Ir al contenido principal

CATALUNYA ÉS UN SENTIMENT

Tal com vostès ja saben, Aliança Catalana es prepara per a les properes eleccions autonòmiques, encara que ells en deuen dir "nacionals". Segons els seus propis sondejos podria obtenir 15 diputats i deixaria el partit de Puigdemont en una posició compromesa (compromesa= residual), al final del procés de descomposició que es va iniciar amb Artur Mas, quan encara es es feien dir "Convergència". Finalment, el sentiment independentista es desempallega de les màscares inclusives, transversals i totes aquelles coses que deien quan fins i tot el Podemos de Pablo Iglesias veia l'independentisme com una opció progressista (mitjançant una aplicació gairebé lisèrgica de la teoria interseccional).

Per al desembarcament a la capital catalana, el partit liderat per na Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll, i inspirat pel cosí d'en Pere Aragonès, en Jordi Aragonès, ha llogat un local espaiós al carrer de Villarroel (paradoxalment, al bell mig del Gaixample) i estan pensant qui podria ser el seu candidat al Parlament català. Sonen diversos noms, però un dels que ressona és un vell conegut: en Sandro Rosell. Ho diu Crónica Global i El Confidencial, i estic a l'espera de saber què en diu e-notícies, el mitjà que més cobertura dona a na Sílvia Orriols. En Sandro és aquell home que fou president del Barça i que, mitjançant un dels advocats més cars d'Espanya va ser excarcerat i indemnitzat. (És el mateix advocat que ha defensat els futbolistes Dani Alves, Lionel Messi, Samuel Etoo, els empresaris Javier de la Rosa i José Luis Núñez. També porta la defensa de Jordi Pujol Ferrusola i va dur la d'Àlvaro Lapuerta, del cas Gúrtel.)

Recordo en Sandro en diversos moments de la seva vida. Potser alguns dels lectors d'aquest blog saben que en Sandro i jo vam compartir les aules de primària a l'escola Costa i Llobera, ara fa cinquanta anys, i en Sandro era el més llest de la classe. Érem petits i quasi sempre rèiem. Cinquanta anys més tard ell és molt més ric que el seu pare i jo igual de pobre que el meu: l'ascensor de l'educació ja no funcionava del tot bé en aquell temps. En acabar vuitè d'EGB ens vam perdre la pista, i només esporàdicament he sabut de la seva carrera de multimilionari amb un cert desdeny, ja que les vides dels multimilionaris m'interessen més aviat poc. Quan es va presentar per a presidir el FC Barcelona el vaig seguir de gairell, perquè el futbol també m'interessa entre poc i gens. Però vaig retenir un dels seus eslògans: el Barça és un sentiment. "El Barça és un sentiment" és una d'aquestes ocurrències que poden funcionar perquè no volen dir res però apel·len a les emocions, i vivim en una època individualista i aspergereriana en què les pròpies emocions importen molt, en la mateixa mesura en la que les emocions dels altres importen un carall. Mai no vam saber quin sentiment era el Barça: amor? odi? fàstic? Tan se val! En qualsevol cas, en Sandro va guanyar i va presidir el Barça.

Em temo que l'eslògan "Catalunya és un sentiment" podria ser eficaç, ja que evita el concepte escabrós de la nació, es dirigeix a tothom que pensi que les emocions i els sentiments son més rellevants que el pensament i les raons i, en definitiva, connecta molt bé amb aquesta època de sentimentalisme fàcil i neurastènia narcissista. Sandro apareix com un financer exitós, avalat pel món del futbol que segueix amb delit la majoria de la població, no és un independentista radical i, evidentment, podria arrossegar gran part del vot catalanista. Si l'electorat nacionalista malfia d'Aliança Catalana pel seu biaix arrauxat i seu gust pel medievalisme essencialista, en Sandro els pot oferir el seny de l'inversor sagaç i pacient, una imatge d'home madur amb una força serena, un triomfador al vell estil, sense monsergues interseccionalistes ni cap concessió a les idees "progres" que tan mala fama tenen, pare de dos fills, amplíssima hisenda, sobrietat i conviccions patriòtiques, sense histrionismes, un liberal a ultrança. Com si diguéssim, un Elon Musk molt millorat, assenyat, a la catalana.

