Ir al contenido principal

SANTA MARTA ROVIRA DEL SANT RETORN

De Vic havies de ser...

Recordo els esgarips de na Marta Rovira el dia abans de sortir pitant cap a Suïssa: "Ens quedarem a lluitar fins al final! Fins al final!". Mentre deia aquestes emotives paraules, properes al martirologi i entre gemecs, na Marta duia el bitllet a Ginebra guardat al moneder, ben plegadet, que no es perdi. Com el relicari de la mamà.

Ahir na Marta va tornar de Ginebra, uns anys més tard. Algú em podria dir amb quins recursos ha viscut en la ciutat més cara d'Europa? I, amb el mateix to que llavors, ha proclamat -també sanglotant, també emocionada: He tornat per acabar la feina que vaig deixar a mitges! La veritat és que la promesa sona molt amenaçadora, un xic bíblica, com una venjadora d'una pel·li d'en Tarantino, la núvia groga de Kill Bill. A diferència de la núvia del cinema, freda i certera, na Marta és passional i maldestra. Ambdues, però, acumulen una gran dosi d'odi al cor. El de na Marta és patriòtic i parla en nom del poble, dels súbdits de vells cabdills llegendaris. Quan era petita, na Marta va escoltar la "Història de Catalunya en cançons". De gran, no ha llegit Habermas.

Ella deu saber què vol el poble. Aquest poble que, en cada votació, la vota menys. Te'n recordes, Marta?

Ens podem creure a na Marta del Sant Retorn? Ha tornat per tornar-ho a fer? A fer què, exactament? Impossible respondre les preguntes. En tot cas, quan va prometre quedar-se fins al final va resultar que l'endemà ja corria, cames ajudeu-me, cap al país dels rellotges de cucut.

El cinisme i l'emotivitat de na Marta ens fan témer que ens trobem davant d'una líder mentidera i xunga, obscura, opaca. La política té un component passional, és obvi. Però la política és raó i mesura, la recerca del millor per a la majoria. La líder d'una agrupació cada cop més minoritària no té dret a decidir (ho sento) què és el que vol la majoria. Una majora que ja ha decidit a les urnes del juny. No et vam votar, Marta. Recorda-ho perquè és rellevant. No estem vivint ancorats al 2017, com sembla que fas tu. Les catalanes i els catalans hem passat pàgina i no volem tornar a patir les excentricitats i els capricis antidemocràtics dels processistes que tant de mal vau fer.

Marta Rovira podria ser un exemple del pitjor de la política, aquella que tan sols pensa en el benefici personal més egocèntric, que sol ser cosa de persones mediocres i immadures. El nacionalisme sol acollir aquesta mena de persones, que justifiquen la seva mediocritat rere banderes i mites predemocràtics i s'omplen la boca amb paraules hipòcrites. No em puc imaginar la senyora Rovira exposant arguments racionals ni exposant projectes polítics amb to dialogant, sense crits.

Marta Rovira és, sens dubte, la pitjor versió del que pot ser la política, quan es fa propaganda patriòtica  i tan sols es pretén enganyar el votant més ingenu. Per mantenir una fantasia impotent? A la cançoneta tediosa dels "exiliats" -simples fugats- hi ha una produnda maldat o una profunda ignorància (i també pot haver-hi totes dues coses alhora): el procés només va generar frustració als seus acòlits i malestar a la societat. El nacionalisme sempre du desgràcia. El desig de reiteració de Rovira és un desig de dolor per al altres.



Comentarios

  1. Oh, flor geminada de la nostra arrel polític, brotada en el fértil terreny de l'afamada terra, que amb la teva dolça mel has alimentat les ànimes dels més necessitats. Els teus pètals, embolcallats en la llum de la saviesa, han il·luminat el camí de la justícia. Amb la teva arrel, fermament clavada en els valors de la llibertat, has sostengut l'edifici de la nostra societat. Oh, dona de cor noble i ànima pura, la història recordarà eternament la teva gesta.

