Ir al contenido principal

SANTA MARTA ROVIRA DEL SANT RETORN

De Vic havies de ser...

Recordo els esgarips de na Marta Rovira el dia abans de sortir pitant cap a Suïssa: "Ens quedarem a lluitar fins al final! Fins al final!". Mentre deia aquestes emotives paraules, properes al martirologi i entre gemecs, na Marta duia el bitllet a Ginebra guardat al moneder, ben plegadet, que no es perdi. Com el relicari de la mamà.

Ahir na Marta va tornar de Ginebra, uns anys més tard. Algú em podria dir amb quins recursos ha viscut en la ciutat més cara d'Europa? I, amb el mateix to que llavors, ha proclamat -també sanglotant, també emocionada: He tornat per acabar la feina que vaig deixar a mitges! La veritat és que la promesa sona molt amenaçadora, un xic bíblica, com una venjadora d'una pel·li d'en Tarantino, la núvia groga de Kill Bill. A diferència de la núvia del cinema, freda i certera, na Marta és passional i maldestra. Ambdues, però, acumulen una gran dosi d'odi al cor. El de na Marta és patriòtic i parla en nom del poble, dels súbdits de vells cabdills llegendaris. Quan era petita, na Marta va escoltar la "Història de Catalunya en cançons". De gran, no ha llegit Habermas.

Ella deu saber què vol el poble. Aquest poble que, en cada votació, la vota menys. Te'n recordes, Marta?

Ens podem creure a na Marta del Sant Retorn? Ha tornat per tornar-ho a fer? A fer què, exactament? Impossible respondre les preguntes. En tot cas, quan va prometre quedar-se fins al final va resultar que l'endemà ja corria, cames ajudeu-me, cap al país dels rellotges de cucut.

El cinisme i l'emotivitat de na Marta ens fan témer que ens trobem davant d'una líder mentidera i xunga, obscura, opaca. La política té un component passional, és obvi. Però la política és raó i mesura, la recerca del millor per a la majoria. La líder d'una agrupació cada cop més minoritària no té dret a decidir (ho sento) què és el que vol la majoria. Una majora que ja ha decidit a les urnes del juny. No et vam votar, Marta. Recorda-ho perquè és rellevant. No estem vivint ancorats al 2017, com sembla que fas tu. Les catalanes i els catalans hem passat pàgina i no volem tornar a patir les excentricitats i els capricis antidemocràtics dels processistes que tant de mal vau fer.

Marta Rovira podria ser un exemple del pitjor de la política, aquella que tan sols pensa en el benefici personal més egocèntric, que sol ser cosa de persones mediocres i immadures. El nacionalisme sol acollir aquesta mena de persones, que justifiquen la seva mediocritat rere banderes i mites predemocràtics i s'omplen la boca amb paraules hipòcrites. No em puc imaginar la senyora Rovira exposant arguments racionals ni exposant projectes polítics amb to dialogant, sense crits.

Marta Rovira és, sens dubte, la pitjor versió del que pot ser la política, quan es fa propaganda patriòtica  i tan sols es pretén enganyar el votant més ingenu. Per mantenir una fantasia impotent? A la cançoneta tediosa dels "exiliats" -simples fugats- hi ha una produnda maldat o una profunda ignorància (i també pot haver-hi totes dues coses alhora): el procés només va generar frustració als seus acòlits i malestar a la societat. El nacionalisme sempre du desgràcia. El desig de reiteració de Rovira és un desig de dolor per al altres.



Comentarios

  1. Oh, flor geminada de la nostra arrel polític, brotada en el fértil terreny de l'afamada terra, que amb la teva dolça mel has alimentat les ànimes dels més necessitats. Els teus pètals, embolcallats en la llum de la saviesa, han il·luminat el camí de la justícia. Amb la teva arrel, fermament clavada en els valors de la llibertat, has sostengut l'edifici de la nostra societat. Oh, dona de cor noble i ànima pura, la història recordarà eternament la teva gesta.

