SALVADOR EL PRUDENT

S'ha acomplert un any de le darreres eleccions catalanes, les que van assenyalar el final de l'hegemonia independentista i van posar fi a més de deu anys de gesticulació ridícul i de vergonya, per no parlar de l'atemptat greu a la democràcia i a la convivència que van perpetrar els governets indepes. 

L'arribada de Salvador Illa a la presidència va obrir una finestra. Potser tan sols una escletxa, ja ho veurem. Perquè tret dels breus governs "tripartits" de Maragall i Montilla, la trista Catalunya ha estat gestionada pel nacionalcatolicisme corrupte de Pujol o pel seu epígon delirant de l'independentisme populista. És a dir: des de les primeres eleccions autonòmiques el 1980 (fa 45 anys) hi ha hagut 37 anys de govern de dreta nacionalista: una xifra esgarrifosa que dibuixa una Catalunya més aviat tronada i incapaç del relleu i, per tant, presenta un país anòmal i molt coix de democràcia: la democràcia no son tan sols les urnes i els recomptes de vots. Això que Tocqueville havia explicat tan bé fa més de 150 anys mai no ha arribat del tot a Catalunya. I, en aquest sentit, l'alternança als governs d'Espanya presenta un Estat molt més evolucionat i madur que la Catalunya entotsolada. La lletania nacionalista ha estat massa llarga i massa feixuga.

Tot i això, hi ha qui veu en Salvador Illa l'inici d'una certa normalització que caldrà seguir atentament per veure si es consolida. Però també, després d'un any, hi ha qui tem un excés de prudència en Illa. Aquesta prudència té alguna cosa a veure amb el seu caràcter i el seu tarannà com a polític, i és innegable que Illa és persona de pacte i acord i conciliació (o reconciliació), però molts esperàvem una fermesa que no s'acaba de manifestar. Poso un exemple molt petit: a Catalunya Ràdio (emissora pública) hi ha un programa on se segueix cridant "Puta Espanya", segurament en nom de la broma i de la llibertat que tant li agrada, també a Isabel Díaz Ayuso. Si bé és cert que el programa desapareixerà aviat, el més probable és que es pengin les gravacions i que es mantinguin a la web per temps indefinit. Els mitjans de comunicació públics catalans necessiten una actualització urgent.

Es podria argumentar que el pacte de govern amb ERC obliga Illa a mantenir un to correcte amb el nacionalisme i tolerància amb l'independentisme, i diàleg entre totes les sensibilitats i etzètera, però també és cert que tanta prudència xoca amb el relleu que la ciutadania ha votat, un canvi llargament esperat i del qual s'esperava més visibilitat després dels anys d'agressió excloent, xenòfoba i autoritària que han practicat els presidents independentistes sense cap mirament i amb discursos antidemocràtics mig puerils i mig grotescos. I, sobretot, cal recuperar la gestió de la cosa pública, oblidada i víctima del deixament delictiu que ha practicat el nacionalisme. No caldria compensar aquesta meitat de la ciutadania que no és independentista i que s'ha vist ignorada pels seus representants?

La prudència d'Illa, d'altra banda, sofreix el càstig i els problemes de tots els prudents i els equidistants. No tan sols l'electorat socialista i constitucionalista lamenta la falta de fermesa en la recuperació dels valors, símbols i discurs constitucional i democràtic: la premsa nacionalista més furibunda l'ataca despietadament, acusant-lo d'agent espanyolitzador, de destructor de les essències pàtries i proposa tota mena d'accions desestabilitzadores. Les columnes de la premsa patriòtica es lliuren a una labor destructiva i alarmista que sol emprar el to de les ultradretes globals més desacomplexades. Una editorial de Vilaweb demanava considerar Illa igual que Mazón i fer-li la vida impossible. En resum: la prudència sembla més aviat tebiesa o debilitat que no agrada a ningú. Voler acontentar l'independentisme furiós és una pèrdua de temps i d'oportunitats per fer pedagogia de la democràcia.

El diàleg entre les diverses sensibilitats és un valor democràtic i la venjança no ho és: en aquest sentit sí que encerta Illa. Però és important visibilitzar el canvi i l'alternança que hem votat i que ens mereixem.