LA NOSTRA SÍLVIA, NA SÍLVIA ORRIOLS

Imagen generada por una IA

Fa temps que segueixo les aventures i desventures de la senyora Orriols, Sívia Orriols. La batllessa de Ripoll malgrat tots els entrebancs. Cal admetre que és una figura única del panorama polític català, amb una imatge cuidada d'outsider i àdhuc de víctima del sistema, completament fora del relat oficial que comparteixen la majoria dels partits convencionals (excepte Vox).

Cal aturar-se un instant en el seu verb: prosòdia exquisida, lèxic més aviat anacrònic, cert gust per la floritura poètica i per l'adjectiu inesperat. Parla amb un to seriós molt proper a la ira, com si en qualsevol moment anés a explotar. Llenguatge duríssim i immisericorde contra allò que combat: la mesquinesa dels partits i, especialment, el perill de la pèrdua d'identitat cultural catalana enfront de les onades immigrades. En aquest sentit, tan sols seria una versió patriòtica de Vox, amb qui diu compartir gran part del programa exceptuant la qüestió catalana. Orriols irromp al panorama de la política local des d'un independentisme post-processista molt dolgut per la traïció dels seus líders, contra Puigdemont i contra Junqueras.

Em pregunto si la Sïlvia Orriols és autèntica o és un producte acuradament estudiat i preparat des d'algun obscur think tank utradretà, i no arribo a cap conclusió certa. Al final, m'inclino per sospitar que hi ha una part de cada opció. És obvi que no es pot muntar un partit d'abast català sense inversors, diners i xarxes que el sostinguin. Tal vegada algú es va adonar del potencial d'Orriols i va decidir invertir-hi. Si a les primeres eleccions regionals a les que es va presentar va obtenir 2 diputats (i 14 regidors en tot el territori), avui en dia les estimacions de vot la situen entre la segona i la tercera força en unes futures eleccions.

Un ascens vertiginós que té atemorit el partit de Puigdemont, des de fa temps perdut en terra ignota i dividit entre els nostàlgics de Convergència, pragmàtics i de centre-dreta, i els encara seguidors del president fugitiu, incapaços de formular un discurs creïble i de proposar un model sòcio econòmic per a Catalunya. En aquest dilema, el pobre Jordi Turull, tan mediocre com gris, no deixa de perdre posicions.

En el darrer escenari probable d'unes eleccions, l'ascens d'Aliança Catalana es correspòn al descens vertical de Junts, que podria passar a ser la cinquena força a Catalunya, empatada amb el Partit Popular. Un panorama ben galdós per als hereus del partit de Pujol, que fou hegemònic durant gairebé dues dècades.

Potser per aquest motiu, el discurs d'Orriols es modula i abandona les posicions independentistes arrauxades del principi, i ara focalitza la veu en el discurs contra la immigració. Algú l'ha advertit que l'independentisme ja no és sexy i ara, enlloc de fixar-se en Espanya cal assenyalar el burka. No deixa de ser un simple matís, ja que sempre es parla del mateix: la presservació de la identitat "nacional" catalana, la llengua, les tradicions, el cristianisme. Alhora, Orriols lluita contra la despesa pública, assenyala el dispensi en càrrecs públics "innecessaris", l'excés en ajudes socials als desafavorits i formula, sense dir-ho, la urgència d'una "prioritat nacional" però naturalment catalana. Cal ajudar primer els nostres desafavorits, diu, però tinc la impressió que no li interessen els desafavorits de cap mena de condició, nacionalitat ni religió. El discurs d'Orriols s'inscriu en la més estricta ultradreta (o dreta alternativa, segons la nomenclatura d'Andrew Marantz per referir-se al moviment MAGA i els seus satèl·lits).

