Ir al contenido principal

VOSTÈ NO ÉS D'AQUÍ


Vaig néixer a Barcelona, en un carreró estret del barri de la Ribera, llavors un barri pobre i avui un barri gentrificat i caríssim. Al llarg de la vida he transitat per diverses poblacions, gairebé sempre per les exigències laborals, per les oportunitats de feina, un altre vulgar emigrant.

Visc en una població del Vallès i, per tant, jo no sóc d'aquí. Em diuen que no passa res, ja que fan falta professionals del meu ram i per tant la meva presència està justificada. A vegades també em diuen que, pel meu accent, se'm nota que no soc d'aquí però no passa res, ja aniràs agafant l'accent. Jo, de vegades, em pregunto què passarà el dia que ja no facin falta professionals del meu ram en aquesta població del Vallès: em faran fora, em retornaran a Barcelona?

Quan vivia a Lleida vaig anar a parar a Oliana, un poble de l'Alt Urgell on hi ha la factoria de Taurus que atreu treballadors i treballadores de molts llocs, poble amb immigració i jaciments de restes de dinosaures que se solen presentar com a "dinosaures catalans". A la primera avaluació vaig haver de suspendre de llengua (catalana) un nen del poble, i la seva mare em va demanar una entrevista urgent. ¡Vaja! vaig celebrar jo: per fi una família que es mira el butlletí de notes! Per a un mestre, tenir una petita evidència de què la seva feina és valorada és tot un premi. La mare, tot i que correcta, em va recriminar que per culpa del meu català oriental havia suspès el seu fill, que parla català occidental. Vostè no és d'aquí, venia a dir-me, i per això no ens entén.

Vaig haver de demostrar-li amb documentació i dades que la mala nota no tenia res a veure amb la diferència entre les variants dialectals del català però ella, en acabar l'entrevista, em va fer saber, com qui no vol, que el seu marit i pare de la criatura suspesa de llengua catalana és regidor del poble per ERC i persona de família influent, com si diguéssim un prohom d'Oliana. Vaig somriure, és cert, i també és cert que a l'avaluació següent vaig aprovar el nen després de fer un exercici de creativitat avaluadora. Quan un no és d'aquí, perquè voldria més problemes? Si el nen mereixia un 4 i jo li vaig posar un 5, diguem que no vaig cometre un acte de prevaricació massa greu i, a canvi, estic segur que em vaig garantir un curs pacífic i amable, que era molt millor per a tothom i fins i tot per al sistema educatiu català, que prou feina té.

A la vegada, també vaig passar del 4 al 5 la nena rumanesa, els dos nens senegalesos, el nen i la nena magrebins i els tres llatinoamericans del Perú, l'Equador i Bolívia: el principi d'igualtat davant la norma és inviolable.

A la nena xinesa no li vaig haver de modificar la nota, perquè havia tret un 10, la millor nota de tota la classe. Vostè no és d'aquí, li hauria d'haver dit a la Mei-Yin. Els pares de la Mei-Yin tenien un basar al peu de la carretera que creua el poble, i temps després vaig descobrir que la nena duia petites joguines del basar a l'escola i les venia a l'hora del pati, i que es treia gairebé el salari mínim al cap del mes. Llavors sí que vaig haver de citar el seu pare a una entrevista, i li vaig exposar la situació: la Mei-Yin trafica amb les companyes i els companys, i si això trascendeix tindrem un problema. L'home, molt seriós, va ficar-se una mà a la butxaca i en va extreure un feix de bitllets molt robust. Va anar dipositant bitllets de 20 euros damunt la taula i em va preguntar: quant? 

No, miri, això no va així aquí, vostè no és d'aquí i no ho sap, però no puc acceptar suborns. Recordo la mirada d'estupor del pare de la Mei-Yin i després em vaig preguntar si no seria que, a aquell bon home, l'estratègia del suborn no li havia funcionat la mar de bé a Catalunya. Com havia aconseguit la llicència per la botiga? Com s'havia empadronat? Com havia convalidat el carnet de conduir per conduir el seu BMW amb matrícula alemanya? Com s'havia convertit en el proveïdor oficial de material escolar i d'oficina del municipi?

Miri, senyor, això aquí no funciona així, li he de demanar que es guardi els diners i que parlem de la Mei-Yin, de la seva conducta i de com podem corregir i millorar aquest hàbit que té, i que ens podria dur problemes amb les altres famílies...