    Que Déu, els sants arcàngels, la llum de la nostra Verge Maria, i les ànimes del purgatori us assisteixin en la vostra empresa de beneficiar la nostra pàtria i d'extirpar-ne les viles mans d'Espanya, sempre propensa, des de Gifré el Pilós, a truncar la nostra història.

    Amén

    ResponderEliminar
  2. Marta acabarà sent un malnom, al pas que anem. Pero no deia que plegava aquesta senyora.
    Santa Marta tiene tren, pero no tiene tranvía, Si no fuera por la zona, caramba Santa Marta moriría, ¡ay ombe!. Amén.

    ResponderEliminar
  3. Llegué a odiarla por el mal que hizo a este país vivo en una comunidad,donde la división era clara, al igual que la forma de expresarla,ellos con violencia y satisfacción en sus rostros,de que habían conseguido algo grande.
    Saludos
    grande.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

1 DE OCTUBRE, EFEMÉRIDE DE LA TRAGEDIA

Hemos llegado al 1 de octubre de 2025. 8 años del referéndum y de la república de los 8 segundos, 8 años de la cúspide de eso que se llama "procés", quizás para homenajear a "El proceso" de Kafka y que, a día de hoy, sabemos que fue un sarpullido nacionalista y derechón que supo disfrazarse de cosa espontánea y popular, democrática y divertida, y a cuya promoción inmisericorde se entregaron los medios catalanes, tanto los públicos como los privados. Salvando honorosas excepciones, parecía que la prensa lo tenía claro y TV3, clarísimo: lo que mola, lo que toca y lo más guay es ser independentista. Es muy posible que, los mismos medios que fueron entusiastas del independentismo ocho años atrás, hoy soslayen la efeméride, la disimulen un poco, la trasvistan de objeto extraño que ha cruzado los cielos al atardecer o lo pinten de suceso antropológico, como si en la plaza mayor de Vic alguien se hubiese arrancado a bailar una sardana fuera de programa. También es posible ...

ESPADALER I LA MEMÒRIA DE LA MEDIOCRITAT

Quan Convergència i Unió es va descompondre, la part anomenada Unió es va fondre en el no res, com quan una botiga de barri abaixa la persiana per sorpresa i desapareix i mai més no s'ha vist l'amo, i el dependent encara el busca perquè li deu els dos darrers mesos del salari. Cal recordar els casos Pallerols i Pretòria, que tenen alguna cosa a veure amb la putrefacció d'aquell partit menut i capgròs ara ja, afortunadament, difunt. Unió no tenia apenes afiliats, tan sols tenia dirigents. Afiliar-se a Unió significava ascendir vertiginosament i, amb moltes probabilitats, aconseguir un carguito al govern regional. Com a mínim, una discreta Direcció General o un Cap de Departament.  A França, per aconseguir un càrrec públic de certa rellevància cal haver passat pels estudis de l'Escola d'Administració. A Catalunya n'hi havia prou amb el carnet d'Unió, que era la via més directa. La veritat és que Unió Democràtica de Catalunya sempre va ser un ens ambigu i estr...

LA DEPILACIÓ I EL MÓN ESTRANY

Sortir a caminar pel carrer per tenir una estona de reflexió en pau ja no és el que era. Els carrers i els vorals de les carreteres son plens de missatge que ens assalten, missatges difícils d'interpretar, quan no son críptics. Dissabte, a la carretera que transita des d'un Vallès a l'altre, vaig trobar els rastres d'algí que havia transitat el mateix camí però proveït d'un esprai de color negre i que havia deixat frases: El bilingüisme és la mort. El peix gran es menja el petit. No és bilingüisme, és substitució. La teoria de la Gran Substitució ha arribat a Catalunya, i fa molt de temps que viu entre nosaltres. En el cas català, la gran susbtitució és un fenomen lingüístic. Algú té molta por que la llengua de la seva mare ja no sigui la llengua dels seus fills, tot i que podria ser que la llengua de la seva mare sigui, precisament, la llengua dels seus fills i que els esforços que hom ha fet per passar del castellà dels pares al català dels convergents es revertei...