LA FUNDACIÓ REEIXIDA O ELS TREBALLS INÚTILS

La Fundació Reeixida no se'n surt, això podria ser un títol fàcil. Si he sabut de l'existència d'aquesta Fundació ha estat perquè han entrevistat el seu líder Oriol Falguera al pòdcast d'en Jordi Graupera, Ensems, vinculat al partit Alhora, el de la Clara Ponsatí. Gràcies al canal de Youtube he sabut que un dissenyador de la Fundació Reeixida va divulgar la bandera de Sant Andreu, blanc sobre negre, amb l'estrelleta a la banda. Vès per on.

La Fundació, a la seva web, diu que té el suport de la Generalitat de Catalunya (Departament de la Presidència),  i del Memorial Democràtic, i diu que està adherida al cens d'entitats de foment de la llengua catalana. Vol dir, això, que reben diners públics? Al seu document de transparència de 2022 hi apareixen 8.000 euros en concepte de subvencions de la Generalitat, però no hi ha dades posteriors a 2022. Allà també diu que hi ha una persona assalariada, és a dir: algú s'emporta uns euros per fer alguna activitat que no se sap ben bé quina utilitat pública té, tot i que ningú no s'ha d'enfadar gaire per 8.000 euros.

El senyor que s'entrevista al pòdcast d'en Jordi Graupera és l'Oriol Falguera, de nom i cognom indestructiblement catalans, vehement i il·lusionat i que reivindica els seus mites, com l'inefable Daniel Cardona (Barcelona, 20 d'agost de 1890 - Sant Just Desvern, 7 de març de 1943), el referent del nacionalisme que també admira na Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll. Al final, tot lliga. O tal vegada tot fa olor de resclosit i de ranci. Tot i que si algú sap què feia i què deia en Daniel Cardona (personatge que també admira en Quim Torra) més aviat es posarà dels nervis, perquè Cardona fou un dels nacionalistes partidaris de l'apropament als moviments feixistes europeus de l'època i practicava un nacionalisme racialista. Un racialisme que ara retorna. El racisme també fa una reeixida.

Tal vegada algú dirà: Cardona va morir a Sant Just Desvern el 1943? Doncs sí, així fou. El franquisme va tolerar el retorn de Cardona o més aviat el va obviar, tot i que la Fundació Reeixida no diu res d'aquest petit detall. I cal dir que la Fundació creu que la veritable lluita contra Franco no la van fer els comunistes ni els anarquistes, sinó els bons patriotes com Cardona.

Des de la fi del procés tenim el postprocessisme dur dels patriotes més ferms i més incombustibles, els que va decebre Puigdemont i la colla de l'amnistia, que reculen fins a 100 anys enrere per prendre embranzida cap a no se sap on. Cap on? Els resultats electorals de la ciutadania els haurien de fer pensar, però pensar és una molèstia quan pots quedar-te en la nostàlgia romàntica, que és una forma de l'esperança i de l'absurd segons l'Albert Camus. Et pots quedar somiant en una Catalunya de fa 100 anys i en les figurotes centenàries del nacionalisme de 1930, i qualsevol podria dir-los que aquella Catalunya ja no existeix ni té els mateixos problemes que la ciutadania catalana d'avui, però tal vegada això els importa un bledo i allò que els interessa de debò és retornar als discursos racistes i supremacistes de llavors, i començar a conjuminar una Make Catalunya Great Again, o una Fes una Catalunya rica altra volta (FUCRAV).

La possibilitat de què ens trobem amb uns resultats electorals favorables a la suma dels diversos grups que admiren un individu tan discutible com Daniel Cardona no estan gaire lluny. Avui per avui semblen petits grups dispersos, gairebé ridículs, però això podria ser un efecte òptic que ens enganya, un trompe l'oeil que un dia, oh meravella, prendrà sentit i ens deixarà garratibats mentre encara pensem en els valors de la socialdemocràcia i en els drets humans i en els valors de la Il·lustració. Al partit de Junts no li falta gaire temps per reivindicar a Daniel Cardona si li sembla que això és el que ara toca.

A mi no em duran mai al pòdcast d'en Jordi Graupera, que juga a il·lustrat i a culte i a tolerant, però que només vol veure una Catalunya petiteta i irredempta, nostàlgica, una mena de revisió catalana del llogaret d'Àsterix i la poció màgica. A en Jordi Graupera li puc dir que sí, que té raó: a Catalunya hi hagut independentistes de de fa 150 anys, des dels temps del romanticisme. Però també ha de saber que sempre han fet el ridícul i que el seguiran fent. I que si un dia l'independentisme guanya unes eleccions, aquell dia Catalunya haurà votat retornar a l'època medieval, a l'obscurantisme dels bisbes de Solsona i dels comtes d'Urgell i a la patuleia de feixistes aficionats, com en Daniel Cardona.