Ir al contenido principal

DAMIÀ BARDERA O EL COL·LAPSE DE L'EDUCACIÓ CATALANA



"Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu" (Pòrtic, 2024, i en castellà a Ediciones Península), és el títol del llibre que ha publicat el professor de secundària Damià Bardera, i que ha obtingut un ressò important als mitjans de tota mena, i especialment al món dels youtubers, que el conviden als seus pòdcasts, vídeos i demés.

Bardera adopta el to del qui diu allò que els demés no gosen dir, que no volen dir o que fan veure que no passa res: l'emperador va nu. Tot i que la caiguda dels resultats a les proves PISA de l'alumnat català és una caiguda sostinguda en el temps, i que cada cop estem més avall en la llista espanyola (només per davant de Ceuta i Melilla, molts cops), ningú no havia assenyalat de forma tan explícita i cruel la situació dels instituts catalans. Bardera assenyala molts factors:  les experiències "innovadores" i erràtiques dels plans d'estudi, els seus canvis constants, la crisi del model d'autoritat del professorat, l'esgotament psíquic de la plantilla docent, la negligència de les famílies en l'educació dels fills, etc.

En molts sentits no tan sols estic d'acord amb en Bardera si no que aquí mateix, en aquest blog, he publicat diverses vegades les meves percepcions després de força anys a l'educació pública, on he pogut veure la deriva i la confusió que hi ha tant en les polítiques com en els centres. Un exemple: l'autonomia de centres (un decret del 2010) concedia legitimitat normativa a un fenomen que duia molts anys a la realitat: cada centre -cada direcció de centre- pot decidir sobre la plantilla i l'ideari que més li convé. I així, en el cas de primària, en uns centres es treballa per racons i ambients, en un altre per projectes, en un altre cap de les dues fórmules anteriors, en un altre se suprimeixen els llibres de text, en un altre s'adopta el model de les Comunitats d'Aprenentatge i en molts d'ells es fa un poti-poti de diverses metodologies la majoria de les quals no se sostenen sobre evidències científiques de cap mena, o bé se sostenen sobre evidències molt dubtoses i esbiaixades.

Podem anomenar el misteriós cas de les pantalles i el seu ball constant: es va omplir els centres de pantalles (ordinadors personals per a tothom, tablets, pissarres digitals, llibres digitals i etc), i ara es comencen a suprimir o a limitar. Si fa uns pocs anys semblava que calia procedir amb urgència a l'educació digital massiva, avui es pensa que ens hem excedit i que sobren pantalles, i que cal prohibir l'smartphone als centres i, ja por al proper curs, eliminar les enormes pantalles tàctils a l'etapa d'educació infantil. Pregunta al marge: què farem amb els milers de pantalles que ens sobren, cadascuna de les quals ha costat més de 1.500 €? A Catalunya hi ha 2.679 centres escolars d'infantil i primària, i només que hi hagués tres d'aquestes pissarres a cada centre, en tenim 8.037 que cal eliminar. Facin els càlculs.

A tot això cal parlar de la irrupció de la Fundació Bofill (una fundació emparada per La Caixa), amb una influència gegantina sobre les autoritats educatives, i que han aportat tota mena de propostes "innovadores", tant en metodologies com en l'àmbit de l'educació emocional, una orientació que fins i tot disposa d'hores a la programació setmanal. Amb el darrer canvi, s'ha afegit la figura de l'assessor/a COCOBE (Cohesió, convivència i benestar emocional), degut a la Consellera Simó en una de les escasses aportacions que va fer durant el seu (brevíssim) pas per la Conselleria. Podem parlar de Innovamat, una metodologia d'ensenyament de les matemàtiques (de pagament) i pel qual algú està guanyant molts diners. La metodologia alternativa, Florence, està subvencionada pel Departament (també dona beneficis a algú) i és la versió que adopten els centres amb famílies desafavorides que no es poden permetre l'Innovamat. Cap de les dues metodologies han demostrat cap evidència científica seriosa, però aquí les tenim. 

Més enllà dels resultats de les proves PISA (cal recordar que aquestes proves les promou la OCDE a partir del seu ideari sobre què cal que aprengui la ciutadania en edat escolar, amb el vist-i-plau entusiasta de les autoritats), tothom és capaç de veure com els coneixements i els continguts decauen i que, allò que abans en dèiem "cultura general" ja no és general i comença a semblar propi de les elits. I a això no val respondre que avui en dia tot es troba a Google, perquè per trobar informació veraç a Google cal disposar de criteris i de coneixements previs, uns criteris i coneixements que, per desgràcia de les mentalitats innovadores, no es poden trobar mitjançant el joc i que exigeixen un cert esforç.

No em puc extendre més (aquí) en les aportacions d'en Bardera, que també critica l'actitud poc compromesa o laxa de molts docents, molts d'ells cremats i superats per les dificultats, medicats amb ansiolítics, en els aparells disciplinaris cada cop més comprensius i tolerants (en nom del benestar emocional, per exemple).

Però en Bardera també parla de l'alumnat procedent d'altres cultures i en les dificultats de la integració, i de l'actitud poc procliu a aprendre la llengua catalana de diverses comunitats d'origen. Potser és per aquest darrer aspecte que a en Bardera el conviden youtubers de la dreta nacionalista i ell, per vanitat o per una legítima voluntat de promocionar el llibre, accepta. I així és com, desgraciadament, un debat que és necessari cau en un carrer sense sortida bona: si el debat sobre les dificultats (el fracàs?) de l'educació pública catalana el capitalitza la dreta nacionalista (molts cops ultradreta nacionalista) no podrem arribar a cap conclusió productiva.