Falta veure si el partit de la batllessa de Ripoll és capaç de convèncer l'expresident del Barça i sap treure'l de la seva vida plàcida de senyor molt ric que viu tranquil i molt bé, missió que no deu ser fàcil, però en qualsevol cas la deriva de l'independentisme cap a les figures de la dreta ultraliberal i del món financer s'agraeix perquè superem, així i per fi, el miratge enganyós d'un nacionalisme progressista i transversal que va obnubilar el pensament de molta part de la ciutadania catalana durant els anys més terribles del "procés", quan la CUP es va apuntar al carro i també prometia un país on hi haurà gelat de postres cada dia. Amb en Sandro de candidat per Aliança Catalana, ja sabem que el gelat serà accessible si es presenten cognoms catalans i certificat de bateig a l'església parroquial, una resposta que tranquil·litzarà molt l'electorat nacional i que en Jordi Turull (i en Rull, i en Tururull) lamentaran no haver proposat durant la resta dels seus dies.


Comentarios

  1. Interesante lo de Sandro,viene del mundo del fútbol y negocio,pero no sé si tiene interés en la política, ya nos irás cantando.Un buen trabajo de investigación

    ResponderEliminar
  2. Joderrrrrrrr...debo de tener una enfermedad de esas raras...no siento sentimientos hacia nada que represente hechos diferenciales¡¡¡
    Doctor ¡¡¡..doctor...¿qué me pasa?

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

SEGAR ARRAN D'ALIANÇA CATALANA

(Fotografia extreta de Crónica Global ) Déu els cria i ells s'uneixen. Massa elements agermanen les germanes d'Arran i la Monja Alférez de Ripoll. Que es trobessin era inevitable, i s'han trobat al carrer de Villarroel de Barcelona, on Aliança Catalana va llogar un local per a la seu capitalina i Arran hi ha anat, displicent, a fer-hi unes pintades. Les alegres xicotes d'Arran han embadurnat una mica els vidres del local de la Matamoros de Ripoll i hi han estampat tres símbols programàtics: independentisme, feminisme, comunisme. No discutiré el feminisme de les alegres xicotes d'Arran, tot i que cal dir que el feminisme és una opció abraçada per un ventall molt ampli de les ideologies presents a la Unió Europea i no exclusiva de l'esquerra. Amb el feminisme passa el mateix que amb la sostenibilitat i el canvi climàtic: que qualsevol que tingui dos dits de front hi està d'acord. Tant és així que la senyora Von der Leyen, que és del Partit Popular Europeu, es ...

La Rosalia, en Salvador i l'Escolania de Montserrat

Les campanyes publicitàries de la Rosalia estan a l'altura d'una estrella global de la música i la seva obra té unes dimensions mai vistes a la tribu catalana, que s'esvera amb facilitat quan li toquen un bemol. I més encara quan és un bemol sostingut. Una catalana d'un poblet amb nom de sant ha remogut les ànimes més estrictament catalanes, que s'agiten en el seu fèretre romàntic i estret quan senten els acords blasfems que sonen a "Lux". El nacionalisme és aquesta malaltia que aconsegueix fer desgraciats els catalans que la pateixen. El nostre mal no vol soroll, diuen, i ara el mal sona per tot el planeta. Sacrilegi! criden els malalts! Sacrilegi! Si heu seguit la darrera obra del geni musical nascut a Sant Esteve Sesrovires, haureu vist que en una de les peces hi ha participat el Cor de l'Escolania de Montserrat. Aquest fet no ha agradat gens a les ànimes patriòtiques (perennement enutjades i a les quals no sols agradar-los mai res), i ho han viscut...

UNO/A DE LA CUP SE PASA A ALIANÇA CATALANA

Quizás sea una ocurrencia, un chiste de finales del verano. Pero no lo es. Se puede recurrir al mundo de las paradojas, o al manido tema de la atracción de los opuestos, o los extremos se tocan, que da para muchas bromas (incluso Andrés Pajares rodó, en 1970, "Los extremeños se tocan"). Todavía no hay ningún registro sobre un político de la CUP trasvasado a Aliança Catalana o a Vox, pero sin embargo los estudios del voto detectaron que en elecciones recientes, antiguos votantes de la CUP en sus años de gloria, habían dado su voto a Vox. Los partidos del procés catalán andan ensimismados: Junts vira para la derecha de Sílvia Orriols queriendo evitar la fuga de votos que se van a la hermana integrista de Ripoll, ERC se desangra con sus batallitas internas y la CUP hace congresos para decidir qué quieren ser cuando sean mayores. Ninguno de los tres se aclara mucho, aunque la CUP tiene una ventaja sobre los otros: no aspiran al poder y les basta con esa presencia supuestamente in...