Ir al contenido principal

L'OR NO EMBRUTA LES MANS


Diuen que l'or no embruta les mans perquè qui té les mans plenes d'or ja les duia brutes d'abans de tenir or.
Fa anys vaig treballar en una escola de l'extrarradi d'una ciutat, on l'alumnat era de classe molt baixa i, naturalment, es guanyaven la vida com podien. Algunes de les famílies havien fet fortuna pels circuits alternatius o diguem que il·legals, que és el que faria jo mateix si ningú no em donés una feina digna al mercat legal. I que consti que no estic parlant d'estrangers, no fos cas.

Una vegada, una d'aquelles alumnes em va convidar a casa seva i jo vaig acceptar, cosa que més val no fer però que, a la vegada, de vegades cal fer. Vaig arribar davant d'una caseta humil, una planta baixa amb un pati minúscul on s'hi apilaven mobles vells, roba, joguines trencades, alguna bicicleta desballestada i peces de motors, rovellades i plenes de sutge. Quan hom passa pel carrer pel davant d'aquesta casa sap que a l'interior hi viu una família miserable, i això mateix vaig pensar jo. Però un cop dins les coses eren molt diferents.

Em vaig trobar en un salonet burgès amb butaques de vellut vermell, un gran sofà de tela platejada, cortines amb borles daurades i un enorme televisor a la paret de fons, quan els televisors enormes i plans encara es veien molt poc a Espanya. El televisor estava emmarcat amb una triple filera de diamants blancs i rosats que no vaig gosar preguntar si eren de veritat o de pega: la bona educació impedeix algunes preguntes. No fos cas. La família, molt atenta, em va oferir un berenar opípar servit en una safata daurada i jo diria que en aquest cas no calia preguntar per la veracitat de l'or, perquè era evident.

De sobte, mentre berenàvem i preníem cafè en unes tasses precioses de porcel·lana xinesa traslúcida i delicadíssima, va aparèixer un membre de la família al saló, totalment impensable: es tractava d'un simi de mida regular, un autèntic Saimiri oerstedii que saltironejava i se m'acostava mogut per la curiositat. 
-El meu pare els compra i els ven -em va explicar l'alumna- però aquest ens l'hem quedat perquè és molt bufó i me n'he encapritxat.

El pare va arrufar el nas davant l'excés d'informació que m'acabava de donar la seva filla i li va recordar que a mi no m'interessaven els negocis del pare. L'ús del plural en "els negocis" també informava que el bon home comprava i venia tota mena de mercaderies i que no es limitava als mamífers peluts, tal com tot el barri sabia. Ela va estar incordiant durant una estona i després es va enfilar a la làmpara d'aranya del sostre, de vidre tallat i tubs daurats.

Sembla que el gust per l'or és comú entre els qui trafiquen amunt i avall i volen demostrar la seva habilitat en l'ofici més vell del món, que no és la prostitució si no la compra-venda i l'especulació. Cal reconèixer que no és un ofici fàcil: jo sempre he comprat car i venut barato, i mai no he sabut guanyar ni un euro en una venda mentre que n'he sabut perdre molts: poca broma amb els qui ho saben fer bé i tirar endavant una família que es reuneix, al vespre, a veure la tele emmarcada en diamants.

A Amèrica se sol donar la figura (figureta, figurota, figurassa) del comerciant de poc gust estètic i fascinat per l'or, d'això ens en donen testimoni diverses pel·lícules i, a dia d'avui, el mateixíssim president, un tal Donald. En Donald va fer-se fer, ja fa molts anys, un vàter d'or massís que, si no vaig errat, es troba en alguna de les seves mansions. Pixar-se en l'or ha de ser un autèntic plaer i una forma de recordar-se a símateix que és un linx en els negocis fins i tot quan es lleva a mitja nit i va a les palpentes fins al lavabo, pres d'una pressió insostenible a la presidencial bufeta.

Alguns bempensants (encara hi ha gent amb tendència a la bondat, ni que sigui una creença residual) s'han esgarrifat de la tendència d'en Donald a contemplar el negoci per damunt de tot i que pretengui enriquir-se una mica més transformant Gaza en un resort de luxe. Tot i que, si sabéssim que en Donald pixa a les nits en un vàter d'or massís... ¿de què ens sorprendíem?

És molt posssible que en Donald no hagi llegit massa obres de la literatura universal i, per tant, és gairebé segur que no ha llegit cap poesia de l'Enric Casasses, que és el poeta que va escriure allò de què l'or no embruta les mans i també va escriure: "Que tothom tingui de tot. Que ningú pugui
tenir-ho tot." Em diran, potser, que tal vegada en Donald sí que ha llegit, perquè fa poc se'n va anar a Anglaterra i va dinar amb el rei d'allà i abans de dinar va llegir un discurs on va parlar de Shakespeare i va anomenar molts altres grans poetes de l'anglofonia, i ho va fer amb l'aplom del qui se'ls ha llegit tots i li poden preguntar el que calgui, cosa que el rei anglès no va fer per educació o per si de cas.

