Ir al contenido principal

SALVADOR EL PRUDENT


S'ha acomplert un any de le darreres eleccions catalanes, les que van assenyalar el final de l'hegemonia independentista i van posar fi a més de deu anys de gesticulació ridícul i de vergonya, per no parlar de l'atemptat greu a la democràcia i a la convivència que van perpetrar els governets indepes. 

L'arribada de Salvador Illa a la presidència va obrir una finestra. Potser tan sols una escletxa, ja ho veurem. Perquè tret dels breus governs "tripartits" de Maragall i Montilla, la trista Catalunya ha estat gestionada pel nacionalcatolicisme corrupte de Pujol o pel seu epígon delirant de l'independentisme populista. És a dir: des de les primeres eleccions autonòmiques el 1980 (fa 45 anys) hi ha hagut 37 anys de govern de dreta nacionalista: una xifra esgarrifosa que dibuixa una Catalunya més aviat tronada i incapaç del relleu i, per tant, presenta un país anòmal i molt coix de democràcia: la democràcia no son tan sols les urnes i els recomptes de vots. Això que Tocqueville havia explicat tan bé fa més de 150 anys mai no ha arribat del tot a Catalunya. I, en aquest sentit, l'alternança als governs d'Espanya presenta un Estat molt més evolucionat i madur que la Catalunya entotsolada. La lletania nacionalista ha estat massa llarga i massa feixuga.

Tot i això, hi ha qui veu en Salvador Illa l'inici d'una certa normalització que caldrà seguir atentament per veure si es consolida. Però també, després d'un any, hi ha qui tem un excés de prudència en Illa. Aquesta prudència té alguna cosa a veure amb el seu caràcter i el seu tarannà com a polític, i és innegable que Illa és persona de pacte i acord i conciliació (o reconciliació), però molts esperàvem una fermesa que no s'acaba de manifestar. Poso un exemple molt petit: a Catalunya Ràdio (emissora pública) hi ha un programa on se segueix cridant "Puta Espanya", segurament en nom de la broma i de la llibertat que tant li agrada, també a Isabel Díaz Ayuso. Si bé és cert que el programa desapareixerà aviat, el més probable és que es pengin les gravacions i que es mantinguin a la web per temps indefinit. Els mitjans de comunicació públics catalans necessiten una actualització urgent.

Es podria argumentar que el pacte de govern amb ERC obliga Illa a mantenir un to correcte amb el nacionalisme i tolerància amb l'independentisme, i diàleg entre totes les sensibilitats i etzètera, però també és cert que tanta prudència xoca amb el relleu que la ciutadania ha votat, un canvi llargament esperat i del qual s'esperava més visibilitat després dels anys d'agressió excloent, xenòfoba i autoritària que han practicat els presidents independentistes sense cap mirament i amb discursos antidemocràtics mig puerils i mig grotescos. I, sobretot, cal recuperar la gestió de la cosa pública, oblidada i víctima del deixament delictiu que ha practicat el nacionalisme. No caldria compensar aquesta meitat de la ciutadania que no és independentista i que s'ha vist ignorada pels seus representants?

La prudència d'Illa, d'altra banda, sofreix el càstig i els problemes de tots els prudents i els equidistants. No tan sols l'electorat socialista i constitucionalista lamenta la falta de fermesa en la recuperació dels valors, símbols i discurs constitucional i democràtic: la premsa nacionalista més furibunda l'ataca despietadament, acusant-lo d'agent espanyolitzador, de destructor de les essències pàtries i proposa tota mena d'accions desestabilitzadores. Les columnes de la premsa patriòtica es lliuren a una labor destructiva i alarmista que sol emprar el to de les ultradretes globals més desacomplexades. Una editorial de Vilaweb demanava considerar Illa igual que Mazón i fer-li la vida impossible. En resum: la prudència sembla més aviat tebiesa o debilitat que no agrada a ningú. Voler acontentar l'independentisme furiós és una pèrdua de temps i d'oportunitats per fer pedagogia de la democràcia.

El diàleg entre les diverses sensibilitats és un valor democràtic i la venjança no ho és: en aquest sentit sí que encerta Illa. Però és important visibilitzar el canvi i l'alternança que hem votat i que ens mereixem.