    Que Déu, els sants arcàngels, la llum de la nostra Verge Maria, i les ànimes del purgatori us assisteixin en la vostra empresa de beneficiar la nostra pàtria i d'extirpar-ne les viles mans d'Espanya, sempre propensa, des de Gifré el Pilós, a truncar la nostra història.

    Amén

    ResponderEliminar
  2. Marta acabarà sent un malnom, al pas que anem. Pero no deia que plegava aquesta senyora.
    Santa Marta tiene tren, pero no tiene tranvía, Si no fuera por la zona, caramba Santa Marta moriría, ¡ay ombe!. Amén.

    ResponderEliminar
  3. Llegué a odiarla por el mal que hizo a este país vivo en una comunidad,donde la división era clara, al igual que la forma de expresarla,ellos con violencia y satisfacción en sus rostros,de que habían conseguido algo grande.
    Saludos
    grande.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

SAN FERNÁNDEZ, MÁRTIR Y MARIANO

Foto: El Triangle El señor Fernández (Jorge Fernández) va dando charlas piadosas y presenta su libro "El tiempo de María. Apariciones marianas en España, Francia y Portugal." A la espera de su juicio por múltiples fechorías durante su época como ministro (camino del martirio sanchista y por consiguiente de la santidad), el devoto político redacta un texto sobre milagros y apariciones y lo presenta por las parroquias de España, como la de Sant Jordi en el barrio barcelonés de Vallcarca. Esta parroquia es conocida por ser el núcleo de las agrupaciones más rancias y conservadoras del catolicismo catalán. El chascarrilo viene solo: Vallacarca, la parroquia carca. Cada uno debe escribir sobre lo que conoce bien, y Jorge sabe bien de lo que habla cuando habla de milagros. Él mismo ha sido bendecido por algunos milagros que, graciosamente, Nuestro Señor le ha concedido. Ustedes recordarán al ángel Marcelo, el que le guiaba hasta encontrar un agujerito en donde aparcar el coche, que ...

EL HOMBRE QUE ARREGLA LOS TRENES

Hay un hombre, en Cataluña (bueno, en Bélgica ahora mismo), que arreglará el asunto de los trenes en un pispás. Solucionará los líos de Cercanías, no habrá accidentes, subirá los salarios a los trabajadores y repartirá chicles y caramelos a los usuarios. En verano, serán helados de limón o de naranja. Cada 11 de septiembre, dará un chupito de ratafía a todo aquél viajero que lleve algún símbolo patriótico en su atuendo. Si es mujer, será chupito sin alcohol de Aromas de Montserrat. Por la megafonía siempre sonarán canciones muy catalanas, himnos reconfortantes y cancioncillas de Lluís Llach (jamás de Joan Manuel Serrat, por supuesto). En efecto: el hombrecito de Waterloo no ha tardado mucho en contar que, con él al mando y Dios mediante la independencia catalana, nada de eso sucedería y todo iría de maravilla. Hay que ser bastante zafio para soltar un sandez de este tipo cuando tenemos a un maquinista muerto y un montón de heridos: no parece que sea lo más elegante. Quizás el señorito ...

LA SOLITUD DE L'INDEPENDENTISTA

Gràcies a un grup independentista de vocació solitària ("Nosaltres sols") he descobert que existeix un documental, "Ícaro: la semana en llamas", que els independentistes voldrien censurar. Però com que no ho poden fer, arremeten contra Filmin, la plataforma de cinema que el té penjat. Fins al 31 de gener, data en què ja no hi serà i data en la que estava programada la seva desparició. Dona't de baixa de Filmin, criden, que es fotin. La veritat és que soc subscriptor de Filmin des de gairebé el començament de la seva singladura entre les plataformes del cinema i em sembla la millor proposta per als amants del cinema, sense cap mena de dubte. He viscut moltes hores de plaer gràcies a Filmin, tot i que el seu catàleg sigui inabastable en una sola vida. Crec que Filmin és l'única raó que em du a lamentar la meva mortalitat, ja que és difícil trobar altres arguments en favor de la vida eterna. Per a mi, la glòria és un sofà i una pantalla amb accés al catàleg de ...