Ir al contenido principal

CRÒNICA DE L'AMNÈSIA

Els antics grecs pensaven que l'amnèsia era un regal dels déus: res millor que l'oblit del passat per sentir-se bé amb un mateix, tranquil i amb la consciència neta. D'això tracta el llibre de Geraldine Schwarz, néta d'alemanys que van simpatitzar amb Hitler i el nazisme o que, simplement, van mirar a una altra banda i al capdavall no eren jueus, tot allò no els afectava i fins i tot els podia beneficiar, no calia preocupar-se'n. Els indiferents, els tebis, els mitläufer en alemany. A molts els van anar bé les coses durant el període nazi i fins i tot després d'ell, fent-se l'orni o àdhuc negant cap mena de simpatia envers el règim, un cop derrotat per milions de bombes procedents dels països de la democràcia liberal i del sòviet.

El paper dels indiferents sembla clau per comprendre com pot existir i sobreviure un règim totalitari i brutal durant anys i mentre viola els drets humans sense cap contemplació. El franquisme, salvant les distàncies necessàries, sobrevisqué també per aquest motiu. Quantes famílies no van prosperar sota la dictadura de Franco? Quants negocis? Fins i tot grans indústries i entitats diverses, com ara Òmnium Cultural, van prosperar sota el règim de Franco.

Molts anys més tard, i altra vegada salvant distàncies, el "procés" ens va plantejar una proposta totalitària i xenòfoba, i molts s'hi van apuntar o, simplement, es van mostrar indiferents, equidistants, tebis. No veien cap problema en secundar idees supremacistes, en titllar de colons els andalusos o els murcians que viuen a Catalunya, en aplaudir les ocurrències de la deportació als Monegros, en aplaudir els insults als "botiflers", als qui, sent catalans, no ens apuntàvem a la barbàrie antidemocràtica i antiliberal que fou el procés independentista. TV3 es va omplir de tertulians i de "puta Espanya" i aquí no passa res, som molt democràtics i progressistes, no hi ha cap mal en reclamar la sobirania sota l'argument nacionalista, l'essencialisme és natural i legítim.

La democràcia no es mor quan apareix un líder totalitari: es mor quan hi ha una població que el tolera i l'admet, i troba normal que es divideixi i s'estigmatitzi el diferent, al qui s'acusa de tots els mals: Espanya ens roba, els immigrants ens odien i no volen aprendre el català ni volen ballar sardanes. Durant els anys més estrictes del "procés" els que inicialment eren indiferents es van anar decantant i van acabar a les files del sentiment nacionalista i reclamaven referèndums, o afirmaven que hi havia un 80% de la població favorable al referèndum. Part de les esquerres catalanes van aplaudir el procés i el trobaven progressista i bonic, i no dubtaven en qualificar-nos de fatxes o de feixistes als catalans que no volíem saber res d'un moviment autoritari, nacionalista, essencialista, excloent i antipàtic. En alguns mesos, si haguessin pogut, ens haurien deportat. I hi hauria hagut una majoria silenciosa que ho hauria tolerat sense gaire problemes. Els mitläufer catalans, que ara despengen les banderes estrellades i fan veure que allò no estava ben fet i que se'n desentenen, van estar a punt de col·laborar amb una atrocitat. Un cop més.







Comentarios

  1. No conozco ningún patriota que no tenga dinero en Suiza. La demostración más evidente la tenemos en toda la familia de ex-honorable.
    Salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

UNA MUJER AMBICIOSA 25 AÑOS DESPUÉS DE NEVENKA

 A veces tengo la impresión de estarme paseando por la vida como un diletante, alguien que pasea y observa sin tener nada especial que hacer. Estoy leyendo el librito de Josep Pla "Madrid. El advenimiento de la República" que empieza justamente así: contando que se pasea por Madrid sin nada que hacer y que, además, Madrid no le gusta nada, excepto por un clima tonificante y mucho más sano que el del mediterráneo. En Madrid se come mal, dice Pla. Aunque luego matiza: la vida cultural es mucho más interesante que de la Barcelona y hay buenas exposiciones de arte. Josep Pla tiene 30 y pico años cuando se pasea por Madrid con desdén y aburrido. Para su suerte, el 14 de abril de 1931 le pilla en Madrid y todo deviene mucho más interesante: a las tres y media de la tarde, Pla observa como la bandera tricolor asciende por el mástil del Palacio de Comunicaciones. La vida es tediosa hasta que deja de serlo, y en cuanto deja de serlo uno ya no se pasea: uno vive, de repente, y siente c...

MERCÈ, EN UNA MANIFESTACIÓ 40 ANYS MÉS TARD

Em trobo la Mercè, de pura casualitat, al punt de trobada amb les companyes que hem anat a la manifestació. Amb la Mercè vam estudiar junts, fa 40 anys, i després cadascú va fer el seu camí, o el camí que ens vam trobar i que tal vegada no era ben bé el nostre. Algun misteri de la natura ens permet reconèixer-nos. Ella ja s'ha jubilat i jo m'he d'esperar una mica, però tot i jubilada ha decidit anar a la manifestació dels docents. Sonen xiulets i onegen pancartes i arriba la flaira de la pólvora, aquesta gent de la CGT sempre porten pólvora. Tal vegada l'anarquisme sense pólvora no s'entendria. Fa 40 anys, quan la Mercè i jo estudiàvem a la Universitat, també eren temps de reivindicacions i de lluites, i si no vaig errat ens vam conèixer justament perquè tots dos protestàvem, ja que feiem especialitats diferents. Apenes recordo les reivindicacions de fa 40 anys, vagament les protestes per la imminència del Pla Bolonya i altres ocurrències del poder. Sí que recordo q...

RECUPERI'S AVIAT, CONSELLERA NIUBÓ

Benvolguda Senyora Consellera Esther Niubó: Recuperi's aviat i torni a la feina amb energia, perquè l'educació pública està en mal estat i pateix molt. Son molts anys de deixament i de falta d'inversió, d'ocurrències, de titubejos, de canvis legislatius desproveïts de pressupost, moments de retallades salvatges i molta demora per recuperar allò que vam perdre. Anys i panys amb l'alumnat allotjat en mòduls de formigó com si sortíssim d'una guerra, mòduls que s'instal·laren com a provisionals però que s'han fet definitius. Canvis metodològics poc meditats i sense evidències científiques que han dut al retrocés en els resultats, incapacitat per al diàleg amb el cos de docents, augment vertiginós d'una burocràcia estèril.  El tram autonòmic del sou del cos de docents fa 19 anys que està congelat. Mentre que els sous dels directius no han parat d'augmentar: com vostè ja sap, el professorat català està al capdavall de la llista autonòmica en salaris, m...