Ir al contenido principal

SEGUR QUE TOMBA, TOMBA, TOMBA

 

Casualitat: a la pancarta es por llegir tan sols la paraula "Amnistia".

El Memorial Democràtic es un d'aquests organismes oficials autònoms que, probablement, serveixen per col·locar els nostres amics o els nostres cunyats sense que es noti gaire. El Memorial Democràtic és un ens autònom, cosa que vol dir que no li busquis les pessigolles perquè no en trauràs res de bo. Un xiringuito, ja ens entenem. Diu que és "una institució pública que té per missió la recuperació, la commemoració i el foment de la memòria democràtica a Catalunya (1931-1980), en concret la Segona República, la Generalitat republicana, la Guerra Civil i les víctimes per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials, així com la repressió a persones i col·lectius per part de la dictadura franquista —incloent-hi la llengua i la cultura catalanes—, l’exili i la deportació" (sic).

Sí, ho han llegit bé: segons el Memorial Democràtic, la seva tasca arriba fins a 1980. ¿1980? Vet aquí l'any en què, oh meravella, Jordi Pujol és nomenat President de la Generalitat. Una jugada ben pensada: el Memorial ens diu, subtilment que, amb en Jordi de President, ja no cal patir per la democràcia ni la seva memòria.

Quan el senyor Lluís Llach, actual President de l'Assemblea Nacional era jove, va fer una de les seves cançons insípides però que, vet aquí, va triomfar i es va esdevenir un hit de la Catalunya del final del franquisme, quan milers de catalans que havien viscut dòcils o àdhuc contents i satisfets amb el règim de Franco van decidir que ara preferien més aviat la democràcia. L'estaca, en efecte, i tohom ho recorda, es va convertir en un himne per cantar a les manis i a les festes familiars, i a més d'una calçotada. Al cunyat franquista de tota la vida fins i tot li feia gràcia, i feia els cors. Sí, ara toca una mica de canvi, deia el cunyat: a veure si ho fem bé i sense daltabaixos i així tot quedarà lligat i ben lligat. L'estaca va ser la cançó del catalanisme d'ordre, el que poc després votaria per Jordi Pujol fins a l'extenuació. Llach també va escriure una altra cançó, més avorrida i desafortunada, com fou "La gallineta", però és una lletra que de vegades resulta ambígua i no va triomfar tant.

Com aquell qui no vol, el Memorial Democràtic ha escollit un vers de L'estaca per titolar una exposició itinerant: Segur que tomba, tomba, tomba, i que per subtítol Moviments socials i accions de lluita antifranquista (1960-1975). Com vostès es poden imaginar em temo que es tracta d'una maniobra d'apropacicó de la resistència antifranquista, maniobra que ja havia perpetrat Òmnium Cultural fa uns anys, durant els més foscos del "procés". Titular l'exposició amb un vers de Llach és una declaració d'intencions i és, sens dubte, una intenció desafortunada. El catalanisme fou la més discreta de les oposicions a Franco. Només cal recordar els origens falangistes d'Òmnium Cultural i la història dels seus fundadors, i la seva intenció: controlar que el catalanisme no caigui en mans dels comunistes o dels anarquistes per assegurar un canvi endreçadet i com cal, quan la cosa tombi.

El Memorial Democràtic, al qual li atorguem gairebé dos milions d'euros del pressupost públic (o això declaren el 2022, darrer any consultable a la seva pàgina de transparència i bon govern), va fent exposicions enllà i dellà de Catalunya, com ara aquesta que dur per títol un vers del president de l'Assemblea Nacional Catalana, el mateix antic cantautor que es va permetre dir que Salvador Illa és un feixista.







Comentarios

  1. Me cargan y me cansan. Me quitan fuerzas y en ocasiones me asquean.
    La cuestión final es que los dos millones van a parar a uno de los más de 250 ENTES creados para el caso, que no son más que puertas giratorias de los que siempre han pertenecido a esas 400 familias, y que siempre son las mismas de las que hablaba FELIX MILLET.
    Un abrazo

    ResponderEliminar
  2. A veces me entran ganas lo de la canción:si yo tuviera una escoba,qué cosas barreria.Luego extraña que algunos cambien la escoba por la motosierra. Qué fácil es quemar dinero,que no es tuyo.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

TO READ, OR NOT TO READ

Me ha tocado sustituir a una maestra ausente, durante una hora, en un grupo de sexto de primaria. Pregunto qué debo hacer y me responden que no me preocupe, que tienen un examen de lengua castellana y que solo debo vigilar. La respuesta tranquilizadora no me tranquiliza nada. Sé de sobras que no será fácil. Cuando yo era alumno, el profesor que vigilaba durante los exámenes se podía permitir bostezar o incluso hojear el periódico (entonces se leían periódicos de papel), y solo de vez en cuando levantaba la mirada, la desplazaba lentamente de izquierda a derecha y luego regresaba a su ensimismamiento. Hoy, vigilar exámenes es otra cosa. El alumnado levanta constantemente la mano y exige atención. Hay que acudir en su ayuda para evitar un posible motín en el aula. Hacen preguntas sorprendentes, necesitan confirmar que cada parte de un ejercicio está bien antes de proseguir o simplemente preguntan cuánto falta para el recreo. O si puedo ir a mear (sic).  Hay una pregunta que se repite...

EL RETORN D'EN LLUÍS PUIG SOBRE UN BADALL D'OCTUBRE

Diuen les cròniques que el senyor Lluís Puig ha retornat. Ha anat a la seva ciutat de Terrassa, on l'esperaven un grup d'alegres jubilats i alguna autoritat. Aplaudiments i visques. I cap a casa. Després de nou anys en aquest estat límbic que no se sap ben bé si és exili, fuga o vacances llargues, en Lluís ja és a casa i no s'ha aixecat gaire rebombori. És a dir: ni fu ni fa. De fet, si preguntéssim pel carrer (fins i tot per un carrer de Terrassa qui és en Lluís Puig, ens costaria trobar algú que el conegués). La veritat, com la realitat, és una cosa crua i freda. Com la buidor de l'univers. Ningú no l'ha trobat a faltar perquè ningú no sap, tampoc, perquè ens feia falta, què li ha aportat a la ciutadania des del seu antic càrrec o des del seu vaporós exili/fuga/vacances llargues. (Encercli en blau la seva opció). Pel què he pogut saber, en Puig és un expert en cultura popular que va ser Conseller de cultura però volia ser Ministre de Cultura. Tampoc ningú no és ca...

SOY MÁS ESPAÑOL QUE TÚ

Reconozco, antes de empezar a desarrollar alguna idea al respecto de la mayor españolidad, que esta situación ya la había vivido no hace mucho, solo que entonces se trataba de ser más catalán que tú. Y todo el mundo conoce cómo terminó el empuje patriótico catalán: una debacle moral en la ciudadanía catalana y el descalabro de los partidos nacionalistas. En efecto, los años más pesados del "procés" fueron -entre otras gaitas, molestias y desastres- una carrera para posicionarse como el más patriota, el más implicado. Se afanaron en definir la patria y el patriotismo de un modo torpe e irracional, se posicionaron como para la salida de una carrera hacia ninguna parte. Eso no sucedió tan solo entre la clase política, el mal transitó hacia la ciudadanía y nadie quería quedarse atrás.  Muchos vecinos compitieron por poner la mayor bandera estrellada en su balcón, luego en su tejado, con un mástil más alto que el de al lado. La última camiseta de la ANC, el adhesivo en el coche, l...