¡Els satèl·lits! Vet aquí l'element que falta per analitzar el fenomen i el seu ascens vesrtiginós -com a mínim en expectatives electorals. Seguir a Sílvia Orriols per les xarxes m'ha permès (per obra i gràcia de l'algoritme) anar descobrint la miríada de petites organitzatcions, youtubers i canals de difusió digital que, d'una manera o d'una altra, se situen en la seva òrbita ideològica tot i que, molt sovint, no ho fan explícit i s'inscriuen en l'univers antidemocràtic, essencialista, contra les institucions o a favor de la "recristianització" d'Occident sense una adscripció concreta. Un denominador comú d'aquests elements difusors d'ideologia sol ser, precisament, la no-adscripció a cap partit i l'atac al conjunt de tots. Un conjunt on Aliança Catalana no hi és, ja que el partit d'Orriols està fora de pecat: mai no ha governat ni ha comès el pecat mortal de pactar amb la resta de forces convencionals.

En aquest sentit, Aliança Catala apareix com una organització virginal, molt més que Vox, que pacta la seva participació en governs regionals sense massa vergonya. Orriols no es casa amb ningú i manté que no ho farà, tot i que aquesta promesa sigui improbable. Al Parlament de Catalunya, Aliança Catalana no forma part de cap comissió i els diputats dels altres partits asseguren que Orriols ni tan sols els adreça la paraula, cosa que no es pot dir dels diputats de Vox, molt més sociables. Orriols manté una virginitat esfereïdora, en un estil proper a Joana d'Arc.

El conjunt de dispositius de comunicació digital que orbiten l'estat mental d'Orriols em resulta immesurable, ja que l'algoritme no deixa de presentar-me'n de nous. Tinc la impressió de caure en una dimensió enorme i sense fronteres conegudes on els missatges convergeixen en les idees de l'alcaldessa de Ripoll tot i que no hi facin referència. Tinc la sensació d'haver entrat en un laberint d'aquells que duen a un centre on sol haver-hi una font i l'estatueta d'una deessa grega, qui sap d'una musa inspiradora i, no cal dir-ho, sensualment seductora. I alhora, els youtubers que repeteixen les idees clau d'Orriols porten convidats per entrevistar, i així suggerir que persones més o menys conegudes de diversos àmbits de la cultura (cultura o cultura popular) també orbiten en les mateixes coordenades.

No em va sorprendre trobar l'actor Joel Joan al canal de Youtube de Jordi Graupera. A en Joel el veiem des de fa molt de temps situat en l'ideari de l'independentisme essencialista i proveït d'aquesta mena de desvergonyiment tan habitual en els moviments de l'utradreta europea (i global). Tampoc no em sorprèn l'aparició d'en David Silvestre, el jove (molt jove) representant de "Nosaltres Sols", però en canvi sí que em xoca l'aparició de Jordi Calpena, que es desinhibeix en públic, l'aparició de Sergi Belbel, la participació a través d'un article de Jordi Muñoz (antic activista de l'antimilitarisme, la lluita pels drets LGTBI i l'esquerra alternativa).

La pretensió dels blogs, pòdcasts i canals de l'esfera feixista (o fachosfera) és presentar una enorme "societat civil" favorable a les idees ultradretanes de la catalanitat que, sense explicitar-ho, ens duen, algun dia, a votar per la senyora Sílvia Orriols, que serà presentada sens dubte, com la única política que respòn a les demandes d'aquesta àmplia majoria social que encara dorm però que es desvetllarà aviat i ens dura a la redempció i a l'alliberament. Un alliberament que és, alhora, nacional i neoliberal, o ultranacional i ultraneoliberal.

Escriu Andrew Marantz que, en els dies anteriors a les eleccions dels EUA de novembre de 2016 que va guanyar Donald Trump en la primera vegada, ningú als Estats Units es podia imaginar aquest resultat i que tothom en parlava com d'una possibilitat impensable i grotesca. A Catalunya, avui, ningú no imagina una victòria de Sílvia Orriols ni les enquestes la plantegen, però mantenir una actitud arrogant i displicent contra les seves possibilitats sembla un error: guanyi o no guanyi, la seva capacitat per connectar amb l'electorat és immensa i l'aïllament al qual se la sotmet podria donar-li ales.

