Ir al contenido principal

SANTA MARTA ROVIRA DEL SANT RETORN

De Vic havies de ser...

Recordo els esgarips de na Marta Rovira el dia abans de sortir pitant cap a Suïssa: "Ens quedarem a lluitar fins al final! Fins al final!". Mentre deia aquestes emotives paraules, properes al martirologi i entre gemecs, na Marta duia el bitllet a Ginebra guardat al moneder, ben plegadet, que no es perdi. Com el relicari de la mamà.

Ahir na Marta va tornar de Ginebra, uns anys més tard. Algú em podria dir amb quins recursos ha viscut en la ciutat més cara d'Europa? I, amb el mateix to que llavors, ha proclamat -també sanglotant, també emocionada: He tornat per acabar la feina que vaig deixar a mitges! La veritat és que la promesa sona molt amenaçadora, un xic bíblica, com una venjadora d'una pel·li d'en Tarantino, la núvia groga de Kill Bill. A diferència de la núvia del cinema, freda i certera, na Marta és passional i maldestra. Ambdues, però, acumulen una gran dosi d'odi al cor. El de na Marta és patriòtic i parla en nom del poble, dels súbdits de vells cabdills llegendaris. Quan era petita, na Marta va escoltar la "Història de Catalunya en cançons". De gran, no ha llegit Habermas.

Ella deu saber què vol el poble. Aquest poble que, en cada votació, la vota menys. Te'n recordes, Marta?

Ens podem creure a na Marta del Sant Retorn? Ha tornat per tornar-ho a fer? A fer què, exactament? Impossible respondre les preguntes. En tot cas, quan va prometre quedar-se fins al final va resultar que l'endemà ja corria, cames ajudeu-me, cap al país dels rellotges de cucut.

El cinisme i l'emotivitat de na Marta ens fan témer que ens trobem davant d'una líder mentidera i xunga, obscura, opaca. La política té un component passional, és obvi. Però la política és raó i mesura, la recerca del millor per a la majoria. La líder d'una agrupació cada cop més minoritària no té dret a decidir (ho sento) què és el que vol la majoria. Una majora que ja ha decidit a les urnes del juny. No et vam votar, Marta. Recorda-ho perquè és rellevant. No estem vivint ancorats al 2017, com sembla que fas tu. Les catalanes i els catalans hem passat pàgina i no volem tornar a patir les excentricitats i els capricis antidemocràtics dels processistes que tant de mal vau fer.

Marta Rovira podria ser un exemple del pitjor de la política, aquella que tan sols pensa en el benefici personal més egocèntric, que sol ser cosa de persones mediocres i immadures. El nacionalisme sol acollir aquesta mena de persones, que justifiquen la seva mediocritat rere banderes i mites predemocràtics i s'omplen la boca amb paraules hipòcrites. No em puc imaginar la senyora Rovira exposant arguments racionals ni exposant projectes polítics amb to dialogant, sense crits.

Marta Rovira és, sens dubte, la pitjor versió del que pot ser la política, quan es fa propaganda patriòtica  i tan sols es pretén enganyar el votant més ingenu. Per mantenir una fantasia impotent? A la cançoneta tediosa dels "exiliats" -simples fugats- hi ha una produnda maldat o una profunda ignorància (i també pot haver-hi totes dues coses alhora): el procés només va generar frustració als seus acòlits i malestar a la societat. El nacionalisme sempre du desgràcia. El desig de reiteració de Rovira és un desig de dolor per al altres.



Comentarios

  1. Oh, flor geminada de la nostra arrel polític, brotada en el fértil terreny de l'afamada terra, que amb la teva dolça mel has alimentat les ànimes dels més necessitats. Els teus pètals, embolcallats en la llum de la saviesa, han il·luminat el camí de la justícia. Amb la teva arrel, fermament clavada en els valors de la llibertat, has sostengut l'edifici de la nostra societat. Oh, dona de cor noble i ànima pura, la història recordarà eternament la teva gesta.