La millora de l'educació pública necessita molt de debat i consensos amplis, i sobretot, una aportació pressupostària: segons les dades de 2024, el pressupost en educació a Catalunya és al quinzè lloc de les autonomies i això deu tenir alguna cosa a veure amb la situació i els resultats, al marge del "desgavell" que explica el professor Bardera. L'escassa dotació econòmica no és la responsable exclusiva del problema, però sens dubte indica el poc interès que l'administració posa al sistema educatiu.

Una vegada més, un debat que caldria afrontar des de la racionalitat i l'acord, cau en una lluita entre tendències radicals i incapaces de dialogar. No crec que sigui casualitat que el llibre aparegui quan al govern autonòmic governa el PSC. Em temo molt que en Damià Bardera, des de la seva voluntat d'assenyalar els errors en un sistema que falla, ha fornit d'arguments el discurs de la dreta dura nacionalista, que aprofita aquests arguments per carregar contra l'educació publica i, en definitiva, amplia el camp de batalla contra la cosa pública. I, per tant, contra la democràcia.

Comentarios

  1. Si va a los yotuberos, blogueros y demás, el tremendismo, la exageración, desinformación es lo normal.
    Es que no entienden los padres, que no todos pueden ser ingenieros, farmacéuticos, licenciados en económicas, por decir algunas carreras. Que también hay módulos profesionales, con los que ganarse la vida dignamente. Estos módulos también exigen sacrificio. Pero nada, la culpa la tienen los móviles,, la loca juventud, la falta de comprensión. Tengo 8 nietos, que van desde los supermatematicos a los que ni los módulos prácticos. Los quiero a todos por igual.
    .

    ResponderEliminar
  2. De esto sabes más que yo. Lo que yo sé es lo del informe PISA, y de él, los resultados, que son, a todas luces, nefastos.
    Podrían sacar conclusiones, sino lo hacen es que el informe no les parece bien.
    Salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

1 DE OCTUBRE, EFEMÉRIDE DE LA TRAGEDIA

Hemos llegado al 1 de octubre de 2025. 8 años del referéndum y de la república de los 8 segundos, 8 años de la cúspide de eso que se llama "procés", quizás para homenajear a "El proceso" de Kafka y que, a día de hoy, sabemos que fue un sarpullido nacionalista y derechón que supo disfrazarse de cosa espontánea y popular, democrática y divertida, y a cuya promoción inmisericorde se entregaron los medios catalanes, tanto los públicos como los privados. Salvando honorosas excepciones, parecía que la prensa lo tenía claro y TV3, clarísimo: lo que mola, lo que toca y lo más guay es ser independentista. Es muy posible que, los mismos medios que fueron entusiastas del independentismo ocho años atrás, hoy soslayen la efeméride, la disimulen un poco, la trasvistan de objeto extraño que ha cruzado los cielos al atardecer o lo pinten de suceso antropológico, como si en la plaza mayor de Vic alguien se hubiese arrancado a bailar una sardana fuera de programa. También es posible ...

ESPADALER I LA MEMÒRIA DE LA MEDIOCRITAT

Quan Convergència i Unió es va descompondre, la part anomenada Unió es va fondre en el no res, com quan una botiga de barri abaixa la persiana per sorpresa i desapareix i mai més no s'ha vist l'amo, i el dependent encara el busca perquè li deu els dos darrers mesos del salari. Cal recordar els casos Pallerols i Pretòria, que tenen alguna cosa a veure amb la putrefacció d'aquell partit menut i capgròs ara ja, afortunadament, difunt. Unió no tenia apenes afiliats, tan sols tenia dirigents. Afiliar-se a Unió significava ascendir vertiginosament i, amb moltes probabilitats, aconseguir un carguito al govern regional. Com a mínim, una discreta Direcció General o un Cap de Departament.  A França, per aconseguir un càrrec públic de certa rellevància cal haver passat pels estudis de l'Escola d'Administració. A Catalunya n'hi havia prou amb el carnet d'Unió, que era la via més directa. La veritat és que Unió Democràtica de Catalunya sempre va ser un ens ambigu i estr...

LA DEPILACIÓ I EL MÓN ESTRANY

Sortir a caminar pel carrer per tenir una estona de reflexió en pau ja no és el que era. Els carrers i els vorals de les carreteres son plens de missatge que ens assalten, missatges difícils d'interpretar, quan no son críptics. Dissabte, a la carretera que transita des d'un Vallès a l'altre, vaig trobar els rastres d'algí que havia transitat el mateix camí però proveït d'un esprai de color negre i que havia deixat frases: El bilingüisme és la mort. El peix gran es menja el petit. No és bilingüisme, és substitució. La teoria de la Gran Substitució ha arribat a Catalunya, i fa molt de temps que viu entre nosaltres. En el cas català, la gran susbtitució és un fenomen lingüístic. Algú té molta por que la llengua de la seva mare ja no sigui la llengua dels seus fills, tot i que podria ser que la llengua de la seva mare sigui, precisament, la llengua dels seus fills i que els esforços que hom ha fet per passar del castellà dels pares al català dels convergents es revertei...