Ir al contenido principal

UNA DIPUTADA AMB SAMARRETA I MISSATGE

 


La senyora diputada sol dur samarretes amb missatge. Ha de proclamar les seves idees, preferències i manies per allà on vagi. Suposo que actua així en nom de la llibertat individual, que deu creure la més sagrada de totes. Pel que explica la premsa, el seu vot afirmatiu a la investidura de Salvador Illa s'ha hagut de treballar: la diputada és un os dur de pelar. Però ja ens adverteix de lluny de com les gasta i de què pensa. "Orgull antifeixista", diuen aquestes lletres blanc sobre negre, gòtiques, les mateixes que usaven per escriure "Einsatzgruppe" als uniformes. Ignorància o mala fe en la coincidència? No ho sabrem mai.

Fa uns anys, un professor de l'institut duia només samarretes reivindicatives: el rostre de Jordi Cuixart, banderes antifeixistes, eslògans de l'univers CUP, que és molt amant del textil serigrafiat. Alguns alumnes s'havien queixat del bombardeig propagandístic del professor, que no tolerava cap discrepància ideològica. Ultraesquerra, idependentista, anticapitalista. La tapa del seu ordinador portàtil estava coberta per adhesius reivindicatius de mig món: Front Polisario, Palestina, indigenisme de Guatemala, Chiapas. Aquell ordinador era un compendi de totes les lluites que ell considerava justes i que necessitava explicar. No obstant això, els adhesius permetien veure el logotip de l'aparell. En efecte, un Apple llustrós.

Als alumnes no se'ls escapava el detall:

-El anticapitalista lleva un Apple de 2.000 leuros -em van dir.

El Departament d'Educació, després de la pandèmia, va cedir un ordinador portàtil a cada docent, de marca xinesa. El professor de les samarretes amb missatge se'l va mirar i va fer que no amb el cap, condescendent. Hi va renunciar. Preferia dur el seu Apple cobert d'enganxines, la col·lecció completa dels cromos progressistes. Que se sàpiga qui soc sense que calgui preguntar-me, devia pensar.

M'hagués agradat -com a hipòtesi- que algun dia arribés un professor amb eslògans de Vox o d'Aliança catalana a l'institut. Què hauria dit el nostre professor de les samarretes antifeixistes? Hauria defensat la llibertat individual en aquest cas i s'hauria abstingut de dir-li res? És molt probable que no, que en aquest cas ja no es pugués aplicar el principi de la llibertat. El conflicte sempre és aquí, entre la igualtat i la llibertat. Si algú hagués gosat dir-li al nostre professor reivindicatiu que en nom de la neutralitat i de la igualtat deixés les samarretes amb missatge a casa, hauria proferit crits per la llibertat, àdhuc per la llibertat de càtedra. A veure qui és el guapo que li ho discuteix.

El nostre professor no sabia que s'assemblava mot a Isabel D. Ayuso quan crida "¡libertad!" des del balcó del palau, de la mateixa manera que la senyora diputada de l'orgull antifeixista no sap que, en la seva samarreta, jo hi veig la grafia dels Einsatzgruppe. Quan hom té raó sempre i està per sobre del bé i del mal, no està per orgues.

Comentarios

  1. Hay una diferencia con Ayuso,que el profesor se mueve en un entorno de menores,donde el principio de la neutralidad,es esencial.los niños tienen padres, de diferente pensar. Sólo la irresponsabilidad del momento y de este profesor,puede entender una cosa así. No vivió los momentos difíciles de los primeros años de la democracia,donde un padre con ideas atrasadas podía tomar una acción violenta.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A mi no se me ha pasado nunca por la cabeza llevar camisetas con eslóganes en clase (ni en ninguna otra parte). Y no solo eso: si expreso mis ideas políticas lo hago de un modo asertivo y respetuoso.

      Eliminar
  2. A mí lo que me gusta es que los críos de 14 ya puedan votar en ER, eso si, trabajar no, eso no porque no dignifica, pero votar con conocimiento de causa y forma, eso si que pueden.
    Estos señores son irrespetuosos hasta con ellos mismos, no les permiten presentarse a las listas como cabezas de grupo, les falta experiencia, dicen los de Heribert Barrera, lo que no dicen es lo fáciles que son de manipular con catorce añitos, y lo bien que va haciéndoles creer que sus votos son libres.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA TEORÍA DE LA SIMULACIÓN

Les voy a hablar de la teoría de la simulación pero empezaré por hablarles del misterioso B. Traven (¿quizás Bruno Traven?), del que jamás se supo gran cosa. Se sabe, eso sí, que es el guionista de "El tesoro de Sierra Madre", la película de John Huston de 1948. Se ha especulado con que B. Traven fuera uno de los muchos nombres que un tal Ret Marut, actor, escritor y anarquista alemán que se empleó a fondo en no dejar rastros de su verdadera identidad y en escribir poesía y panfletos subversivos. Se las ingenió para colocarle el guión de la película a los cineastas americanos sin llegar a revelar ni tan solo su aspecto: la única foto que se le atribuye es dudosa y parece ser que obtenida por la policía londinense en 1923, cuando le arrestaron por un altercado anarquista. En alguna de sus muchas detenciones afirmó ser nacido en los Estados Unidos de América y concretamente en la ciudad de San Francisco. Se sospecha que alegó este nacimiento porque era consciente de que todos l...

CUELGAMUERTOS

Por lo visto, a Franco se le ocurrió la idea de encargar su mausoleo en el año de 1940. Lo terminaron en 1958, esa basílica horrenda denominada el "Valle de los Caídos", arquitectura brutalista del fascismo. A los arquitectos totalitarios les gusta mucho el hormigón de grandes dimensiones. Las cosas grandes que deben compensar sus egos y ese ansia por parecer enormes que compensa su pequeñez. A la pequeñez que te devuelve el espejo le opones grandes piezas de hormigón, así actúan los dictadores. Al año siguiente se ordenó el traslado de miles de cadáveres de víctimas de la guerra para rellenar el espacio tras las capillas. El traslado de cadáveres se prolongó hasta 1983. Sí, lo han leído bien: hasta 1983. Hay 33.846 esqueletos emparedados en la basílica, la basílica que visitan los turistas, por donde circulan los monjes y los niños del coro, esos niños cantores que nos remiten al otro templo del franquismo, el monasterio de Montserrat con sus trifulcas pederastas a medio inv...

LA INVASIÓN DE LOS BÁRBAROS

Quizás alguien conoce o recuerda el poema de Kavafis en el que espera la llegada inminente de los bárbaros. Esperando a los bárbaros, se titula. Es un texto que se debe leer despacio y pensando en cada verso. En el poema, el emperador y su gobierno suspenden la actividad, convencidos de que los bárbaros tomarán el control enseguida y proclamarán sus nuevas leyes. Pero pasa el tiempo y los bárbaros no llegan. Finalmente, alguien descubre que los bárbaros no existen. Los dos últimos versos del poema dicen así: ¿Y qué va a ser de nosotros ahora sin bárbaros? Esta gente, al fin y al cabo, era una solución. El fantástico novelista J.M. Coetzee escribió una novela con el mismo título, Esperando a los bárbaros, algunos años más tarde. La novela toma el espíritu del texto de Kavafis para contar la historia de un magistrado en una zona de frontera. El imperio inventa la amenaza de los bárbaros desatando una espiral de violencia, racismo y crueldad. El protagonista presencia la brutalidad de los...