Ir al contenido principal

VOSTÈ NO ÉS D'AQUÍ


Vaig néixer a Barcelona, en un carreró estret del barri de la Ribera, llavors un barri pobre i avui un barri gentrificat i caríssim. Al llarg de la vida he transitat per diverses poblacions, gairebé sempre per les exigències laborals, per les oportunitats de feina, un altre vulgar emigrant.

Visc en una població del Vallès i, per tant, jo no sóc d'aquí. Em diuen que no passa res, ja que fan falta professionals del meu ram i per tant la meva presència està justificada. A vegades també em diuen que, pel meu accent, se'm nota que no soc d'aquí però no passa res, ja aniràs agafant l'accent. Jo, de vegades, em pregunto què passarà el dia que ja no facin falta professionals del meu ram en aquesta població del Vallès: em faran fora, em retornaran a Barcelona?

Quan vivia a Lleida vaig anar a parar a Oliana, un poble de l'Alt Urgell on hi ha la factoria de Taurus que atreu treballadors i treballadores de molts llocs, poble amb immigració i jaciments de restes de dinosaures que se solen presentar com a "dinosaures catalans". A la primera avaluació vaig haver de suspendre de llengua (catalana) un nen del poble, i la seva mare em va demanar una entrevista urgent. ¡Vaja! vaig celebrar jo: per fi una família que es mira el butlletí de notes! Per a un mestre, tenir una petita evidència de què la seva feina és valorada és tot un premi. La mare, tot i que correcta, em va recriminar que per culpa del meu català oriental havia suspès el seu fill, que parla català occidental. Vostè no és d'aquí, venia a dir-me, i per això no ens entén.

Vaig haver de demostrar-li amb documentació i dades que la mala nota no tenia res a veure amb la diferència entre les variants dialectals del català però ella, en acabar l'entrevista, em va fer saber, com qui no vol, que el seu marit i pare de la criatura suspesa de llengua catalana és regidor del poble per ERC i persona de família influent, com si diguéssim un prohom d'Oliana. Vaig somriure, és cert, i també és cert que a l'avaluació següent vaig aprovar el nen després de fer un exercici de creativitat avaluadora. Quan un no és d'aquí, perquè voldria més problemes? Si el nen mereixia un 4 i jo li vaig posar un 5, diguem que no vaig cometre un acte de prevaricació massa greu i, a canvi, estic segur que em vaig garantir un curs pacífic i amable, que era molt millor per a tothom i fins i tot per al sistema educatiu català, que prou feina té.

A la vegada, també vaig passar del 4 al 5 la nena rumanesa, els dos nens senegalesos, el nen i la nena magrebins i els tres llatinoamericans del Perú, l'Equador i Bolívia: el principi d'igualtat davant la norma és inviolable.

A la nena xinesa no li vaig haver de modificar la nota, perquè havia tret un 10, la millor nota de tota la classe. Vostè no és d'aquí, li hauria d'haver dit a la Mei-Yin. Els pares de la Mei-Yin tenien un basar al peu de la carretera que creua el poble, i temps després vaig descobrir que la nena duia petites joguines del basar a l'escola i les venia a l'hora del pati, i que es treia gairebé el salari mínim al cap del mes. Llavors sí que vaig haver de citar el seu pare a una entrevista, i li vaig exposar la situació: la Mei-Yin trafica amb les companyes i els companys, i si això trascendeix tindrem un problema. L'home, molt seriós, va ficar-se una mà a la butxaca i en va extreure un feix de bitllets molt robust. Va anar dipositant bitllets de 20 euros damunt la taula i em va preguntar: quant? 

No, miri, això no va així aquí, vostè no és d'aquí i no ho sap, però no puc acceptar suborns. Recordo la mirada d'estupor del pare de la Mei-Yin i després em vaig preguntar si no seria que, a aquell bon home, l'estratègia del suborn no li havia funcionat la mar de bé a Catalunya. Com havia aconseguit la llicència per la botiga? Com s'havia empadronat? Com havia convalidat el carnet de conduir per conduir el seu BMW amb matrícula alemanya? Com s'havia convertit en el proveïdor oficial de material escolar i d'oficina del municipi?

Miri, senyor, això aquí no funciona així, li he de demanar que es guardi els diners i que parlem de la Mei-Yin, de la seva conducta i de com podem corregir i millorar aquest hàbit que té, i que ens podria dur problemes amb les altres famílies...

