Quan hom es passeja per la regió del Languedoc-Roussillon, per les comarques del Rosselló, Capcir, Conflent i etc. se sol topar amb comerços, bars i restaurants que llueixen escuts catalans, imatges de cavallers amb les quatre barres, miniatures de Jaume I, espases de llautó amb les franges vermelles ben vistoses i galindaines melancòniques per l'estil. El passat català de la regió és al folklore, barrejat amb el folklore càtar, les llegendes de joglars i princeses. La nostàlgia pels temps medievals resulta incomprensible per al ciutadà modern, però es diria que funciona com a reclam comercial. Aprop de Perpinyà vostè es pot menjar una autèntica crêpe catalane de crema d'espinacs amb panses i pinyons .
Aquell territori, que de vegades algú anomena "Catalunya Nord", posseït pel mateix deliri expansionista que fa parlar de "Països Catalans" es recorda vagament dels segles foscos del feudalisme de la mateixa manera que per algunes comarques de l'Aquitània es recorden dels vascos i les seves coses, que solen donar noms a tavernes i marques de cervesa. Al país de la ciutadania, el nacionalisme s'ha diluït en un folklore festiu.
El viatge cap al folklore festiu també es comença a viure a Catalunya (la "Catalunya Sud"?), i això és el que hem observat en un acte d'Òmnium Cultural al Palau de la Música on hi va assistir el senyor Illa, enganyat o ingenu. Autoritats i ex-autoritats nacionalistes es van posar a cridar in-inde-independèn-cia tot d'una, com a la classe d'Infantil canten quan hi ha un aniversari, aplaudint i rient. Tots aquells senyors amb vestit i corbata semblaven d'allò més cofois amb la seva petita rebequeria divertida i, sobretot, no imputable: sembla que s'han après la lliçó i deixen els rampells indepes per quan no hi ha delicte. Hi ha uns indicis de civilització a la colla independentista, que celebra la seva dèria en privat. Si l'independentisme és una religió, em sembla molt bé que es tracti com la resta de les creences: a l'àmbit privat i als seus temples, en la intimitat.
En aquest cas, però, sembla que la gràcia de l'arrauxament indepe consistia en la presència del senyor Illa, que va suportar la broma amb estoïcisme i somriure de circumstàncies. És probable que, en arribar a casa, el President es prengués un Alka-Seltzer acompanyat d'una til·la, però és evident que va saber sobreposar-se a l'arravatament pueril del socis i sòcies de l'Òmnium, que aquell dia devien marxar cap a casa satisfets d'haver fet un gran pas cap a la independència, el retorn dels furs medievals i la memòria de Guifré el Pil·lós. Com a mínim. Avui n'hem feta una de molt sonada!
El senyor Rull, que ostenta el càrrec més ben pagat de la comunitat autònoma (amb pensió vitalícia), era al costat d'Illa, rient amb la xaroneria habitual en ell i conscient que allò era un espetec folklòric, propi dels nens eixerits que s'embraveixen quan estan tots junts, rodejant el nen de la classe que no els cau bé.
El senyor Illa, que és creient, deu estar convençut que es pot arribar al cel per la via de la paciència, tot i que algun dia es podria permetre el luxe d'engegar-los a pastar fang i recordar-los que no tenen la més mínima gràcia i, sobretot, recordar-los que la ciutadania catalana els va girant l'esquena perquè s'ha fatigat de les seves falòrnies i dels seus abusos antidemocràtics.
Al folklore indepe, però, li ha sortit un ull de poll que es diu Sílvia de nom i Orriols de cognom, i segurament per això de tant en tant fan una gamberradeta en un lloc nostrat com ara el Palau de la Música, seu de la corrupció convergent. La senyora Sílvia Orriols, que és una mena de Jordi Pujol desencadenat, no deu ser sòcia de l'Òmnium i no estava practicant folklore nostàlgic al Palau. El seu independentisme no és folklòric, encara que mostra traces evidents de nostàlgia medieval, però en el seu cas va de veritat i sense manies. Així, tot i que l'inefable Vilaweb va interpretar la xerinol·la del Palau com un acte memorable de desobediència civil, la Sílvia devia fregar-se les mans davant la tabola ximpleta dels postconvergents.
La pregunta seria: què deuen pensar els indepes que estaven disposats a tot, el 2017, quan veuen els seus líders fent bromes com si fossin a l'aula de psicomotricitat de la llar d'infants? I una altra pregunta: com ho devia veure la senyora Orriols, des de l'ombra sinistra del monestir de Santa Maria de Ripoll?
Tengo un recuerdo de los sesenta Su Excelencia vino a Córdoba, había que llenar la plaza donde debía dar un discurso. El director del colegio, que había sido perseguido por sus ideas, se libró al trasladar el honor a un profe de la asistencia a tamaño acontecimiento. Así que nos acompaño a un grupo de alumnos, con pancarta incluida, que esa tarde no dimos clase.
ResponderEliminar"...Tots aquells senyors amb vestit i corbata ..." cobran de una asignación para-estatal que los mantiene sin pegar golpe, amic Lluis, no nos olvidemos. Si se acaba el folklore ¿de qué y de quién cobrarán?
ResponderEliminarQue un partido político tenga siete mil afiliados, (ER no lo supera y Junts sobrepasa la cifra en un par de miles), con todos los entes que tienen repartidos ( 289 que tiene la Generalitat de Cataluña, un 22,84% pertenecen a consorcios, casi un 25% a fundaciones, un 19,72% son sociedades mercantiles y otro 18,69% son entes públicos) , ¿cómo podrían subsistir?
Es normal, pues, que sigan haciendo folklore e inventándose cosas sobre Guifré "el peludo".
Un abrazo
Pero igual bailan una sardana que un chotis, si la cosa se pone en puerta giratoria, Lluis:
EliminarEl separatismo sigue copando cuotas de poder en las empresas con participación pública. Tras el desembarco de varios dirigentes de Junts y ERC en compañías como AENA, RENFE o RTVE, así como en la CNMC, ahora Pedro Sánchez ha facilitado a Oriol Junqueras colocar a uno de sus hombres de confianza en Red Eléctrica, con un sueldo aproximado de 200.000 euros, anuales, según distintas fuentes.
Se trata de Albert Castellanos, que fue director general de Promoción Económica, Competencia y Regulación con Carles Puigdemont como president, posteriormente secretario general de Economía con Quim Torra y luego secretario general de Empresa y Competitividad con Pere Aragonès.