Ir al contenido principal

SEGUR QUE TOMBA, TOMBA, TOMBA

 

Casualitat: a la pancarta es por llegir tan sols la paraula "Amnistia".

El Memorial Democràtic es un d'aquests organismes oficials autònoms que, probablement, serveixen per col·locar els nostres amics o els nostres cunyats sense que es noti gaire. El Memorial Democràtic és un ens autònom, cosa que vol dir que no li busquis les pessigolles perquè no en trauràs res de bo. Un xiringuito, ja ens entenem. Diu que és "una institució pública que té per missió la recuperació, la commemoració i el foment de la memòria democràtica a Catalunya (1931-1980), en concret la Segona República, la Generalitat republicana, la Guerra Civil i les víctimes per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials, així com la repressió a persones i col·lectius per part de la dictadura franquista —incloent-hi la llengua i la cultura catalanes—, l’exili i la deportació" (sic).

Sí, ho han llegit bé: segons el Memorial Democràtic, la seva tasca arriba fins a 1980. ¿1980? Vet aquí l'any en què, oh meravella, Jordi Pujol és nomenat President de la Generalitat. Una jugada ben pensada: el Memorial ens diu, subtilment que, amb en Jordi de President, ja no cal patir per la democràcia ni la seva memòria.

Quan el senyor Lluís Llach, actual President de l'Assemblea Nacional era jove, va fer una de les seves cançons insípides però que, vet aquí, va triomfar i es va esdevenir un hit de la Catalunya del final del franquisme, quan milers de catalans que havien viscut dòcils o àdhuc contents i satisfets amb el règim de Franco van decidir que ara preferien més aviat la democràcia. L'estaca, en efecte, i tohom ho recorda, es va convertir en un himne per cantar a les manis i a les festes familiars, i a més d'una calçotada. Al cunyat franquista de tota la vida fins i tot li feia gràcia, i feia els cors. Sí, ara toca una mica de canvi, deia el cunyat: a veure si ho fem bé i sense daltabaixos i així tot quedarà lligat i ben lligat. L'estaca va ser la cançó del catalanisme d'ordre, el que poc després votaria per Jordi Pujol fins a l'extenuació. Llach també va escriure una altra cançó, més avorrida i desafortunada, com fou "La gallineta", però és una lletra que de vegades resulta ambígua i no va triomfar tant.

Com aquell qui no vol, el Memorial Democràtic ha escollit un vers de L'estaca per titolar una exposició itinerant: Segur que tomba, tomba, tomba, i que per subtítol Moviments socials i accions de lluita antifranquista (1960-1975). Com vostès es poden imaginar em temo que es tracta d'una maniobra d'apropacicó de la resistència antifranquista, maniobra que ja havia perpetrat Òmnium Cultural fa uns anys, durant els més foscos del "procés". Titular l'exposició amb un vers de Llach és una declaració d'intencions i és, sens dubte, una intenció desafortunada. El catalanisme fou la més discreta de les oposicions a Franco. Només cal recordar els origens falangistes d'Òmnium Cultural i la història dels seus fundadors, i la seva intenció: controlar que el catalanisme no caigui en mans dels comunistes o dels anarquistes per assegurar un canvi endreçadet i com cal, quan la cosa tombi.

El Memorial Democràtic, al qual li atorguem gairebé dos milions d'euros del pressupost públic (o això declaren el 2022, darrer any consultable a la seva pàgina de transparència i bon govern), va fent exposicions enllà i dellà de Catalunya, com ara aquesta que dur per títol un vers del president de l'Assemblea Nacional Catalana, el mateix antic cantautor que es va permetre dir que Salvador Illa és un feixista.







Comentarios

  1. Me cargan y me cansan. Me quitan fuerzas y en ocasiones me asquean.
    La cuestión final es que los dos millones van a parar a uno de los más de 250 ENTES creados para el caso, que no son más que puertas giratorias de los que siempre han pertenecido a esas 400 familias, y que siempre son las mismas de las que hablaba FELIX MILLET.
    Un abrazo

    ResponderEliminar
  2. A veces me entran ganas lo de la canción:si yo tuviera una escoba,qué cosas barreria.Luego extraña que algunos cambien la escoba por la motosierra. Qué fácil es quemar dinero,que no es tuyo.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA NOSTRA SÍLVIA, NA SÍLVIA ORRIOLS

Imagen generada por una IA Fa temps que segueixo les aventures i desventures de la senyora Orriols, Sívia Orriols. La batllessa de Ripoll malgrat tots els entrebancs. Cal admetre que és una figura única del panorama polític català, amb una imatge cuidada d' outsider i àdhuc de víctima del sistema, completament fora del relat oficial que comparteixen la majoria dels partits convencionals (excepte Vox). Cal aturar-se un instant en el seu verb: prosòdia exquisida, lèxic més aviat anacrònic, cert gust per la floritura poètica i per l'adjectiu inesperat. Parla amb un to seriós molt proper a la ira, com si en qualsevol moment anés a explotar. Llenguatge duríssim i immisericorde contra allò que combat: la mesquinesa dels partits i, especialment, el perill de la pèrdua d'identitat cultural catalana enfront de les onades immigrades. En aquest sentit, tan sols seria una versió patriòtica de Vox, amb qui diu compartir gran part del programa exceptuant la qüestió catalana. Orriols irr...

LEER A ROUSSEAU EN CEUTA

Imagen de Jean Jacques Rousseau en la Playa del Tarajal de Ceuta generada por Chat GPT Se cuenta que el joven Jean Jacques Rousseau se tendió, una tarde, bajo la sombra de un árbol para pegarse una siesta. Como el sol brillaba demasiado, dispuso una hoja del periódico encima de su cabeza. Cuando despertó, leió el periódico que le había ayudado a la siesta. Allí encontró la convocatoria de un concurso literario convocado por la Academia de Dijon dedicado al ensayo, cuyo tema debía ser la respuesta a la pregunta: "¿Cuál es el origen de la desigualdad entre los hombres, y si es respaldada por la ley natural?". Jean Jacques escribió entonces el Discurso sobre el origen y los fundamentos de la desigualdad entre los hombres , que le convirtió enseguida en una celebrity en toda Europa. Para Rousseau, la sociedad civil es una trampa perpetuada por los poderosos sobre los débiles, de modo que puedan conservar su poder y riqueza. Muchas veces creo que se debería releer a Rousseau, sobr...

EL MAESTRO SE DISUELVE

Un maestro jubilado, que tendrá unos diez años más que yo, intenta contarme porqué los maestros cometen tantas faltas de ortografía. Esto sucede durante una charla de verano que pretendía ser consecuente con el verano y, por lo tanto, liviana. Antes -me cuenta- y antes significa en los años 60 y 70, quienes iban a estudiar Magisterio eran generalmente gente idealista, muy vocacional y a menudo muy ideológica Eran gente que creía firmemente en el ascensor social que proporciona la educación y tenían en una alta estima a la educación pública. Se podría decir que más allá de la vocación, había algo de militancia educativa. Yo estudié Magisterio en los 80 y creo recordar que todavía había algo de esta militancia entre mis compañeras (y escribo compañeras para destacar que, el alumnado de la Facultad de Ciencias de la Educación era muy mayoritariamente femenino). Una de ellas estudiaba Ciencias Exactas por la mañana y Magisterio por las tardes, era un cerebro prodigioso y, a la vez, una per...