L'home em va fer un gest indesxifrable, va recuperar els bitllets i se'ls va retornar a la butxaca. Es va aixecar, em va donar la mà i em va preguntar -amb molta educació: vostè no és d'aquí?


Comentarios

  1. Ja ja,que buen final inesperado, el de vd. no es de aquí, preguntando.Hasta el chino te lo pregunta,porque no entiende o no quiere entender. En fin,que le vamos hacer,hagas lo que hagas,siempre la misma pregunta.Vd. no es de aquí?
    Muy bueno.

    ResponderEliminar
  2. Significativamente, uno no sabe nunca de donde es. Tampoco es malo el carecer de señas de identidad, te da la libertad de no estar atado a las tradiciones.
    Salut

    ResponderEliminar
  3. Los que nacimos en un sitio y fuimos a vivir a otro nos sentimos un poco como ciudadanos del mundo. Viajar y leer ayuda mucho a superar el nacionalismo rancio, identitario y supremacista, del tipo que sea.
    Un saludo.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

10 AÑOS DE "CRÓNICA GLOBAL"

Este pasado mes de octubre se cumplieron 8 años del dislate: el referéndum, las manifestaciones, los contenedores quemados, la batallita de Urquinaona, las amenazas, ho tornarem a fer, los insultos. Ocho años del instante que más puso en riesgo eso tan delicado que es la convivencia en una sociedad compleja, quizás acomplejada, diversa y líquida. Alguien decidió que podía arriesgarlo todo por un sueño medieval y trasnochado, para un viaje alocado e insano y para el cual, por cierto, no habían previsto las alforjas ni reparado en gastos, ni calculado consecuencias. El acto de violencia de un niño malcriado y consentido. La culminación del proyecto en el referéndum del 1 de octubre de 2017 es un acto pueril y grotesco promovido por unos políticos irresponsables y embravecidos que jugaron con las emociones más bajas de la ciudadanía, ese cuerpo social al que ellos llamaron "pueblo catalán" en una clara alusión a una etapa predemocrática y para despertarles el ardor medieval, el ...

L'HOSPITALET DE LLOBREGAT SEGONS GARCÍA LÓPEZ O SEGONS ARDÈVOL MALLOL

Ens imaginarem dues reporteres a les quals se'ls encomana fer un treball periodístic sobre les llengües que es parlen en un territori concret. Posem per cas l'Hospitalet de Llobregat. Una de les dues reporteres es diu Pilar García López; l'altra, Laia Ardèvol i Mallol. La Pilar fa un retrat assèptic i objectiu del cas, se n'adona que la major part de la població parla en llengua castellana i afegeix que les persones immigrades s'apunten a la llengua castellana un cop han arribat al territori. Acompanya el reportatge amb dades sobre pobresa, renda per càpita, i etc: la conclusió no hi és, però el lector descobreix que la llengua té una relació directa amb el nivell econòmic. Dit d'una altra manera: la llengua castellana és la llengua de la classe baixa. La Laia Ardèvol no vol dir que la llengua castellana és la que parla la classe baixa, perquè la seva tesi (prèvia) és que la llengua castellana l'imposa un classe poderosa i dominant. La Laia Ardèvol també s...

GIL JOURDAN SUSPIRA

Gil Jourdan es un detective serio y delgado, más bien antipático y arrogante. Su ayudante, Libélula, un dipsomaníaco torpe, antiguo delincuente de poca monta, el responsable de las escenas cómicas. Les conocí hace muchísimos años, cuando leía por fascículos quincenales sus aventuras en la revista infantil Cavall Fort. Ahí descubrí el género policial, provisto de un cierto humor negro y sarcástico. Un género policial que se mezclaba con el de las aventuras, las sombras, los ricos malvados y avariciosos, los pringados de clase baja que trabajan para los ricos, los bajos fondos, las muertes intrigantes. Aquéllos cómics, que para mi entonces eran tebeos no solo forman parte de mi educación literaria si no también de la estética y, en cierto sentido, de la sentimental. La revista Cavall Fort publicó varios álbumes de Gil Jourdan bajo el nombre de Gil Pupil·la: Albert Jané, el fundador, director y traductor de la revista concebía el oficio de la traducción como una labor apostólica de la cos...