa anys vaig treballar en una escola de l'extrarradi d'una ciutat, on l'alumnat era de classe molt baixa i, naturalment, es guanyaven la vida com podien. Algunes de les famílies havien fet fortuna pels circuits alternatius o diguem que il·legals, que és el que faria jo mateix si ningú no em donés una feina digna al mercat legal. I que consti que no estic parlant d'estrangers, no fos cas.

Una vegada, una d'aquelles alumnes em va convidar a casa seva i jo vaig acceptar, cosa que més val no fer però que, a la vegada, de vegades cal fer. Vaig arribar davant d'una caseta humil, una planta baixa amb un pati minúscul on s'hi apilaven mobles vells, roba, joguines trencades, alguna bicicleta desballestada i peces de motors, rovellades i plenes de sutge. Quan hom passa pel carrer pel davant d'aquesta casa sap que a l'interior hi viu una família miserable, i això mateix vaig pensar jo. Però un cop dins les coses eren molt diferents.

Em vaig trobar en un salonet burgès amb butaques de vellut vermell, un gran sofà de tela platejada, cortines amb borles daurades i un enorme televisor a la paret de fons, quan els televisors enormes i plans encara es veien molt poc a Espanya. El televisor estava emmarcat amb una triple filera de diamants blancs i rosats que no vaig gosar preguntar si eren de veritat o de pega: la bona educació impedeix algunes preguntes. No fos cas. La família, molt atenta, em va oferir un berenar opípar servit en una safata daurada i jo diria que en aquest cas no calia preguntar per la veracitat de l'or, perquè era evident.

De sobte, mentre berenàvem i preníem cafè en unes tasses precioses de porcel·lana xinesa traslúcida i delicadíssima, va aparèixer un membre de la família al saló, totalment impensable: es tractava d'un simi de mida regular, un autèntic Saimiri oerstedii que saltironejava i se m'acostava mogut per la curiositat. 
-El meu pare els compra i els ven -em va explicar l'alumna- però aquest ens l'hem quedat perquè és molt bufó i me n'he encapritxat.

El pare va arrufar el nas davant l'excés d'informació que m'acabava de donar la seva filla i li va recordar que a mi no m'interessaven els negocis del pare. L'ús del plural en "els negocis" també informava que el bon home comprava i venia tota mena de mercaderies i que no es limitava als mamífers peluts, tal com tot el barri sabia. Ela va estar incordiant durant una estona i després es va enfilar a la làmpara d'aranya del sostre, de vidre tallat i tubs daurats.

Sembla que el gust per l'or és comú entre els qui trafiquen amunt i avall i volen demostrar la seva habilitat en l'ofici més vell del món, que no és la prostitució si no la compra-venda i l'especulació. Cal reconèixer que no és un ofici fàcil: jo sempre he comprat car i venut barato, i mai no he sabut guanyar ni un euro en una venda mentre que n'he sabut perdre molts: poca broma amb els qui ho saben fer bé i tirar endavant una família que es reuneix, al vespre, a veure la tele emmarcada en diamants.

A Amèrica se sol donar la figura (figureta, figurota, figurassa) del comerciant de poc gust estètic i fascinat per l'or, d'això ens en donen testimoni diverses pel·lícules i, a dia d'avui, el mateixíssim president, un tal Donald. En Donald va fer-se fer, ja fa molts anys, un vàter d'or massís que, si no vaig errat, es troba en alguna de les seves mansions. Pixar-se en l'or ha de ser un autèntic plaer i una forma de recordar-se a símateix que és un linx en els negocis fins i tot quan es lleva a mitja nit i va a les palpentes fins al lavabo, pres d'una pressió insostenible a la presidencial bufeta.

Alguns bempensants (encara hi ha gent amb tendència a la bondat, ni que sigui una creença residual) s'han esgarrifat de la tendència d'en Donald a contemplar el negoci per damunt de tot i que pretengui enriquir-se una mica més transformant Gaza en un resort de luxe. Tot i que, si sabéssim que en Donald pixa a les nits en un vàter d'or massís... ¿de què ens sorprendíem?

És molt posssible que en Donald no hagi llegit massa obres de la literatura universal i, per tant, és gairebé segur que no ha llegit cap poesia de l'Enric Casasses, que és el poeta que va escriure allò de què l'or no embruta les mans i també va escriure: "Que tothom tingui de tot. Que ningú pugui
tenir-ho tot." Em diran, potser, que tal vegada en Donald sí que ha llegit, perquè fa poc se'n va anar a Anglaterra i va dinar amb el rei d'allà i abans de dinar va llegir un discurs on va parlar de Shakespeare i va anomenar molts altres grans poetes de l'anglofonia, i ho va fer amb l'aplom del qui se'ls ha llegit tots i li poden preguntar el que calgui, cosa que el rei anglès no va fer per educació o per si de cas.

