Ir al contenido principal

UNA DIPUTADA AMB SAMARRETA I MISSATGE

 


La senyora diputada sol dur samarretes amb missatge. Ha de proclamar les seves idees, preferències i manies per allà on vagi. Suposo que actua així en nom de la llibertat individual, que deu creure la més sagrada de totes. Pel que explica la premsa, el seu vot afirmatiu a la investidura de Salvador Illa s'ha hagut de treballar: la diputada és un os dur de pelar. Però ja ens adverteix de lluny de com les gasta i de què pensa. "Orgull antifeixista", diuen aquestes lletres blanc sobre negre, gòtiques, les mateixes que usaven per escriure "Einsatzgruppe" als uniformes. Ignorància o mala fe en la coincidència? No ho sabrem mai.

Fa uns anys, un professor de l'institut duia només samarretes reivindicatives: el rostre de Jordi Cuixart, banderes antifeixistes, eslògans de l'univers CUP, que és molt amant del textil serigrafiat. Alguns alumnes s'havien queixat del bombardeig propagandístic del professor, que no tolerava cap discrepància ideològica. Ultraesquerra, idependentista, anticapitalista. La tapa del seu ordinador portàtil estava coberta per adhesius reivindicatius de mig món: Front Polisario, Palestina, indigenisme de Guatemala, Chiapas. Aquell ordinador era un compendi de totes les lluites que ell considerava justes i que necessitava explicar. No obstant això, els adhesius permetien veure el logotip de l'aparell. En efecte, un Apple llustrós.

Als alumnes no se'ls escapava el detall:

-El anticapitalista lleva un Apple de 2.000 leuros -em van dir.

El Departament d'Educació, després de la pandèmia, va cedir un ordinador portàtil a cada docent, de marca xinesa. El professor de les samarretes amb missatge se'l va mirar i va fer que no amb el cap, condescendent. Hi va renunciar. Preferia dur el seu Apple cobert d'enganxines, la col·lecció completa dels cromos progressistes. Que se sàpiga qui soc sense que calgui preguntar-me, devia pensar.

M'hagués agradat -com a hipòtesi- que algun dia arribés un professor amb eslògans de Vox o d'Aliança catalana a l'institut. Què hauria dit el nostre professor de les samarretes antifeixistes? Hauria defensat la llibertat individual en aquest cas i s'hauria abstingut de dir-li res? És molt probable que no, que en aquest cas ja no es pugués aplicar el principi de la llibertat. El conflicte sempre és aquí, entre la igualtat i la llibertat. Si algú hagués gosat dir-li al nostre professor reivindicatiu que en nom de la neutralitat i de la igualtat deixés les samarretes amb missatge a casa, hauria proferit crits per la llibertat, àdhuc per la llibertat de càtedra. A veure qui és el guapo que li ho discuteix.

El nostre professor no sabia que s'assemblava mot a Isabel D. Ayuso quan crida "¡libertad!" des del balcó del palau, de la mateixa manera que la senyora diputada de l'orgull antifeixista no sap que, en la seva samarreta, jo hi veig la grafia dels Einsatzgruppe. Quan hom té raó sempre i està per sobre del bé i del mal, no està per orgues.

Comentarios

  1. Hay una diferencia con Ayuso,que el profesor se mueve en un entorno de menores,donde el principio de la neutralidad,es esencial.los niños tienen padres, de diferente pensar. Sólo la irresponsabilidad del momento y de este profesor,puede entender una cosa así. No vivió los momentos difíciles de los primeros años de la democracia,donde un padre con ideas atrasadas podía tomar una acción violenta.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A mi no se me ha pasado nunca por la cabeza llevar camisetas con eslóganes en clase (ni en ninguna otra parte). Y no solo eso: si expreso mis ideas políticas lo hago de un modo asertivo y respetuoso.

      Eliminar
  2. A mí lo que me gusta es que los críos de 14 ya puedan votar en ER, eso si, trabajar no, eso no porque no dignifica, pero votar con conocimiento de causa y forma, eso si que pueden.
    Estos señores son irrespetuosos hasta con ellos mismos, no les permiten presentarse a las listas como cabezas de grupo, les falta experiencia, dicen los de Heribert Barrera, lo que no dicen es lo fáciles que son de manipular con catorce añitos, y lo bien que va haciéndoles creer que sus votos son libres.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL PROCÉS HO VA ESPATLLAR TOT

Escola d'un perifèria molt perifèrica, allà on la ciutat perd el nom i esdevé camp de runes i matoll sense botànica. Siluetes de polígons industrials, el so llunyà dels camions que venen d'Eslovènia i van a Polònia, alguns del quals encara lluen dibuixos metàl·lics de valquíries i amazones nues fets amb un antic aerògraf. No és fàcil descobrir el grup de cases que anomenen "el barri", en un pedent geperut més enllà de les naus industrials. És un grup de blocs de tres o quatre plantes, construït de pressa i corrents a finals dels setanta, tot i que les darreres construccions no tenen més de vint anys, aquells anys en què la construcció era l'esport nacional i havia consens: qualsevol pot fer-se ric si compra i després lloga, si compra i després ven. A l'escola que hi ha al capdavall del barri no hi ha més de cent alumnes, però s'hi compten més de trenta nacionalitats. Divideixo els alumnes en grups de quatre per fer una activitat de llengua catalana i me n&

EL DESIG DE SER VASSALLS

Al meu poble hi ha festa major i tendeixo a recloure'm a casa, a l'espera que passi, com el poruc s'aixopluga durant la tempesta. Malgrat tot  he de sortir a comprar al súper i per tant em topo colles de diables, de trabucaires, de castellers. Mai no he entès la cosa dels castells i menys encara després de saber que una nena enxaneta ha estat uns quants dies a l'hospital per una caiguda esgarrifosa. Em temo que ser enxaneta deu ser el càstig que s'imposa a la canalla que es porta malament a casa o que treu males notes a l'escola. Diables i trabucaires es vesteixen amb robes d'abans de la Il·lustració i així reivindiquen aquell passat feudal que tant agrada per aquestes terres nostàlgiques, quan érem vassalls del senyor comte o del bisbe d'Urgell. És el desig de ser vassall, que es fa incomprensible al segle XXI però que es manifesta cada any. Aquest estiu, al poble de Talamanca, han reeditat la performance lamentable que reviu la batalla, i hom es disfre

TODOS CONTRA LA INMIGRACIÓN

La inmigración es el gran problema. Diluye nuestra cultura y nuestra identidad, nos quitan lo nuestro, nos imponen sus costumbres y sus lenguas, se llevan las subvenciones públicas. Para defender lo nuestro, debemos expulsar a los de fuera. Y luego todo estará resuelto, como por arte de magia. Es mejor expulsar a los inmigrantes que tener la varita de Harry Potter. Me quedo atónito ante la estupidez de ese mensaje, que va calando como una lluvia fina y penetra las pieles como la garrapata. En Cataluña llevamos ya muchos años escuchando barbaridades contra los charnegos, que ahora se llaman ñordos. En Cataluña sabemos bastante bien de qué trata ese discurso. Pero la estupidez abarca el mundo, desde el Cabo de Hornos hasta el desierto de Gobi. Cuando la natalidad decae en Europa y todo el mundo sabe que lo que llamamos Europa colapsará dentro de 20 años por falta de ciudadanía joven y en edad laboral, siguen proponiendo más y mejores fronteras. Los países que se enriquecieron con el expo