Ir al contenido principal

LA FUNDACIÓ REEIXIDA O ELS TREBALLS INÚTILS


La Fundació Reeixida no se'n surt, això podria ser un títol fàcil. Si he sabut de l'existència d'aquesta Fundació ha estat perquè han entrevistat el seu líder Oriol Falguera al pòdcast d'en Jordi Graupera, Ensems, vinculat al partit Alhora, el de la Clara Ponsatí. Gràcies al canal de Youtube he sabut que un dissenyador de la Fundació Reeixida va divulgar la bandera de Sant Andreu, blanc sobre negre, amb l'estrelleta a la banda. Vès per on.

La Fundació, a la seva web, diu que té el suport de la Generalitat de Catalunya (Departament de la Presidència),  i del Memorial Democràtic, i diu que està adherida al cens d'entitats de foment de la llengua catalana. Vol dir, això, que reben diners públics? Al seu document de transparència de 2022 hi apareixen 8.000 euros en concepte de subvencions de la Generalitat, però no hi ha dades posteriors a 2022. Allà també diu que hi ha una persona assalariada, és a dir: algú s'emporta uns euros per fer alguna activitat que no se sap ben bé quina utilitat pública té, tot i que ningú no s'ha d'enfadar gaire per 8.000 euros.

El senyor que s'entrevista al pòdcast d'en Jordi Graupera és l'Oriol Falguera, de nom i cognom indestructiblement catalans, vehement i il·lusionat i que reivindica els seus mites, com l'inefable Daniel Cardona (Barcelona, 20 d'agost de 1890 - Sant Just Desvern, 7 de març de 1943), el referent del nacionalisme que també admira na Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll. Al final, tot lliga. O tal vegada tot fa olor de resclosit i de ranci. Tot i que si algú sap què feia i què deia en Daniel Cardona (personatge que també admira en Quim Torra) més aviat es posarà dels nervis, perquè Cardona fou un dels nacionalistes partidaris de l'apropament als moviments feixistes europeus de l'època i practicava un nacionalisme racialista. Un racialisme que ara retorna. El racisme també fa una reeixida.

Tal vegada algú dirà: Cardona va morir a Sant Just Desvern el 1943? Doncs sí, així fou. El franquisme va tolerar el retorn de Cardona o més aviat el va obviar, tot i que la Fundació Reeixida no diu res d'aquest petit detall. I cal dir que la Fundació creu que la veritable lluita contra Franco no la van fer els comunistes ni els anarquistes, sinó els bons patriotes com Cardona.

Des de la fi del procés tenim el postprocessisme dur dels patriotes més ferms i més incombustibles, els que va decebre Puigdemont i la colla de l'amnistia, que reculen fins a 100 anys enrere per prendre embranzida cap a no se sap on. Cap on? Els resultats electorals de la ciutadania els haurien de fer pensar, però pensar és una molèstia quan pots quedar-te en la nostàlgia romàntica, que és una forma de l'esperança i de l'absurd segons l'Albert Camus. Et pots quedar somiant en una Catalunya de fa 100 anys i en les figurotes centenàries del nacionalisme de 1930, i qualsevol podria dir-los que aquella Catalunya ja no existeix ni té els mateixos problemes que la ciutadania catalana d'avui, però tal vegada això els importa un bledo i allò que els interessa de debò és retornar als discursos racistes i supremacistes de llavors, i començar a conjuminar una Make Catalunya Great Again, o una Fes una Catalunya rica altra volta (FUCRAV).

La possibilitat de què ens trobem amb uns resultats electorals favorables a la suma dels diversos grups que admiren un individu tan discutible com Daniel Cardona no estan gaire lluny. Avui per avui semblen petits grups dispersos, gairebé ridículs, però això podria ser un efecte òptic que ens enganya, un trompe l'oeil que un dia, oh meravella, prendrà sentit i ens deixarà garratibats mentre encara pensem en els valors de la socialdemocràcia i en els drets humans i en els valors de la Il·lustració. Al partit de Junts no li falta gaire temps per reivindicar a Daniel Cardona si li sembla que això és el que ara toca.

A mi no em duran mai al pòdcast d'en Jordi Graupera, que juga a il·lustrat i a culte i a tolerant, però que només vol veure una Catalunya petiteta i irredempta, nostàlgica, una mena de revisió catalana del llogaret d'Àsterix i la poció màgica. A en Jordi Graupera li puc dir que sí, que té raó: a Catalunya hi hagut independentistes de de fa 150 anys, des dels temps del romanticisme. Però també ha de saber que sempre han fet el ridícul i que el seguiran fent. I que si un dia l'independentisme guanya unes eleccions, aquell dia Catalunya haurà votat retornar a l'època medieval, a l'obscurantisme dels bisbes de Solsona i dels comtes d'Urgell i a la patuleia de feixistes aficionats, com en Daniel Cardona.


Comentarios

  1. Realment admirat, crec que ja tinc partida política a la qual adherir-me, almenys una estrella que ressorgeix de les cendres e dóna renom e pundonor a uns fets esdevinguts en lo 1714 que ens llevà nostra raó d'ésser e de viure.