Comentarios

  1. En ocasiones creo que no gobierna. Sin embargo, le tengo más fe que a todos los anteriores. Quizá porque ha estudiado filosofía, que no es lo mismo que ser filósofo, sino simplemente que tiene unos conocimientos humanísticos que le deberían dar ventaja sobre el resto de oponentes.
    No le veo mala fe, si lo comparo con otros ejemplares que he visto pulular a lo largo de estos años, e intuyo que le ha tocado bailar en una época compleja, poco proclive al diálogo.
    Que tenga suerte y fortuna, de ella dependerá la nuestra.

    ResponderEliminar
  2. Este buena persona,prudente,con voz suave,la verdad es que por ahora no ha hecho nada,de los problemas que tiene Cataluña.El nacionalcatolicista de Pujol,con lo pequeño que es,ya le hubiese metido mano a los trenes por lo menos.
    Cuando trabajaba,lo vi inagurar institutos y piscinas

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. En su asiento del Parlament, se le ve timido, mirando por encima de las gafas,no queriendo ofender.Hay que tenerlos más puestos(con perdon) .Sobretodo con el trilero de Sánchez, que representa el gobierno central,hay que imponerse,de lo contrario se lo come y hará con él lo que quiera.Illa,olvida el peso de Cataluña en la economía española, lo que representa.

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

1 DE OCTUBRE, EFEMÉRIDE DE LA TRAGEDIA

Hemos llegado al 1 de octubre de 2025. 8 años del referéndum y de la república de los 8 segundos, 8 años de la cúspide de eso que se llama "procés", quizás para homenajear a "El proceso" de Kafka y que, a día de hoy, sabemos que fue un sarpullido nacionalista y derechón que supo disfrazarse de cosa espontánea y popular, democrática y divertida, y a cuya promoción inmisericorde se entregaron los medios catalanes, tanto los públicos como los privados. Salvando honorosas excepciones, parecía que la prensa lo tenía claro y TV3, clarísimo: lo que mola, lo que toca y lo más guay es ser independentista. Es muy posible que, los mismos medios que fueron entusiastas del independentismo ocho años atrás, hoy soslayen la efeméride, la disimulen un poco, la trasvistan de objeto extraño que ha cruzado los cielos al atardecer o lo pinten de suceso antropológico, como si en la plaza mayor de Vic alguien se hubiese arrancado a bailar una sardana fuera de programa. También es posible ...

ESPADALER I LA MEMÒRIA DE LA MEDIOCRITAT

Quan Convergència i Unió es va descompondre, la part anomenada Unió es va fondre en el no res, com quan una botiga de barri abaixa la persiana per sorpresa i desapareix i mai més no s'ha vist l'amo, i el dependent encara el busca perquè li deu els dos darrers mesos del salari. Cal recordar els casos Pallerols i Pretòria, que tenen alguna cosa a veure amb la putrefacció d'aquell partit menut i capgròs ara ja, afortunadament, difunt. Unió no tenia apenes afiliats, tan sols tenia dirigents. Afiliar-se a Unió significava ascendir vertiginosament i, amb moltes probabilitats, aconseguir un carguito al govern regional. Com a mínim, una discreta Direcció General o un Cap de Departament.  A França, per aconseguir un càrrec públic de certa rellevància cal haver passat pels estudis de l'Escola d'Administració. A Catalunya n'hi havia prou amb el carnet d'Unió, que era la via més directa. La veritat és que Unió Democràtica de Catalunya sempre va ser un ens ambigu i estr...

LA DEPILACIÓ I EL MÓN ESTRANY

Sortir a caminar pel carrer per tenir una estona de reflexió en pau ja no és el que era. Els carrers i els vorals de les carreteres son plens de missatge que ens assalten, missatges difícils d'interpretar, quan no son críptics. Dissabte, a la carretera que transita des d'un Vallès a l'altre, vaig trobar els rastres d'algí que havia transitat el mateix camí però proveït d'un esprai de color negre i que havia deixat frases: El bilingüisme és la mort. El peix gran es menja el petit. No és bilingüisme, és substitució. La teoria de la Gran Substitució ha arribat a Catalunya, i fa molt de temps que viu entre nosaltres. En el cas català, la gran susbtitució és un fenomen lingüístic. Algú té molta por que la llengua de la seva mare ja no sigui la llengua dels seus fills, tot i que podria ser que la llengua de la seva mare sigui, precisament, la llengua dels seus fills i que els esforços que hom ha fet per passar del castellà dels pares al català dels convergents es revertei...