A dia d'avui, els candidats més allunyats del sistema i més extravagants son els que tenen més atractiu. És innecessari posar exemples, però aqui tenim el propi Donald, o Javier Milei o Nayib Bukele, o fins i tot (potser en un altre ordre) José Antonio Kast a Chile, un home que no té vergonya de mostrar la seva admiració per Pinochet. La brutalitat del discurs contra els valors de la democràcia liberal és atractiu. I Orriols ha sabut captar aquesta brutalitat, presentada en una forma autòctona i inesperada, amb el seu verb arrauxat que es podria qualificar de populista però que, sens dubte, apareix com a popular. 

En un dels darrers vídeos del canal de Youtube "Catalunya Woke", els seus presentadors van dur la senyora Sílvia Orriols de convidada, que s'hi sent enormement còmode malgrat les bromes xenòfobes que inauguren la sessió, que es desenvolupa davant d'un públic nombrós. És un vídeo de més d'una hora que arrenca demanant pagaments via Patreon.com i suggerint l'aplicació de la motossera de Milei a Catalunya. En un programa de més de 70 minuts, no se'n dedica ni un a l'idependentisme. És un programa simpàtic i gairebé d'humor on el discurs xenòfob i islamòfob sembla divertit, una xerinol·la desenfadada que carrega contra la resta de partits, contra l'ecologisme, contra els drets LGTBI, contra la comunitat llatinoamericana, contra les institucions i contra allò que podríem anomenar el "relat" oficial. En algun moment del programa, el presentador menciona l'opció d'escollir entre la "píldora vermella o blava" (un referència a la pel·lícula Matrix que també és molt present al moviment MAGA). 

He de dir que veure un vídeo de més d'una hora de la "Catalunya Woke" requereix paciència i fetge, però també de dir que el to distès i alegre facilita la digestió, hi ha una eficaç gràcia en connectar amb l'electorat enfadat que abans votava per l'esquerra de la CUP o de Podemos i que ara traslladarà la papereta a Aliança i a Vox, que recullen el sentiment contra les institucions. El discurs de la senyora Orriols esquiva la ideologia ultracapitalista i contra les polítiques socialdemòcrates, i mai no parlarà dels projectes que portaran a la fi de l'estat del benestar. Mai no explicaran, entre bromes, el projecte il·liberal i antisocial que promociona la seva formació i que atemptarà contra les beques, les pensions, l'educació pública o la sanitat. De vegades penso que més valdria que el partit de la Sílvia Orriols guanyi les eleccions i mostri les seves veritables intencions quan les dugui a terme. Una hipotètica victòria electoral d'Aliança Catalana actuaria com una vacuna: fa mal quan te l'injecten però després immunitza.

Al món tal vegada li convé una vacunació massiva. Quan descobrim quin és el projecte dels grups com el de na Sílvia Orriols sabrem quines intencions veritables duien. Quan els qui l'han votat descobreixin que les pensions i les beques cauen, que els serveis socials s'empetiteixen, que l'escola pública retrocedeix i que la llibertat d'expressió minva (diu la Silvia: es venen més periodistes que diaris), potser llavors entendran què hi havia rere la proposta divertida, quin futur de misèria i nacionalisme ens espera.

Nota de l'autor: els lectors que hagin arribat fins aquí hauran copsat que he emprat un llenguatge proper al de na Sílvia, un llenguatge que inclou termes com batllessa, àdhuc, entrebancs, mesquinesa, acurat, galdós, esfereïdora, arrauxat, xerinol·la, copsat i emprat, i algun altre. És el meu homenatge a la senyora Orriols.

https://youtu.be/F-PJz37350M?si=1eGSKpIIrXYDwrEU