L'home em va fer un gest indesxifrable, va recuperar els bitllets i se'ls va retornar a la butxaca. Es va aixecar, em va donar la mà i em va preguntar -amb molta educació: vostè no és d'aquí?


Comentarios

  1. Ja ja,que buen final inesperado, el de vd. no es de aquí, preguntando.Hasta el chino te lo pregunta,porque no entiende o no quiere entender. En fin,que le vamos hacer,hagas lo que hagas,siempre la misma pregunta.Vd. no es de aquí?
    Muy bueno.

    ResponderEliminar
  2. Significativamente, uno no sabe nunca de donde es. Tampoco es malo el carecer de señas de identidad, te da la libertad de no estar atado a las tradiciones.
    Salut

    ResponderEliminar
  3. Los que nacimos en un sitio y fuimos a vivir a otro nos sentimos un poco como ciudadanos del mundo. Viajar y leer ayuda mucho a superar el nacionalismo rancio, identitario y supremacista, del tipo que sea.
    Un saludo.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

ESTHER NIUBÓ NO ARRIBA A L'APROVAT

Després d'un any llarg de govern socialista a la comunitat catalana, em puc permetre avaluar alguns resultats o, com a mínim, expressar les sensacions que tinc. L'arribada de la senyora Niubó a la Conselleria d'educació me la vaig prendre amb una certa esperança, després d'haver vist les atzagaiades, els titubejos y les pamplines dels conselleres (i conselleres) anteriors, d'Esquerra Republicana de Catalunya. Quan ERC està al govern acusa la falta de persones preparades a les seves files i els alts càrrecs recauen en persones tan ben situades al partit com mancats d'experiència i poca formació. Però del PSC hom n'hauria d'esperar una mica més. I també cal esperar una sensibilitat social que, en algun moment o de tant tant ens faci pensar en el socialisme o, com a mínim en la socialdemocràcia. Amb l'educació està passant alguna cosa semblant al que passa amb la vivenda: que el problema creix, es fa gran, esdevé un tumor i no se sap per on agafar-lo. S...

ALGO DE LUZ CATALANA EN MIS OÍDOS

Lamento reconocerlo: no recuerdo cuál es el último grupo musical del pop-rock catalán que escuché y me gustó. Creo que debo retrotraerme a los buenos tiempos de Pau Riba (que no son todos los tiempos de Riba), a Jaume Sisa y algo de Adrià Puntí y algo de Albert Pla. Todo lo demás es un desierto o más bien el deseo de un desierto sonoro: antes de aporrear los oídos del sufrido pueblo catalán, muchos deberían haber optado por quedarse en silencio. Nunca comprenderé qué necesidad había de maltratar las orejas catalanas con "Els Pets", "Sopa de Cabra", y la lista de atrocidades posteriores que culmina con "Els Catarres". Lo de "Els Catarres" es muy sorprendente: uno de los grupos más anodinos e insípidos de la historia del pop disponen de varios discos y de... un libro que escribió Jordi Basté. Incomprensible. Muy mal debe de estar el panorama musical catalán para que se haga un libro sobre ese grupito de música bazofia que apenas anima una fiesta ma...

EL RETORN DEL PUIGDEMONT EMMASCARAT

Uns dies enrere, algú va divulgar un video creat amb Intel·ligència Artificial (mai millor dit), una escena de dos o tres segons en la qual una senyora que s'assembla a na Sílvia Orriols dispara a un senyor que s'assembla a en Carles Puigdemont. Li dispara per l'esquena i ell cau mort, de cara a terra. No se sap res de l'autoria de l'escena, força maldestra per altra banda. I, encara que l'andròmina anomenada "Junts" diu que denunciarà Orriols per delicte d'odi, vés a saber d'on ha sortit l'esguerro. El cas, però, és que el senyor Puigdemont, que s'adorm i badalla a Brussel·les, ha volgut demostrar que està viu i ha convocat una reunió a Perpinyà per decidir si continuen donant suport al Psoe o ja no. Dit d'una latra manera: en Carles vol exposar que no estaba muerto, estaba de parranda (a Perpinyà).  Segons la premsa nacionalista, resulta que deu (deu!) alcaldes de Junts el van anar a veure i li van exigir, amb amenaces, que deixé...