A en Donald li agrada l'or i ara revestirà d'or la meitat de la Casa Blanca, que tal vegada haurem d'anomenar la Casa Daurada, o la Golden House si volen donar-se-les de políglotes, que sempre queda bé. Anomenar coses en anglès és, més o menys, com posar una làmina de pa d'or damunt les paraules que diem, com quan en Puigdemont diu "lawfare", per exemple. Pregunta al marge: hi deu haver mobles daurats al xaletet de Waterloo? Tal vegada l'aixeta de la pica per rentar-se les mans després de miccionar és daurada?

L'or, podria concloure, agermana traficants del món, egòlatres i nacionalistes de pelatge molt divers però alhora semblants, de manera que el traficant de Saimiri oerstedii, en Donald i en Carles, vès per on, podrien ser germans d'alguna manera i potser se'ls acudirà dir: amants de l'or, uniu-vos! que és un clam molt més apropiat per a aquests temps que vivim, tan daurats.

Comentarios

  1. El oro, las joyas, me sirven para salir del paso si me va mal la cosa. Las empeño y cuando me va bien, las desempeño. Decía la señora Lola Flores
    Saludos

    ResponderEliminar
  2. Te has olvidado de un detalle, LLUIS, hay quien lo único que desea es... un retiro dorado.
    Salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA NOSTRA SÍLVIA, NA SÍLVIA ORRIOLS

Imagen generada por una IA Fa temps que segueixo les aventures i desventures de la senyora Orriols, Sívia Orriols. La batllessa de Ripoll malgrat tots els entrebancs. Cal admetre que és una figura única del panorama polític català, amb una imatge cuidada d' outsider i àdhuc de víctima del sistema, completament fora del relat oficial que comparteixen la majoria dels partits convencionals (excepte Vox). Cal aturar-se un instant en el seu verb: prosòdia exquisida, lèxic més aviat anacrònic, cert gust per la floritura poètica i per l'adjectiu inesperat. Parla amb un to seriós molt proper a la ira, com si en qualsevol moment anés a explotar. Llenguatge duríssim i immisericorde contra allò que combat: la mesquinesa dels partits i, especialment, el perill de la pèrdua d'identitat cultural catalana enfront de les onades immigrades. En aquest sentit, tan sols seria una versió patriòtica de Vox, amb qui diu compartir gran part del programa exceptuant la qüestió catalana. Orriols irr...

EL MAESTRO SE DISUELVE

Un maestro jubilado, que tendrá unos diez años más que yo, intenta contarme porqué los maestros cometen tantas faltas de ortografía. Esto sucede durante una charla de verano que pretendía ser consecuente con el verano y, por lo tanto, liviana. Antes -me cuenta- y antes significa en los años 60 y 70, quienes iban a estudiar Magisterio eran generalmente gente idealista, muy vocacional y a menudo muy ideológica Eran gente que creía firmemente en el ascensor social que proporciona la educación y tenían en una alta estima a la educación pública. Se podría decir que más allá de la vocación, había algo de militancia educativa. Yo estudié Magisterio en los 80 y creo recordar que todavía había algo de esta militancia entre mis compañeras (y escribo compañeras para destacar que, el alumnado de la Facultad de Ciencias de la Educación era muy mayoritariamente femenino). Una de ellas estudiaba Ciencias Exactas por la mañana y Magisterio por las tardes, era un cerebro prodigioso y, a la vez, una per...

LEER A ROUSSEAU EN CEUTA

Imagen de Jean Jacques Rousseau en la Playa del Tarajal de Ceuta generada por Chat GPT Se cuenta que el joven Jean Jacques Rousseau se tendió, una tarde, bajo la sombra de un árbol para pegarse una siesta. Como el sol brillaba demasiado, dispuso una hoja del periódico encima de su cabeza. Cuando despertó, leió el periódico que le había ayudado a la siesta. Allí encontró la convocatoria de un concurso literario convocado por la Academia de Dijon dedicado al ensayo, cuyo tema debía ser la respuesta a la pregunta: "¿Cuál es el origen de la desigualdad entre los hombres, y si es respaldada por la ley natural?". Jean Jacques escribió entonces el Discurso sobre el origen y los fundamentos de la desigualdad entre los hombres , que le convirtió enseguida en una celebrity en toda Europa. Para Rousseau, la sociedad civil es una trampa perpetuada por los poderosos sobre los débiles, de modo que puedan conservar su poder y riqueza. Muchas veces creo que se debería releer a Rousseau, sobr...