    Alhora, Graupera, Falguera y Cardona, resonen en ma ment com paraules sincronitzades que donaran al meu esperit el benestar que necessita.

    Gràcies, Lluis Bosch, tu sí que ets un amic.

    Visca la nostra raó de ser¡

    ResponderEliminar
  2. La Cruz de San Andrés, era la bandera de los ejércitos españoles, pero sin estrella. Es curioso

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Si no ando equivocado, la cruz de San Andrés significa luchar hasta el final sin rendirse y hay que rastrearla por distintos lugares y momentos de la historia. La aviación militar española la lleva des de los tiempos de Franco (si no me equivoco, la aviación republicana no la llevaba).

      Eliminar
  3. Anda y supéramelo ¡
    Ya tenemos otro Ente y otra embajada¡¡¡ oleeee¡¡¡
    El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha iniciado su viaje a China donde se ha reunido esta mañana con el vicepresidente de la Asamblea Popular Nacional, Weihua Wu en el Gran Salón del Pueblo y más tarde con uno de los miembros del partido comunista y secretario del comité municipal del partido, Yi Lin, a quienes les comunicó la intención de la Generalitat de abrir una delegación del Govern, posiblemente en Pekín.

    Ahora la Generalitat dispone de tres oficinas de ACCIÓ, Pekín, Shanghai y Hong Kong y también presencia de la Agència Catalana de Turisme. En Asia, hasta ahora solo había delegación en Japón y Corea del Sur. Según explicaron fuentes de la Generalitat, hasta ahora no había una relación estable para disponer de una representación estable en el país asiático.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Una nueva embajada catalana ¡qué bien! Supongo que la nueva coyuntura comercial mundial obliga a llegar a buenos tratos con China, pero la verdad es que eso de las embajadas catalanas pensaba que iba a desaparecer con el PSC... ¡me equivoqué otra vez!

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

MERCÈ, EN UNA MANIFESTACIÓ 40 ANYS MÉS TARD

Em trobo la Mercè, de pura casualitat, al punt de trobada amb les companyes que hem anat a la manifestació. Amb la Mercè vam estudiar junts, fa 40 anys, i després cadascú va fer el seu camí, o el camí que ens vam trobar i que tal vegada no era ben bé el nostre. Algun misteri de la natura ens permet reconèixer-nos. Ella ja s'ha jubilat i jo m'he d'esperar una mica, però tot i jubilada ha decidit anar a la manifestació dels docents. Sonen xiulets i onegen pancartes i arriba la flaira de la pólvora, aquesta gent de la CGT sempre porten pólvora. Tal vegada l'anarquisme sense pólvora no s'entendria. Fa 40 anys, quan la Mercè i jo estudiàvem a la Universitat, també eren temps de reivindicacions i de lluites, i si no vaig errat ens vam conèixer justament perquè tots dos protestàvem, ja que feiem especialitats diferents. Apenes recordo les reivindicacions de fa 40 anys, vagament les protestes per la imminència del Pla Bolonya i altres ocurrències del poder. Sí que recordo q...

DE MAYOR, ¿EL NIÑO SERÁ FACHA O PROGRE?

Tras más de una década de educación emocional en la escuela pública y parte de la privada, no se puede decir que la especie haya evolucionado mucho, ni que se note esa formación en gestión de las emociones. Más bien al contrario: algo ha ido mal. Si la educación emocional pretendía una mejor gestión y, sobre todo, un progreso en la empatía, yo diría que las conductas egoístas han ido en aumento, como si el tiro hubiese salido por la culata. Quizás pusimos demasiado empeño en reconocer las propias emociones para darles una pátina sacra, algo maravilloso e intocable, incuestionable. Estoy airado y por eso insulto, o pego, o me comporto como un neanderthal. Y me quedo tan ancho: son mis emociones y tienes que respetarlas. Si no las respetas me sentiré frustrado y, quién sabe, traumatizado. La educación emocional ha barrido el razonamiento de la ecuación, ha borrado la ética y le ha regalado al "yo" un valor superior. Visto lo visto, parece que la educación emocional ha favorecid...

UNA MUJER AMBICIOSA 25 AÑOS DESPUÉS DE NEVENKA

 A veces tengo la impresión de estarme paseando por la vida como un diletante, alguien que pasea y observa sin tener nada especial que hacer. Estoy leyendo el librito de Josep Pla "Madrid. El advenimiento de la República" que empieza justamente así: contando que se pasea por Madrid sin nada que hacer y que, además, Madrid no le gusta nada, excepto por un clima tonificante y mucho más sano que el del mediterráneo. En Madrid se come mal, dice Pla. Aunque luego matiza: la vida cultural es mucho más interesante que de la Barcelona y hay buenas exposiciones de arte. Josep Pla tiene 30 y pico años cuando se pasea por Madrid con desdén y aburrido. Para su suerte, el 14 de abril de 1931 le pilla en Madrid y todo deviene mucho más interesante: a las tres y media de la tarde, Pla observa como la bandera tricolor asciende por el mástil del Palacio de Comunicaciones. La vida es tediosa hasta que deja de serlo, y en cuanto deja de serlo uno ya no se pasea: uno vive, de repente, y siente c...