Ir al contenido principal

CRÒNICA DE L'AMNÈSIA

Els antics grecs pensaven que l'amnèsia era un regal dels déus: res millor que l'oblit del passat per sentir-se bé amb un mateix, tranquil i amb la consciència neta. D'això tracta el llibre de Geraldine Schwarz, néta d'alemanys que van simpatitzar amb Hitler i el nazisme o que, simplement, van mirar a una altra banda i al capdavall no eren jueus, tot allò no els afectava i fins i tot els podia beneficiar, no calia preocupar-se'n. Els indiferents, els tebis, els mitläufer en alemany. A molts els van anar bé les coses durant el període nazi i fins i tot després d'ell, fent-se l'orni o àdhuc negant cap mena de simpatia envers el règim, un cop derrotat per milions de bombes procedents dels països de la democràcia liberal i del sòviet.

El paper dels indiferents sembla clau per comprendre com pot existir i sobreviure un règim totalitari i brutal durant anys i mentre viola els drets humans sense cap contemplació. El franquisme, salvant les distàncies necessàries, sobrevisqué també per aquest motiu. Quantes famílies no van prosperar sota la dictadura de Franco? Quants negocis? Fins i tot grans indústries i entitats diverses, com ara Òmnium Cultural, van prosperar sota el règim de Franco.

Molts anys més tard, i altra vegada salvant distàncies, el "procés" ens va plantejar una proposta totalitària i xenòfoba, i molts s'hi van apuntar o, simplement, es van mostrar indiferents, equidistants, tebis. No veien cap problema en secundar idees supremacistes, en titllar de colons els andalusos o els murcians que viuen a Catalunya, en aplaudir les ocurrències de la deportació als Monegros, en aplaudir els insults als "botiflers", als qui, sent catalans, no ens apuntàvem a la barbàrie antidemocràtica i antiliberal que fou el procés independentista. TV3 es va omplir de tertulians i de "puta Espanya" i aquí no passa res, som molt democràtics i progressistes, no hi ha cap mal en reclamar la sobirania sota l'argument nacionalista, l'essencialisme és natural i legítim.

La democràcia no es mor quan apareix un líder totalitari: es mor quan hi ha una població que el tolera i l'admet, i troba normal que es divideixi i s'estigmatitzi el diferent, al qui s'acusa de tots els mals: Espanya ens roba, els immigrants ens odien i no volen aprendre el català ni volen ballar sardanes. Durant els anys més estrictes del "procés" els que inicialment eren indiferents es van anar decantant i van acabar a les files del sentiment nacionalista i reclamaven referèndums, o afirmaven que hi havia un 80% de la població favorable al referèndum. Part de les esquerres catalanes van aplaudir el procés i el trobaven progressista i bonic, i no dubtaven en qualificar-nos de fatxes o de feixistes als catalans que no volíem saber res d'un moviment autoritari, nacionalista, essencialista, excloent i antipàtic. En alguns mesos, si haguessin pogut, ens haurien deportat. I hi hauria hagut una majoria silenciosa que ho hauria tolerat sense gaire problemes. Els mitläufer catalans, que ara despengen les banderes estrellades i fan veure que allò no estava ben fet i que se'n desentenen, van estar a punt de col·laborar amb una atrocitat. Un cop més.







Comentarios

  1. No conozco ningún patriota que no tenga dinero en Suiza. La demostración más evidente la tenemos en toda la familia de ex-honorable.
    Salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA SANTA CODICIA, O EL BBVA SE QUIERE ZAMPAR AL SABADELL

Mientras el Partido Popular se atraganta con eso del aborto, Trump le concede una prórroga al colonialismo en Palestina y se acerca el extraño cometa 3I Atlas, el BBVA sigue intentando comerse al Banco de Sabadell. Las trifulcas y los sinsabores de la banca me interesan menos que el fútbol, que ya es decir, pero lo cierto es que las campañas de ambos bancos promueven muchas risas. Ambos se empeñan en mostrarnos sus buenas obras y maneras, las ventajas de estar a su lado y lo bonito que es tener acciones en las empresas del asunto financiero. La usura se presenta como un bello cuerpo bondadoso y deseable. Definitivamente: nuestra sociedad perdió cualquier atisbo de valores cristianos por más que alguien afirme que Europa se construyó sobre los restos del cristianismo. Eso del banco grande que pretende comerse al pequeño me entusiasma: aflora un sinfín de eslóganes etéreos o incluso metafísicos para convencer a los accionistas, y por otra parte, el cantautor Albert Pla, que nació en Saba...

LA IGNORANCIA ESTÁ DE ENHORABUENA

Unos días atrás, en la terraza de una bar de barrio pobre en donde suelo parar de camino a casa después del trabajo escuché la conversación entre dos obreros jubilados, a día de hoy más preocupados por las cosas de su salud que por las de España. Uno de ellos le contó al otro que el "motobolismo" de  las personas mayores es más lento que el de los jóvenes. Sonreí para mis adentros pero no me reí de ellos: uno ha aprendido que se debe ser comprensivo con esas gentes que nacieron en la España triste y cruel de Franco y que no tuvieron más oportunidades que una sola: la de trabajar de peones en cualquier fábrica o taller, sin haber recibido una educación digna. A esas gentes se lo negaron casi todo cuendo fureon niños y jóvenes, aunque sí les dieron la opción de ir a los toros o al fútbol. Por la misma razón por la que es inmoral reirse de la ignorancia de esa generación y de esos hombres de barrio bajo, construído para sacar las familias de las chabolas, se debe acusar a esas v...

EL MESTRE I MARGARIDA (O BULGÀKOV SEGONS RIGOLA)

Reconec que tornar a comprar entrades per al teatre en català suposa un acte de fe. Després de veure alguns ridículs estrepitosos al Teatre Nacional, amb actors i actrius procedents de les sèries de Tv3 que declamen com si fóssim cent anys enrere, no m'era fàcil comprar les entrades per a "El Mestre i Margarida" al Lliure. Si m'hi vaig decidir és, sobretot, perquè l'obra és una adaptació de Mikhail Bulgàkov, l'autor de "El Mestre i Margarida", un text fàustic i fascinant. Una de les millors novel·les del segle XX que he llegit i un dels autors més fascinants no tan sols de la literatura russa si no de la universal. La novel·la de Bulgàkov, escrita el 1941, no es va publicar fins al 1967. No era un autor ben vist a la URSS i, de fet, escriure i agradar al poder no ha estat mai una tasca fàcil (si exceptuem els autors indepes que, com la senyora Rahola i tants d'altres, publicaven obres agradables per a les autoritats). En altres textos, Bulgàkov p...