ESTHER NIUBÓ NO ARRIBA A L'APROVAT

Després d'un any llarg de govern socialista a la comunitat catalana, em puc permetre avaluar alguns resultats o, com a mínim, expressar les sensacions que tinc. L'arribada de la senyora Niubó a la Conselleria d'educació me la vaig prendre amb una certa esperança, després d'haver vist les atzagaiades, els titubejos y les pamplines dels conselleres (i conselleres) anteriors, d'Esquerra Republicana de Catalunya. Quan ERC està al govern acusa la falta de persones preparades a les seves files i els alts càrrecs recauen en persones tan ben situades al partit com mancats d'experiència i poca formació. Però del PSC hom n'hauria d'esperar una mica més.

I també cal esperar una sensibilitat social que, en algun moment o de tant tant ens faci pensar en el socialisme o, com a mínim en la socialdemocràcia. Amb l'educació està passant alguna cosa semblant al que passa amb la vivenda: que el problema creix, es fa gran, esdevé un tumor i no se sap per on agafar-lo. Segons dades recollides a la premsa, un 19% dels docents catalans voldrien canviar de professió.

Cal precisar algunes coses: l'educació pública no ha estat mai una prioritat per a cap dels governs autonòmics, i en aquesta despreocupació s'han agermanat els governs de CiU i després de Junts o com se digui, d'ERC i del PSC. Cap diferència notable entre ells. A Catalunya, el 51% de l'alumnat està matriculat a les escoles concertades i sembla que aquesta dada no inquieti a ningú de la Conselleria. La percepció de l'escola pública, al carrer, continua decaient: ràtios altíssimes, poca atenció als casos d'educació especial, instal·lacions amb problemes, una diversitat en els projectes educatius de centre que comença a tendir al caos, vacil·lacions constants en propostes pedagògiques, altíssim volum de burocràcia i una llarga llista de grans i petits problemes que, ben mirat, tenen un denominador en comú: la falta de pressupost. Que vol dir la falta de voluntat política.

La Conselleria socialista s'escuda en la falta de pressupost i podria tenir raó, però l'ampliació de l'aeroport del Prat anirà endavant per a alegria de l'empresariat i del lobby turístic, content amb el socialista Salvador Illa, amb qui hi té un feeling extraordinari. Fins i tot superior a quan l'Artur Mas va declarar que el seu govern (recorden allò del "govern dels millors" que en va dur a la misèria?) era un govern business friendly.

La consellera Niubó contempla el pendent i sembla que no la preocupa massa. O encara pitjor: fa veure que se'n preocupa amb una pila de petits projectes que tenen el mateix denominador comú: zero inversions. Son projectes de cost zero, i amb aquest cost zero pretén rellançar l'educació catalana, aquesta educació que en algun moment fou capdavantera a Espanya i ara està a la cua, tant en inversions com en resultats.

Parlar del salari dels docents no és la millor defensa de l'esducació, perquè el públic en general creu que els docents tenen massa privilegis, com ara els famosos dos mesos de vacances. Però això no treu que es pugui anomenar l'evidència: no tan sols Catalunya és la segona comunitat en inversió a l'educació començant per la cua si no que els docents de Catalunya son els que perceben el sous més baixos: els docents de Galícia, València, Castella o Andalusia (totes elles comunitats governades pel Partit Popular) cobren salaris més alts que els catalans.

Al costat d'aquesta dada se'n pot donar una altra, tant o més sorprenent: els directius d'educació, els qui treballen (o diguem que "teletreballen") a la Conselleria de la Via Augusta de Barcelona -van triar bé l'adreça!- perceben salaris més alts que els directius de la majoria de les altres comunitats. Una administració megalocefàlica i grotesca. I son aquests directius els qui dissenyen projectes de cost zero per remuntar la caiguda en imatge i resultat de l'escola catalana.

Els diré quina és la meva sensació: que els partits de dreta maltractin la cosa pública no sorprèn ningú. Indigna però no sorprèn. Ara bé, quan la cosa pública és maltractada per un partit que s'anomena socialista, la indignació és superlativa i hom se sent estafat. Dolorosament estafat, gairebé traït. En definitiva: molt emprenyat.

L'escola pública catalana comença a fer olor de servei subsidiari per al pobre que no es pot permetre una escola concertada per als seus fills i, en aquest cas, és inevitable malpensar, o pensar en una inevitable conducta deliberada per part de les autoritats. De la mateixa manera que permetre l'empobriment de la sanitat pública afavoreix els grans negocis de la sanitat privada, podria estar passant el mateix amb l'educació. I amb la complicitat d'un govern que es fa dir socialista. Quan l'educació pública no és la prioritat cal preguntar-se: quina és la prioritat del govern?

De l'esperança que tenia posada en la senyora Niubó fa un any en queda ben poca cosa. Tan sols un bri, el que em diu que li queden tres anys i que potser, tal vegada, qui sap si algun dia aconseguirà augmentar les dotacions per a les escoles, abaixar les ràtios i recordar que, si queda algun rastre del vell mite de l'ascensor social degut a l'educació, això costa diners i aquesta és la major inversió que una societat pot fer en el seu propi futur. A no ser que prefereixi fer una pista més llarga per als avions que duen turistes.