Ir al contenido principal

SEGUR QUE TOMBA, TOMBA, TOMBA

 

Casualitat: a la pancarta es por llegir tan sols la paraula "Amnistia".

El Memorial Democràtic es un d'aquests organismes oficials autònoms que, probablement, serveixen per col·locar els nostres amics o els nostres cunyats sense que es noti gaire. El Memorial Democràtic és un ens autònom, cosa que vol dir que no li busquis les pessigolles perquè no en trauràs res de bo. Un xiringuito, ja ens entenem. Diu que és "una institució pública que té per missió la recuperació, la commemoració i el foment de la memòria democràtica a Catalunya (1931-1980), en concret la Segona República, la Generalitat republicana, la Guerra Civil i les víctimes per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials, així com la repressió a persones i col·lectius per part de la dictadura franquista —incloent-hi la llengua i la cultura catalanes—, l’exili i la deportació" (sic).

Sí, ho han llegit bé: segons el Memorial Democràtic, la seva tasca arriba fins a 1980. ¿1980? Vet aquí l'any en què, oh meravella, Jordi Pujol és nomenat President de la Generalitat. Una jugada ben pensada: el Memorial ens diu, subtilment que, amb en Jordi de President, ja no cal patir per la democràcia ni la seva memòria.

Quan el senyor Lluís Llach, actual President de l'Assemblea Nacional era jove, va fer una de les seves cançons insípides però que, vet aquí, va triomfar i es va esdevenir un hit de la Catalunya del final del franquisme, quan milers de catalans que havien viscut dòcils o àdhuc contents i satisfets amb el règim de Franco van decidir que ara preferien més aviat la democràcia. L'estaca, en efecte, i tohom ho recorda, es va convertir en un himne per cantar a les manis i a les festes familiars, i a més d'una calçotada. Al cunyat franquista de tota la vida fins i tot li feia gràcia, i feia els cors. Sí, ara toca una mica de canvi, deia el cunyat: a veure si ho fem bé i sense daltabaixos i així tot quedarà lligat i ben lligat. L'estaca va ser la cançó del catalanisme d'ordre, el que poc després votaria per Jordi Pujol fins a l'extenuació. Llach també va escriure una altra cançó, més avorrida i desafortunada, com fou "La gallineta", però és una lletra que de vegades resulta ambígua i no va triomfar tant.

Com aquell qui no vol, el Memorial Democràtic ha escollit un vers de L'estaca per titolar una exposició itinerant: Segur que tomba, tomba, tomba, i que per subtítol Moviments socials i accions de lluita antifranquista (1960-1975). Com vostès es poden imaginar em temo que es tracta d'una maniobra d'apropacicó de la resistència antifranquista, maniobra que ja havia perpetrat Òmnium Cultural fa uns anys, durant els més foscos del "procés". Titular l'exposició amb un vers de Llach és una declaració d'intencions i és, sens dubte, una intenció desafortunada. El catalanisme fou la més discreta de les oposicions a Franco. Només cal recordar els origens falangistes d'Òmnium Cultural i la història dels seus fundadors, i la seva intenció: controlar que el catalanisme no caigui en mans dels comunistes o dels anarquistes per assegurar un canvi endreçadet i com cal, quan la cosa tombi.

El Memorial Democràtic, al qual li atorguem gairebé dos milions d'euros del pressupost públic (o això declaren el 2022, darrer any consultable a la seva pàgina de transparència i bon govern), va fent exposicions enllà i dellà de Catalunya, com ara aquesta que dur per títol un vers del president de l'Assemblea Nacional Catalana, el mateix antic cantautor que es va permetre dir que Salvador Illa és un feixista.







Comentarios

  1. Me cargan y me cansan. Me quitan fuerzas y en ocasiones me asquean.
    La cuestión final es que los dos millones van a parar a uno de los más de 250 ENTES creados para el caso, que no son más que puertas giratorias de los que siempre han pertenecido a esas 400 familias, y que siempre son las mismas de las que hablaba FELIX MILLET.
    Un abrazo

    ResponderEliminar
  2. A veces me entran ganas lo de la canción:si yo tuviera una escoba,qué cosas barreria.Luego extraña que algunos cambien la escoba por la motosierra. Qué fácil es quemar dinero,que no es tuyo.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

10 AÑOS DE "CRÓNICA GLOBAL"

Este pasado mes de octubre se cumplieron 8 años del dislate: el referéndum, las manifestaciones, los contenedores quemados, la batallita de Urquinaona, las amenazas, ho tornarem a fer, los insultos. Ocho años del instante que más puso en riesgo eso tan delicado que es la convivencia en una sociedad compleja, quizás acomplejada, diversa y líquida. Alguien decidió que podía arriesgarlo todo por un sueño medieval y trasnochado, para un viaje alocado e insano y para el cual, por cierto, no habían previsto las alforjas ni reparado en gastos, ni calculado consecuencias. El acto de violencia de un niño malcriado y consentido. La culminación del proyecto en el referéndum del 1 de octubre de 2017 es un acto pueril y grotesco promovido por unos políticos irresponsables y embravecidos que jugaron con las emociones más bajas de la ciudadanía, ese cuerpo social al que ellos llamaron "pueblo catalán" en una clara alusión a una etapa predemocrática y para despertarles el ardor medieval, el ...

FUERA SUDACAS

La Asociación de Escritores en Lengua Catalana (AELC) no quiere escritores sudacas en Cataluña. La AELC ha protestado vivamente ante la iniciativa del Ayuntamiento de Barcelona, que promueve una beca de 80.000 euritos para la residencia anual de escritores de Hispanoamérica en Barcelona. Se sienten ofendidos aunque, según los datos que ellos mismos facilitan en su portal de transparencia, la AELC ha percibido subvenciones por un importe de 450.000 eurazos, que no está nada mal. La Asociación ha redactado una queja (por algo son escritores y de pluma fácil) en la que exponen su ofensa por la discriminación de la lengua catalana y, además, por las lenguas mesoamericanas que no son el español. El escrito tiene el habitual tono victimista y pasivo agresivo tan común en el nacionalismo. Ya se sabe que los nacionalistas de aquí son muy solidarios con las lengua minoritarias del mundo aunque a ellos les gustaría que la castellana fuese minoritaria en Cataluña para poderla  desterrar defin...

L'HOSPITALET DE LLOBREGAT SEGONS GARCÍA LÓPEZ O SEGONS ARDÈVOL MALLOL

Ens imaginarem dues reporteres a les quals se'ls encomana fer un treball periodístic sobre les llengües que es parlen en un territori concret. Posem per cas l'Hospitalet de Llobregat. Una de les dues reporteres es diu Pilar García López; l'altra, Laia Ardèvol i Mallol. La Pilar fa un retrat assèptic i objectiu del cas, se n'adona que la major part de la població parla en llengua castellana i afegeix que les persones immigrades s'apunten a la llengua castellana un cop han arribat al territori. Acompanya el reportatge amb dades sobre pobresa, renda per càpita, i etc: la conclusió no hi és, però el lector descobreix que la llengua té una relació directa amb el nivell econòmic. Dit d'una altra manera: la llengua castellana és la llengua de la classe baixa. La Laia Ardèvol no vol dir que la llengua castellana és la que parla la classe baixa, perquè la seva tesi (prèvia) és que la llengua castellana l'imposa un classe poderosa i dominant. La Laia Ardèvol també s...