Ir al contenido principal

DE FORA VINGUEREN I DE CASA ENS TRAGUEREN


El mal sempre ve de fora: el fill es va casar amb una noia del poble del costat i des de llavors tota va anar malament. Les bruixes son de la comarca veïna. Els virus venen de la Xina, les tradicions dolentes son americanes, les males amistats van dur el meu fill a la perdició. Les nostres arrels es perden.

Ho explica l'artista Frederic Perers: la llengua catalana es va perdre pel contagi del castellà i els castellanismes la van malmetre. El somni de la puresa es va trencar i en Frederic es dedica a caçar castellanismes com el doctor Van Helsing caça vampirs amb la seva estaca pura, símbol fàl·lic i punxegut que ens deslliura del mal. 

La llengua catalana té mala peça al teler, i s'empitjora quan adopta el to censor i suspicaç que promouen artistes com el senyor Perers, entotsolats a la recerca del mal en segles antics, il·luminats per un foc pàl·lidque els desvetlla a la nit. Ho tenim malament i això ningú no ho dubta: la meva llengua materna ha estat víctima dels segles i de la miopia dels legisladors lingüístics catalans, obsedits en fer del català un idioma antipàtic, ple de tics repressius. No ens va ajudar gaire l'integrisme de Fabra, home fascinat per l'estètica nacionalista alemanya, i encara menys ens van ajudar els seus deixebles, i els insuportables quadernets d'en Ruaix que pretenien fer de la gramàtica catalana un garbuix inintel·ligible de normes i contranormes més enravessades que la física quàntica.

La vida és el contagi i la consanguinitat és la decadència. Fins i tot els cadàvers son contaminats pels insectes, que retornen la matèria morta a la vida per seguir existint. La puresa és un deliri, el deliri feixista. L'àvia de la Dolores va venir des de Jaén amb una maleta de cordes i ara l'acusen per les xarxes de genocida cultural perquè no parla en català, i l'acusen de col·laborar amb Franco. L'àvia de la Dolores, per fugir de la misèria andalusa va anar a raure a la misèria que els catalans li van imposar: primer barraca i després pis de protecció oficial a Sant Cosme. Parlar en castellà és una ofensa: com és que no ha après la llengua de Guerau de Liost, com és que no balla sardanes, com és que no admira Núria Feliu? Quin greuge tan gran ens ha infringit l'àvia de la Dolores... és que no està prou agraïda?

No cal ser massa llest per admetre que la supervivència de la llengua catalana passarà pel mestissatge amb la llengua castellana i això no tan sols és inevitable si no que l'única opció que té. Que es posi tranquil l'artista Frederic, i que es dediqui a l'art del Giotto o de Piero della Francesca. O de Fra Angelico.

Comentarios

  1. Homeeeeeeeeeeee...si hom volgués ésser un artífex del trecento italià, fóra millor que ho fos a imatge e semblança de la ploma magnífica, sagaç, neta, intel·ligent e visionària de na Pilar Rahola.
    Car ella, com els grans mestres d'aquella època, ha sabut rompre amb les convencions e crear una obra pròpia e influent. Així com Giotto revolucionà la pintura amb sa naturalitat e luminositat, na Rahola ha revolucionat l'anàlisi política amb sa agudesa e clarividència. E com Piero, qui excel·lí en l'art de plasmar detalls e expressions, ella ha sabut captar les subtileses de la societat en sos escrits. En veritat, na Rahola és com un Fra Angelico de les lletres, car ha sabut prescindir dels fons daurats de la tradició per a crear una obra original e plena de matisos.
    Una dolça e forta abraçada.

    ResponderEliminar
  2. Ese nuevo idioma,mestizaje, cómo se llamará. Puede ser catacastella o castellacatala,uf que largo y odioso.La realidad es que cada uno se apaña como puede,al menos en mi entorno metropolitano,no digo nada en familia,que además se añade el alemán de los nietos,si estoy con dos copas añado el "quillo" andaluz de mi niñez.Mira que bonito:"quillo tía pa lla,que está mamao to el día...".A mi vejez me ha dado por ver telenovelas de 60 capítulos, como mínimo colombianas,con lo cual he enriquecido el idioma.Te diría estas hecho un berraco(con cariño,en colombiano).
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA ACELERACIÓN HACIA EL FIN

Quizás todos sabemos que nos acercamos al fin de una etapa, de un tiempo, de una era. Quizás solo sea  una sensación vaga que nos sugiere que esto se termina. Yo mismo contemplo las cosas que hay en el interior de esta mochilita que llevo a todas partes y veo una cajita de Omeprazol, otra cajita de pastillas antihistamínicas de las que se venden sin receta, dos sobres de Almax, un botecito con vaporizador de própolis con equinácea para el dolor de garganta. A veces también hay un par de cápsulas de Nolotil, nunca se sabe. Cada uno percibe la posibilidad del fin (o tan solo de un ligero empeoramiento) y lo gestiona a su manera. Tan solo diez años atrás no llevaba ninguna de esas sustancias en la mochila. En ella solo había la cartera, el tabaco y el mechero. El fin del tiempo está cada día más presente. Los más multimillonarios se están construyendo refugios a prueba de bombas nuclerares, de revoluciones salvajes y de apocalipsis zombis. La sensación de que nos acercamos al fin está...

LA INVASIÓN DE LOS BÁRBAROS

Quizás alguien conoce o recuerda el poema de Kavafis en el que espera la llegada inminente de los bárbaros. Esperando a los bárbaros, se titula. Es un texto que se debe leer despacio y pensando en cada verso. En el poema, el emperador y su gobierno suspenden la actividad, convencidos de que los bárbaros tomarán el control enseguida y proclamarán sus nuevas leyes. Pero pasa el tiempo y los bárbaros no llegan. Finalmente, alguien descubre que los bárbaros no existen. Los dos últimos versos del poema dicen así: ¿Y qué va a ser de nosotros ahora sin bárbaros? Esta gente, al fin y al cabo, era una solución. El fantástico novelista J.M. Coetzee escribió una novela con el mismo título, Esperando a los bárbaros, algunos años más tarde. La novela toma el espíritu del texto de Kavafis para contar la historia de un magistrado en una zona de frontera. El imperio inventa la amenaza de los bárbaros desatando una espiral de violencia, racismo y crueldad. El protagonista presencia la brutalidad de los...

L'11 DE SETEMBRE MÉS FELIÇ I MENYS INTERESSANT

El veí més indepe del meu bloc arriba a l'11 de setembre de 2026 amb la bandera feta un nyap . Giro la mirada enrere i contemplo, sense rencor i sense amor, aquells 11 de setembre furiosos, en què tremolaven els contenidors d'escombraries davant l'amenaça de les torxes ardents, les inacables cadenes humanes, els autocars i el merchandising de l'Assemblea Nacional i de Vilaweb, tots apressats a vendre xancletes, samarretes i gorres amb a bandera estelada. A l'entrada del supermercat Esclat, un aparador especial i majestuós venia tots els complements per anar a la manifestació. No hi havia balcó sense bandera ni pit sense samarreta, cada any un eslògan nou, escrit en un estil que anava de l'esperança a l'amenaça. Al final, tot fou un foc pàl·lid cuit entre els valors petitburgesos, la xenofòbia, el nacionalisme més ranci i el romanticisme més tronat. El pupurri i la transversalitat no son sinònims: la confluència programàtica que va agermanar les diverses trib...