Ir al contenido principal

SEGUR QUE TOMBA, TOMBA, TOMBA

 

Casualitat: a la pancarta es por llegir tan sols la paraula "Amnistia".

El Memorial Democràtic es un d'aquests organismes oficials autònoms que, probablement, serveixen per col·locar els nostres amics o els nostres cunyats sense que es noti gaire. El Memorial Democràtic és un ens autònom, cosa que vol dir que no li busquis les pessigolles perquè no en trauràs res de bo. Un xiringuito, ja ens entenem. Diu que és "una institució pública que té per missió la recuperació, la commemoració i el foment de la memòria democràtica a Catalunya (1931-1980), en concret la Segona República, la Generalitat republicana, la Guerra Civil i les víctimes per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials, així com la repressió a persones i col·lectius per part de la dictadura franquista —incloent-hi la llengua i la cultura catalanes—, l’exili i la deportació" (sic).

Sí, ho han llegit bé: segons el Memorial Democràtic, la seva tasca arriba fins a 1980. ¿1980? Vet aquí l'any en què, oh meravella, Jordi Pujol és nomenat President de la Generalitat. Una jugada ben pensada: el Memorial ens diu, subtilment que, amb en Jordi de President, ja no cal patir per la democràcia ni la seva memòria.

Quan el senyor Lluís Llach, actual President de l'Assemblea Nacional era jove, va fer una de les seves cançons insípides però que, vet aquí, va triomfar i es va esdevenir un hit de la Catalunya del final del franquisme, quan milers de catalans que havien viscut dòcils o àdhuc contents i satisfets amb el règim de Franco van decidir que ara preferien més aviat la democràcia. L'estaca, en efecte, i tohom ho recorda, es va convertir en un himne per cantar a les manis i a les festes familiars, i a més d'una calçotada. Al cunyat franquista de tota la vida fins i tot li feia gràcia, i feia els cors. Sí, ara toca una mica de canvi, deia el cunyat: a veure si ho fem bé i sense daltabaixos i així tot quedarà lligat i ben lligat. L'estaca va ser la cançó del catalanisme d'ordre, el que poc després votaria per Jordi Pujol fins a l'extenuació. Llach també va escriure una altra cançó, més avorrida i desafortunada, com fou "La gallineta", però és una lletra que de vegades resulta ambígua i no va triomfar tant.

Com aquell qui no vol, el Memorial Democràtic ha escollit un vers de L'estaca per titolar una exposició itinerant: Segur que tomba, tomba, tomba, i que per subtítol Moviments socials i accions de lluita antifranquista (1960-1975). Com vostès es poden imaginar em temo que es tracta d'una maniobra d'apropacicó de la resistència antifranquista, maniobra que ja havia perpetrat Òmnium Cultural fa uns anys, durant els més foscos del "procés". Titular l'exposició amb un vers de Llach és una declaració d'intencions i és, sens dubte, una intenció desafortunada. El catalanisme fou la més discreta de les oposicions a Franco. Només cal recordar els origens falangistes d'Òmnium Cultural i la història dels seus fundadors, i la seva intenció: controlar que el catalanisme no caigui en mans dels comunistes o dels anarquistes per assegurar un canvi endreçadet i com cal, quan la cosa tombi.

El Memorial Democràtic, al qual li atorguem gairebé dos milions d'euros del pressupost públic (o això declaren el 2022, darrer any consultable a la seva pàgina de transparència i bon govern), va fent exposicions enllà i dellà de Catalunya, com ara aquesta que dur per títol un vers del president de l'Assemblea Nacional Catalana, el mateix antic cantautor que es va permetre dir que Salvador Illa és un feixista.







Comentarios

  1. Me cargan y me cansan. Me quitan fuerzas y en ocasiones me asquean.
    La cuestión final es que los dos millones van a parar a uno de los más de 250 ENTES creados para el caso, que no son más que puertas giratorias de los que siempre han pertenecido a esas 400 familias, y que siempre son las mismas de las que hablaba FELIX MILLET.
    Un abrazo

    ResponderEliminar
  2. A veces me entran ganas lo de la canción:si yo tuviera una escoba,qué cosas barreria.Luego extraña que algunos cambien la escoba por la motosierra. Qué fácil es quemar dinero,que no es tuyo.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA CUCARACHA PATRIOTA

Imagen generada por IA A veces la vida te permite sonreir y, aunque la realidad suele ser penosa cuando no lúgubre, tiene sus momentos cómicos. Nos aferramos a ellos para convencernos de que la cosa no está tan mal y de que quizás al fin y al cabo todo sea la broma pesada de alguien o de algo. La política catalana siempre se ha movido entre el extremo trágico y el cómico: el mismísimo Pujol era un ser maligno y a la vez un personajillo grotesco, como esos títeres ridículos que tan bien trata el teatro de marionetas checo. Quizás ustedes conozcan a Spejbel y a su familia. Luego vino el procés, con su larga ristra de fantoches a cual más rocambolesco y retorcido. Recordarán ustedes la lista de conspiranoicos, iluminados y fantasiosos que ubicaban Tartessos en Tortosa (como su nombre indica), afirmaban que la democracia no se inventó en Grecia si no en Cataluña, que Aristóteles debería ser borrado de los libros de filosofía para poner en su lugar al Abate Oliva o que, como el mismísimo Or...

L'OR NO EMBRUTA LES MANS

Diuen que l'or no embruta les mans perquè qui té les mans plenes d'or ja les duia brutes d'abans de tenir or. Fa anys vaig treballar en una escola de l'extrarradi d'una ciutat, on l'alumnat era de classe molt baixa i, naturalment, es guanyaven la vida com podien. Algunes de les famílies havien fet fortuna pels circuits alternatius o diguem que il·legals, que és el que faria jo mateix si ningú no em donés una feina digna al mercat legal. I que consti que no estic parlant d'estrangers, no fos cas. Una vegada, una d'aquelles alumnes em va convidar a casa seva i jo vaig acceptar, cosa que més val no fer però que, a la vegada, de vegades cal fer. Vaig arribar davant d'una caseta humil, una planta baixa amb un pati minúscul on s'hi apilaven mobles vells, roba, joguines trencades, alguna bicicleta desballestada i peces de motors, rovellades i plenes de sutge. Quan hom passa pel carrer pel davant d'aquesta casa sap que a l'interior hi viu una fam...

EL MESTRE I MARGARIDA (O BULGÀKOV SEGONS RIGOLA)

Reconec que tornar a comprar entrades per al teatre en català suposa un acte de fe. Després de veure alguns ridículs estrepitosos al Teatre Nacional, amb actors i actrius procedents de les sèries de Tv3 que declamen com si fóssim cent anys enrere, no m'era fàcil comprar les entrades per a "El Mestre i Margarida" al Lliure. Si m'hi vaig decidir és, sobretot, perquè l'obra és una adaptació de Mikhail Bulgàkov, l'autor de "El Mestre i Margarida", un text fàustic i fascinant. Una de les millors novel·les del segle XX que he llegit i un dels autors més fascinants no tan sols de la literatura russa si no de la universal. La novel·la de Bulgàkov, escrita el 1941, no es va publicar fins al 1967. No era un autor ben vist a la URSS i, de fet, escriure i agradar al poder no ha estat mai una tasca fàcil (si exceptuem els autors indepes que, com la senyora Rahola i tants d'altres, publicaven obres agradables per a les autoritats). En altres textos, Bulgàkov p...