A en Donald li agrada l'or i ara revestirà d'or la meitat de la Casa Blanca, que tal vegada haurem d'anomenar la Casa Daurada, o la Golden House si volen donar-se-les de políglotes, que sempre queda bé. Anomenar coses en anglès és, més o menys, com posar una làmina de pa d'or damunt les paraules que diem, com quan en Puigdemont diu "lawfare", per exemple. Pregunta al marge: hi deu haver mobles daurats al xaletet de Waterloo? Tal vegada l'aixeta de la pica per rentar-se les mans després de miccionar és daurada?

L'or, podria concloure, agermana traficants del món, egòlatres i nacionalistes de pelatge molt divers però alhora semblants, de manera que el traficant de Saimiri oerstedii, en Donald i en Carles, vès per on, podrien ser germans d'alguna manera i potser se'ls acudirà dir: amants de l'or, uniu-vos! que és un clam molt més apropiat per a aquests temps que vivim, tan daurats.

Comentarios

  1. El oro, las joyas, me sirven para salir del paso si me va mal la cosa. Las empeño y cuando me va bien, las desempeño. Decía la señora Lola Flores
    Saludos

    ResponderEliminar
  2. Te has olvidado de un detalle, LLUIS, hay quien lo único que desea es... un retiro dorado.
    Salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL FIN DE LA TERNURA

Hoy, por primera vez en mucho tiempo, he percibido algo parecido a la "movilización" de personas que no suelen ir a votar, lo hacen sin alma o piensan que la política es algo que no va con ellos, algo de gentes lejanas y distantes. Por primera vez en mucho tiempo he escuchado como dicen "ésta vez hay que ir a votar". Lo dicen al día siguiente de la aparición del señor Abascal en el programa de un tal Broncano, que solo vi una vez y no me gustó. Estas personas que ahora de repente sienten la importancia de ir a votar (y supongo que sí, que lo harán) no son personas que se preocupen mucho por las leyes más allá de las que les incumben directamente, ni acostumbran a reflexionar sobre el estado del mundo. Pero las palabras aguerridas de Abascal en la TV les han dado miedo. Creo que aparece un voto defensivo, un voto de protección. Una de estas personas duda más y suelta un mohín de disgusto: el problema es que los partidos de la izquierda nos mienten, luego no cumplen l...

EL NIÑO ANTE LA EDUCACIÓN EMOCIONAL

Nadie descubrirá nada nuevo si le cuento que el peso de lo irracional (e incluso de lo simbólico) en la vida del humano es superior al peso de lo racional. Las emociones y todo aquello que se mueve por la penumbra nos condicionan más que cualquier ejercicio de razonamiento. Quién me gusta y quien no, quién me cae mal o bien, porqué reacciono como lo hago ante la autoridad, la sumisión, la ira, la frustración y etc está severamente condicionado por mis vísceras. Cualquier acto de racionalizar mi conducta es loable y debe hacerse, justamente porqué no quiero nevegar atolondrado y dirigido por las respuestas irracionales. Por ideas como esta empezó a introducirse la educación emocional en las escuelas. Hay un motivo indiscutible: el niño que se siente mal, que está asustado o abatido y que sufre desequilibrios emocionales no podrá aprender del mismo modo que el niño sereno y equilibrado, el que se siente tranquilo, acogido y en paz. Es más: no podrá aprender, su mente no podrá centrarse e...

LA HUELGA DE LOS PISOS

Hace poco, un medio de izquierdas divulgó una recomendación para la clase trabajadora: intente usted por todos los medios posibles comprarse una vivienda, esa será su garantía de supervivencia en un mundo cada vez más salvaje. Entiendo la sugerencia, aunque también me produce cierto asombro. Si estamos hablando de comprarse una vivienda en un municipio sin "tensión" demográfica y con poca demanda, debe reconocerse que España está llena de viviendas asequibles. Hay viviendas por 50.000 euros en muchísimos pueblos de la España rural, o de las pequeñas ciudades de provincias. Pero si no es posible comprarse una casita en un pueblo sin tensión, ¿cómo lo hacemos? Ayer me contaban: un piso de 50 años sin reformar, en un edificio sin ascensor, 60 metros cuadrados, sin calefacción. En Cerdanyola del Vallès, a 17 quilómetros de Barcelona se vende por 240.000 euros. Y hay cola de compradores. Estos compradores irán al banco y pedirán una hipoteca, prometerán bajo estricto juramento por...