    Que Déu, els sants arcàngels, la llum de la nostra Verge Maria, i les ànimes del purgatori us assisteixin en la vostra empresa de beneficiar la nostra pàtria i d'extirpar-ne les viles mans d'Espanya, sempre propensa, des de Gifré el Pilós, a truncar la nostra història.

    Amén

    ResponderEliminar
  2. Marta acabarà sent un malnom, al pas que anem. Pero no deia que plegava aquesta senyora.
    Santa Marta tiene tren, pero no tiene tranvía, Si no fuera por la zona, caramba Santa Marta moriría, ¡ay ombe!. Amén.

    ResponderEliminar
  3. Llegué a odiarla por el mal que hizo a este país vivo en una comunidad,donde la división era clara, al igual que la forma de expresarla,ellos con violencia y satisfacción en sus rostros,de que habían conseguido algo grande.
    Saludos
    grande.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VISCA LA NOSTRA TRIBU PURA I CATALANA! (UNA RESPOSTA A L'ANDREU BARNILS DE VILAWEB)

La situació lamentable de l'educació pública (pels seus resultats tan baixos i pel malestar de docents i de famílies) porta alguns periodistes, pensadors i divulgadors a repensar l'escola catalana. En Gregorio Luri, al qui sempre recordo atent i agut en les seves crítiques i les seves propostes, qüestiona els models educatius des de la mirada del pedagog que analitza els canvis didàctics, les atzagaiades, les ocurrències que sovint ens cauen al damunt (l'educació emocional, Innovamat, i un etc molt llarg).  Però també hi ha qui, molt lluny de les reflexions pedagògiques dels pensadors com Luri, proposa altres solucions des d'una perspectiva més tribal, més essencialista. Fa pocs dies, un periodista de "Vilaweb", impasible el ademán , va fer una proposta que es veia venir: es tracta de crear dues línies paral·leles d'escola pública (tal com es fa al País Basc). Una línia d'escola en català, monolingüe, i una altra línea d'escola en castellà. I que c...

LA BRIGADA INFANTIL DE LA ULTRADERECHA

Las madres y los padres de mis alumnos son personas de entre 30 y 40 años, de modo que todos ellos (en especial los autóctonos) pasaron por la educación democrática, en la que se les educó en valores cívicos, en gestión de las emociones, en ciudadanía, en la importancia de la participación. Pero es evidente que este "background" contiene algunos errores o no es apreciable. Las madres y los padres suelen ser reivindicativos, pero solo para reivindicar los derechos de sus hijos e hijas y para cuestionar el trabajo de los docentes. Cabe concretar algo relevante: la mayoría de las familias inmigrantes suelen ser más empáticas y colaboradoras que las autóctonas. Suelen mostrar un mayor respeto por las instituciones como la escuela. Hasta cierto punto no me parece mal que la gente sea crítica: debemos ser analíticos y protestar cuando es necesario. Pero... Pero... tengo varios alumnos en la clase que han suspendido todas las evaluaciones hasta el día de hoy, todos los exámenes y, s...

LOS VÍNCULOS DÉBILES (A NOELIA CASTILLO)

Los sociólogos y los psicólogos hablan de la importancia de los vínculos débiles: aquéllas personas con quienes tenemos una relación que no es de una gran amistad ni de amor ni de parentesco. Conocidos, vecinos, compañeros de trabajo. Estas relaciones, a pesar de su debilidad, nos permiten funcionar en el día a día, resolver pequeños asuntos y llevar una buena vida. A veces me pregunto si mis alumnos y alumnas forman parte de estas relaciones débiles y tiendo a creer que así es: afectan a mi vida cotidiana durante varias horas al día, hay multitud de interacciones más o menos funcionales por ambas partes y, sin embargo, el vínculo es débil en el sentido de que, en cuánto yo deje de ser su profesor, a final de curso, el vínculo se desvanecerá. Lo opuesto a los vínculos débiles son los poderosos, los familiares, de los que no podemos desprendernos si no es mediante un acto abrupto y más o menos violento pero que, aún así, siempre siguen ahí. Estoy pensando en el caso de Noelia Castillo, ...